DORA SANTAMARIA
Un dels fets més destacats, ocorregut pel juliol de 1909, va ser la Setmana Tràgica de Barcelona. Una insurrecció o revolta popular que, en forma de vaga general, va suposar la culminació del malestar social que vivia el país incrementat per la tramesa de tres lleves seguides, amb reservistes casats, cap a Melilla per a lluitar en la guerra del Marroc.
Tot i l’extensió pel territori d’aquesta revolta, de la qual n’hi ha constància escrita a Anglès, La Cellera de Ter, Santa Coloma de Farners, Riudellots de la Selva, Sils…, (NOTA 1) per citar alguns municipis selvatans propers, és insignificant el que s’ha pogut documentar en relació a Vilobí. No s’ha pogut constatar cap referència escrita ni en la documentació conservada en l’Arxiu Municipal ni en la de l’Arxiu Històric Comarcal de Santa Coloma de Farners. Tan sols en la premsa es recollia textualment: —Esta ignorancia de la realidad, probablemente, es la verdadera causa de que aun en algunas localidades donde después de haber hecho algunas manifestaciones los elementos revoltosos que se han aquietado alardeen aun y cometan pequeños desmanes, por estimar que el triunfo de su causa se aproxima cuando pasa tantos días sin normalizarse la situación. —Anoche se dijo –pero no pudimos comprobar con exactitud– que en Santa Coloma de Farnes y Vilovi habia habido manifestaciones de protesta.» (NOTA 2)
Les Actes de les Sessions de l’Ajuntament no fan cap esment dels fets. Per tant, cal pensar que a Vilobí d’Onyar els efectes de la Setmana Tràgica foren mínims i si hi va haver algun soldat destinat al Marroc, no ho hem pogut documentar.
Què passava, doncs, al poble de Vilobí, l’any 1909?
Aquesta és la pregunta que ens formulem, any rere any, a fi d’anar reconstruint la nostra història local.
Quant a la política municipal, al llarg d’aquest any 1909, es va produir un relleu en l’equip de govern que es recull en l’Acta de la Sessió del dia 1 de juliol, data en la qual es constitueix el nou Consistori, amb l’ elecció, per majoria absoluta, de Josep Rovira Prat, de Sant Dalmai, com a alcalde.
La resta de l’equip el formaven: Primer tinent d’alcalde : Lluís Ordis Bonal, Segon tinent d’alcalde: Aleix Rigau Vila. Regidors: Joan Marquès Ciurana, Pere Ball∙llosera Olivé, Antoni Alsina Riera, Joan Saus Bonadona, Joan Comas Güell, Josep Comas Casadellà.
Les Actes de les Sessions no ofereixen gaire informació sobre l’activitat municipal i l’ única obra a destacar és la construcció del cementiri actual de Vilobí.
Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efímeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva als qui els agrada passejar-se pel cementiri, lloc idoni per a reflexionar silenciosament sobre el pas del temps, mentre es contemplen els rastres fotogràfics, les inscripcions de les làpides, o epitafis, a vegades un punt filosòfics, així com els noms de tots aquells que ens han precedit en el temps.
Segur que el passeig pel cementiri és molt menys perillós que el que es pugui fer per qualsevol ciutat dels vius i per això us convidem a conèixer la història del nostre cementiri, que de fet, és un episodi més de la història del nostre poble.
Des del segle xviii existien unes disposicions, en matèria d’higiene, que obligaven a l’eliminació dels antics cementiris parroquials, situats en les sagreres i per tant dins dels nuclis urbans, a fi de traslladar-los fora dels centres, en lloc despoblat.
L’aplicació d’aquestes disposicions va ser molt dilatada en el temps per les evidents dificultats d’ordre pràctic que representaven, tant a les àrees urbanes com també a les zones rurals.
En la documentació conservada a l’Arxiu Municipal de Vilobí, s’hi constaten aquestes dificultats. Així veiem que l’any 1859 el governador civil, per mitjà d’un comunicat a l’Ajuntament, ordenava el trasllat del cementiri, situat al centre de la vila, ran mateix de l’església parroquial, on actualment hi ha el casal i la plaça de l’església, a un lloc despoblat, sota pena de multa de dos-cents rals de billó. L’Ajuntament contestà dient: «no es necesario a este pueblo la traslación del citado cementerio» i assumeix pagar la multa. Pocs dies després arribava a Vilobí un tal senyor Hombravella, comissionat del governador, per cobrar la multa, més altres 16 rals diaris, en concepte de dietes i pel desplaçament. Al mateix temps que exigia a l’ Ajuntament que, en el termini de trenta dies, iniciés la instrucció d’un expedient pel trasllat del cementiri, amb l’advertiment que, en cas d’incompliment, la multa seria de 1.000 rals.
Arribats en aquest punt, el Consistori va acordar iniciar l’expedient i fer les gestions necessàries per trobar un terreny adient on instal∙lar el nou cementiri. Uns dies després, es tornava a reunir el Ple i atès que hi havia dues propostes, després d’una votació, quedà decidit que el nou cementiri s’ubicaria a la ‘Serra del mas Bagur’; és a dir, en un terreny entre Vilobí i Salitja.
Tot això passava en els mesos de juliol i agost de l’any 1859 però la realitat va ser que aquest nou cementiri mai no es va construir i es varen continuar fent els enterraments en el cementiri de sempre, el que hi havia ran mateix de l’església parroquial.
No hem constatat si les multes varen continuar (cosa que no creiem perquè les arques municipals no ho haguessin pogut sostenir) o si, com passa amb tantes altres coses, la imperiosa urgència es va relaxar i varen passar encara cinquanta anys més enterrant al fossar a tocar de l’església. Es tornen a trobar referències a la construcció del cementiri l’any 1909, quan arran d’un ofici tramès pel Governador Civil, la Junta Local de Sanitat es va reunir i acordà la instrucció d’un expedient per a portar a terme l’obra. El rector es comprometé a buscar els diners necessaris per a la seva construcció. (NOTA 3) L’ Ajuntament hi estigué d’acord i disposà que es portessin a terme els estudis tècnics preceptius i que una vegada aprovat el projecte: «pueda el señor ecónomo proceder inmediatamente a construir el nuevo cementerio, por cuenta exclusiva de la Iglesia».
El nombre d’enterraments, segons certificació del jutge de pau, era d’uns 17 o 18 anuals.
Tenint en compte aquesta xifra, s’encomanà el projecte a l’arquitecte de Girona Isidre Bosch Bataller (1875-1960), que era l’arquitecte del Bisbat i el mateix que l’any 1940 va fer el projecte del teatre de Can Sagrera, i que amb el pas del temps ha tingut un reconeixement notable pel conjunt de la seva obra de caire modernista.
Estaria situat al sud-est del poble i a uns 500 metres de la darrera casa. Es va pressupostar en 5.604,96 pessetes.
Resulta un tant desconcertant i, potser és en aquest punt on rau el més sorprenent de la història del cementiri, que tot i les exigències governamentals sobre les competències municipals, d’aquestes instal∙lacions, en matèria d’higiene i salubritat, en el cas de Vilobí no es va acatar i, l’Ajuntament, contravenint totes les normes, ho argumentà textualment:
«Dada la imposibilidad material de ejecutar, por su cuenta, el Ayuntamiento tan importante reforma, por el estado precario de las arcas municipales, ha concedido sus derechos al muy celoso Ecónomo quien ha aceptado con muchísimo gusto».
En realitat el que passava és que el rector d’aleshores, Mn. Francesc Cargol Marés, ja havia obtingut la donació d’uns terrenys per a instal∙lar-hi el cementiri i tenia molt d’interès d’administrar-lo.
La donant va ser la senyora Antònia Rodó Rovira, important propietària del poble, que va cedir una peça de terra situada en el lloc conegut com Camp de les Arenes. Això sí, amb la condició que havia de ser cementiri parroquial i gestionat i administrat pel rector del poble, que es reservava unes sepultures per a la família i, finalment, en cas que algun dia el cementiri es municipalitzés, retornaria als seus hereus. (NOTA 4)
Segons recull la memòria del projecte, conservat a l’Arxiu Municipal de Vilobí d’Onyar, el terreny era de 2.187 metres quadrats, dels quals una parcel∙la de 50x30 metres es destinaria a lloc d’enterrament que quedaria tancat per un mur de 3 metres d’alçada. A banda i banda de l’entrada, s’hi construirien un local per a dipòsit de cadàvers i un altre per a sala d’autòpsies, mentre que a la part oposada, comunicada per un ‘passeig’, s’hi construiria una capella, a cada costat de la qual hi haurien les sepultures de preferència. Creuaria el passeig central un altre d’igual, que dividiria el cementiri en quatre departaments.
Complint la Reial Ordre de 2 d’abril de 1883 que establia que juntament al cementeri catòlic però separat d’ell, n’havia d’existir un de civil per a donar sepultura a persones no catòliques, es va destinar una petita parcel∙la, situada darrera de la capella, totalment independent i separada del recinte sagrat per un mur i amb porta d’accés per l’exterior. La memòria del projecte diu textualment: per donar sepultura als que morissin ‘fuera de nuestra Sacrosanta Religión’. En altres llocs, també s’empra l’expressió ‘fuera del gremio del catolicismo’ o sigui que s’hi enterrarien els infants no batejats que es deia que anaven als llimbs, els suïcides que es consideraven heretges i els que professessin altres religions.
El projecte està datat el 22 d’agost de 1909 i en el portal de ferro del cementiri i consta aquest mateix any.
Tot i que el Governador Civil va enviar un comunicat a l’Ajuntament, recordant i remarcant que la titularitat i la gestió del cementiri era competència exclusivament municipal:
«El Ayuntamiento se ha desprendido de toda facultad, ha relegado al olvido todo deber y ha puesto en manos de la parroquia todo lo concerniente a la formación del proyecto y construcción del cementerio, consintiendo que este servicio eminentemente municipal, adquiera caracter exclusivamente parroquial.»
Finalment, i després d’una discussió i una votació, l’autoritat provincial va accedir a acceptar aquesta situació i concedir el permís per a un cementiri parroquial. Per tant, mossèn Cargol, al capdavant de l’administració i de la custòdia del cementiri, va començar una campanya de recaptació de diners necessaris per al finançament de les obres. El dia 20 de febrer de 1910 es va fer la solemne benedicció de les instal∙lacions. Segons la documentació, la cerimònia va consistir en unes vespres de difunts, el rés del rosari, cantada d’absoltes al cementiri vell i processó fins al nou cementiri, per retornar a l’església on un predicador, mossèn Narcís Prats, va explicar als feligresos el significat d’un cementiri.
Comprovat sobre el terreny, es constata que el resultat final de l’obra no és tal com s’indicava en el projecte. Així, el cos principal gairebé no sobresurt res del pla de la façana i, la capella del fons, mai s’ha construït. Pel que fa al cementiri civil, consultades fonts orals, ens han indicat que va acollir els cadàvers de nens no batejats i suïcides fins als anys 1950, en què va quedar anul∙lat. (NOTA 5)
Una vegada enllestit el nou cementiri, el vell va quedar en desús pendent que algun dia es faria l’exhumació i el trasllat de les restes òssies. L’any 1920, un grup de veïns, encapçalat pels metges Alejandro Campillo Abraams i Baldomero Segarra Soler, demanà a l’Ajuntament que es fes el trasllat del cementiri vell, donat el seu mal estat i les males condicions higièniques. No obstant això, no es va dur a terme.
L’any 1932, en temps de la Segona República, una llei va obligar a la secularització dels cementiris. L’Ajuntament d’aleshores va creure oportú efectuar l’exhumació de les restes del cementiri vell, atenent que des de l’any 1910 no s’hi havia efectuat cap més enterrament. I així es va fer, no sense que es produïssin friccions amb la clerecia.
El fet que els rectors del tres pobles del municipi perdessin la gestió i haguessin de lliurar les claus i la documentació dels cementiris a l’Ajuntament va ser motiu de malestar que, afegit a la retirada de les creus que presidien els recintes, atenent la seva secularització, i a la prohibició d’efectuar processons a la via pública, va augmentar poder polític local que, a poc a poc, passava de mans de la dreta conservadora a mans dels polítics d’esquerres i que, en aquells anys, ja una mica convulsos, anava enrarint la vida local. (NOTA 6)
A les acaballes de la guerra civil una nova llei retornà l’administració i la gestió dels cementiris a les parròquies. Així ho recull l’Acta de la Sessió del dia 25 de juny de 1939:
«Segun la disposición de nuestro invicto Caudillo de fecha 10 de diciembre de 1938 sobre la reconciliación y régimen de cementerios, los cuales y en virtud de la nefasta ley de secularización dictada por el impío gobierno llamado de la República (...) fueron despojadas las parroquias de sus cementerios sin indemnización alguna...»
En diferents anys, atès l’estat d’abandó i deteriorament, hi hagué intents de transformar el cementiri, encara parroquial, en municipal. Hi va haver contactes amb el rector d’aleshores, mossèn Joan Planella Colomer, i amb l’hereu de la donant, però no es va passar de l’ intent.
L’any 1974, el Consistori es plantejà la construcció d’un únic cementiri comú als tres pobles del municipi i, tot que es va dur a terme una consulta popular, el projecte no tirà endavant.
No fou fins l’any 1980 quan el rector, mossèn Tomàs Pons Caulús, atenent el deplorable estat en què es trobava el cementiri per no poder gestionar-lo correctament, va recollir 317 signatures de parroquians i, prèvia autorització del bisbat, demanà a l’Ajuntament que es fes càrrec de la seva gestió i administració.
L’Ajuntament presidit per l’alcalde Ramon Rovira Regàs (nét de l’alcalde esmentat al començament) va acceptar, i per tal que aquest canvi fos possible, va caldre que l’hereu de la senyora Antònia Rodó, aleshores, Francesc Pascual Pons, renunciés al dret de revertibilitat mentre sigui essent cementiri, i fes donació a perpetuïtat i gratuïta dels terrenys a l’Ajuntament de Vilobí. En aquesta donació s’hi va incloure una part més de terreny, per tal que hi hagués espai per a aparcament i també la servitud de pas del camí per accedir al cementiri.
Segons els llibres de la parròquia, cinc anys després de la benedicció del cementiri, el dia 21 de gener de 1915, la senyora Antònia Rodó Rovira, va ser enterrada en el nínxol número tres del nou cementiri.
En aquest pany de paret, entre els nínxols, és on havia de bastir-se la capella que mai ha existit.
NOTA 1
Quaderns de la Selva, núm. 21, any 2009, treball de Marta Planellas Bassols, pàgs 283-296 i treball de Gerard Buxeda Majoral, pàgs. 297- 306. COSTA FERNANDEZ, Lluís: El Govern Local a Sils, ed. Ajuntament de Sils, 1992, pàg. 21.
NOTA 2
Diario de Gerona, dia 1 d’agost de 1909, pàg. 9
NOTA 3:
La Junta Local de Sanitat estava constituïda per les següents persones: Lluís Ordis, Joan Saus, Josep Comas, Joan Farré, Joan Juandó, Antoni Planas, Martí Taberner, Josep Jané, Josep Virolés, Miquel Noguer, Joan Asparch, Francesc Cargol, ecònom i, Baldomero Segarra, metge.
NOTA 4
Escriptura de cessió, de data 25 d’octubre de 1909, atorgada davant el notari de Santa Coloma de Farners Salvador Jordà i Torra. La data del portal, 1909, va fer-nos adonar que era l’any del centenari (gràcies a en Josep Borrell).
NOTA 5
Informació oferta per Teresa Palmada (vídua d’un dels enterramorts) i Angelina Esteva, bona coneixedora de la vida local.
NOTA 6
Dora Santamaria Colomer: ‘Vilobí d’Onyar’, Quaderns de la Revista de Girona, 1997, pàg. 68.
Fotos: Joaquim Puigvert i Dora Santamaria
Tot i l’extensió pel territori d’aquesta revolta, de la qual n’hi ha constància escrita a Anglès, La Cellera de Ter, Santa Coloma de Farners, Riudellots de la Selva, Sils…, (NOTA 1) per citar alguns municipis selvatans propers, és insignificant el que s’ha pogut documentar en relació a Vilobí. No s’ha pogut constatar cap referència escrita ni en la documentació conservada en l’Arxiu Municipal ni en la de l’Arxiu Històric Comarcal de Santa Coloma de Farners. Tan sols en la premsa es recollia textualment: —Esta ignorancia de la realidad, probablemente, es la verdadera causa de que aun en algunas localidades donde después de haber hecho algunas manifestaciones los elementos revoltosos que se han aquietado alardeen aun y cometan pequeños desmanes, por estimar que el triunfo de su causa se aproxima cuando pasa tantos días sin normalizarse la situación. —Anoche se dijo –pero no pudimos comprobar con exactitud– que en Santa Coloma de Farnes y Vilovi habia habido manifestaciones de protesta.» (NOTA 2)
Què passava, doncs, al poble de Vilobí, l’any 1909?
Aquesta és la pregunta que ens formulem, any rere any, a fi d’anar reconstruint la nostra història local.
Quant a la política municipal, al llarg d’aquest any 1909, es va produir un relleu en l’equip de govern que es recull en l’Acta de la Sessió del dia 1 de juliol, data en la qual es constitueix el nou Consistori, amb l’ elecció, per majoria absoluta, de Josep Rovira Prat, de Sant Dalmai, com a alcalde.
La resta de l’equip el formaven: Primer tinent d’alcalde : Lluís Ordis Bonal, Segon tinent d’alcalde: Aleix Rigau Vila. Regidors: Joan Marquès Ciurana, Pere Ball∙llosera Olivé, Antoni Alsina Riera, Joan Saus Bonadona, Joan Comas Güell, Josep Comas Casadellà.
Les Actes de les Sessions no ofereixen gaire informació sobre l’activitat municipal i l’ única obra a destacar és la construcció del cementiri actual de Vilobí.
Segur que el passeig pel cementiri és molt menys perillós que el que es pugui fer per qualsevol ciutat dels vius i per això us convidem a conèixer la història del nostre cementiri, que de fet, és un episodi més de la història del nostre poble.
Des del segle xviii existien unes disposicions, en matèria d’higiene, que obligaven a l’eliminació dels antics cementiris parroquials, situats en les sagreres i per tant dins dels nuclis urbans, a fi de traslladar-los fora dels centres, en lloc despoblat.
En la documentació conservada a l’Arxiu Municipal de Vilobí, s’hi constaten aquestes dificultats. Així veiem que l’any 1859 el governador civil, per mitjà d’un comunicat a l’Ajuntament, ordenava el trasllat del cementiri, situat al centre de la vila, ran mateix de l’església parroquial, on actualment hi ha el casal i la plaça de l’església, a un lloc despoblat, sota pena de multa de dos-cents rals de billó. L’Ajuntament contestà dient: «no es necesario a este pueblo la traslación del citado cementerio» i assumeix pagar la multa. Pocs dies després arribava a Vilobí un tal senyor Hombravella, comissionat del governador, per cobrar la multa, més altres 16 rals diaris, en concepte de dietes i pel desplaçament. Al mateix temps que exigia a l’ Ajuntament que, en el termini de trenta dies, iniciés la instrucció d’un expedient pel trasllat del cementiri, amb l’advertiment que, en cas d’incompliment, la multa seria de 1.000 rals.
Arribats en aquest punt, el Consistori va acordar iniciar l’expedient i fer les gestions necessàries per trobar un terreny adient on instal∙lar el nou cementiri. Uns dies després, es tornava a reunir el Ple i atès que hi havia dues propostes, després d’una votació, quedà decidit que el nou cementiri s’ubicaria a la ‘Serra del mas Bagur’; és a dir, en un terreny entre Vilobí i Salitja.
No hem constatat si les multes varen continuar (cosa que no creiem perquè les arques municipals no ho haguessin pogut sostenir) o si, com passa amb tantes altres coses, la imperiosa urgència es va relaxar i varen passar encara cinquanta anys més enterrant al fossar a tocar de l’església. Es tornen a trobar referències a la construcció del cementiri l’any 1909, quan arran d’un ofici tramès pel Governador Civil, la Junta Local de Sanitat es va reunir i acordà la instrucció d’un expedient per a portar a terme l’obra. El rector es comprometé a buscar els diners necessaris per a la seva construcció. (NOTA 3) L’ Ajuntament hi estigué d’acord i disposà que es portessin a terme els estudis tècnics preceptius i que una vegada aprovat el projecte: «pueda el señor ecónomo proceder inmediatamente a construir el nuevo cementerio, por cuenta exclusiva de la Iglesia».
El nombre d’enterraments, segons certificació del jutge de pau, era d’uns 17 o 18 anuals.
Estaria situat al sud-est del poble i a uns 500 metres de la darrera casa. Es va pressupostar en 5.604,96 pessetes.
Resulta un tant desconcertant i, potser és en aquest punt on rau el més sorprenent de la història del cementiri, que tot i les exigències governamentals sobre les competències municipals, d’aquestes instal∙lacions, en matèria d’higiene i salubritat, en el cas de Vilobí no es va acatar i, l’Ajuntament, contravenint totes les normes, ho argumentà textualment:
«Dada la imposibilidad material de ejecutar, por su cuenta, el Ayuntamiento tan importante reforma, por el estado precario de las arcas municipales, ha concedido sus derechos al muy celoso Ecónomo quien ha aceptado con muchísimo gusto».
En realitat el que passava és que el rector d’aleshores, Mn. Francesc Cargol Marés, ja havia obtingut la donació d’uns terrenys per a instal∙lar-hi el cementiri i tenia molt d’interès d’administrar-lo.
La donant va ser la senyora Antònia Rodó Rovira, important propietària del poble, que va cedir una peça de terra situada en el lloc conegut com Camp de les Arenes. Això sí, amb la condició que havia de ser cementiri parroquial i gestionat i administrat pel rector del poble, que es reservava unes sepultures per a la família i, finalment, en cas que algun dia el cementiri es municipalitzés, retornaria als seus hereus. (NOTA 4)
Segons recull la memòria del projecte, conservat a l’Arxiu Municipal de Vilobí d’Onyar, el terreny era de 2.187 metres quadrats, dels quals una parcel∙la de 50x30 metres es destinaria a lloc d’enterrament que quedaria tancat per un mur de 3 metres d’alçada. A banda i banda de l’entrada, s’hi construirien un local per a dipòsit de cadàvers i un altre per a sala d’autòpsies, mentre que a la part oposada, comunicada per un ‘passeig’, s’hi construiria una capella, a cada costat de la qual hi haurien les sepultures de preferència. Creuaria el passeig central un altre d’igual, que dividiria el cementiri en quatre departaments.
Complint la Reial Ordre de 2 d’abril de 1883 que establia que juntament al cementeri catòlic però separat d’ell, n’havia d’existir un de civil per a donar sepultura a persones no catòliques, es va destinar una petita parcel∙la, situada darrera de la capella, totalment independent i separada del recinte sagrat per un mur i amb porta d’accés per l’exterior. La memòria del projecte diu textualment: per donar sepultura als que morissin ‘fuera de nuestra Sacrosanta Religión’. En altres llocs, també s’empra l’expressió ‘fuera del gremio del catolicismo’ o sigui que s’hi enterrarien els infants no batejats que es deia que anaven als llimbs, els suïcides que es consideraven heretges i els que professessin altres religions.
El projecte està datat el 22 d’agost de 1909 i en el portal de ferro del cementiri i consta aquest mateix any.
Tot i que el Governador Civil va enviar un comunicat a l’Ajuntament, recordant i remarcant que la titularitat i la gestió del cementiri era competència exclusivament municipal:
«El Ayuntamiento se ha desprendido de toda facultad, ha relegado al olvido todo deber y ha puesto en manos de la parroquia todo lo concerniente a la formación del proyecto y construcción del cementerio, consintiendo que este servicio eminentemente municipal, adquiera caracter exclusivamente parroquial.»
Finalment, i després d’una discussió i una votació, l’autoritat provincial va accedir a acceptar aquesta situació i concedir el permís per a un cementiri parroquial. Per tant, mossèn Cargol, al capdavant de l’administració i de la custòdia del cementiri, va començar una campanya de recaptació de diners necessaris per al finançament de les obres. El dia 20 de febrer de 1910 es va fer la solemne benedicció de les instal∙lacions. Segons la documentació, la cerimònia va consistir en unes vespres de difunts, el rés del rosari, cantada d’absoltes al cementiri vell i processó fins al nou cementiri, per retornar a l’església on un predicador, mossèn Narcís Prats, va explicar als feligresos el significat d’un cementiri.
Comprovat sobre el terreny, es constata que el resultat final de l’obra no és tal com s’indicava en el projecte. Així, el cos principal gairebé no sobresurt res del pla de la façana i, la capella del fons, mai s’ha construït. Pel que fa al cementiri civil, consultades fonts orals, ens han indicat que va acollir els cadàvers de nens no batejats i suïcides fins als anys 1950, en què va quedar anul∙lat. (NOTA 5)
Una vegada enllestit el nou cementiri, el vell va quedar en desús pendent que algun dia es faria l’exhumació i el trasllat de les restes òssies. L’any 1920, un grup de veïns, encapçalat pels metges Alejandro Campillo Abraams i Baldomero Segarra Soler, demanà a l’Ajuntament que es fes el trasllat del cementiri vell, donat el seu mal estat i les males condicions higièniques. No obstant això, no es va dur a terme.
L’any 1932, en temps de la Segona República, una llei va obligar a la secularització dels cementiris. L’Ajuntament d’aleshores va creure oportú efectuar l’exhumació de les restes del cementiri vell, atenent que des de l’any 1910 no s’hi havia efectuat cap més enterrament. I així es va fer, no sense que es produïssin friccions amb la clerecia.
El fet que els rectors del tres pobles del municipi perdessin la gestió i haguessin de lliurar les claus i la documentació dels cementiris a l’Ajuntament va ser motiu de malestar que, afegit a la retirada de les creus que presidien els recintes, atenent la seva secularització, i a la prohibició d’efectuar processons a la via pública, va augmentar poder polític local que, a poc a poc, passava de mans de la dreta conservadora a mans dels polítics d’esquerres i que, en aquells anys, ja una mica convulsos, anava enrarint la vida local. (NOTA 6)
A les acaballes de la guerra civil una nova llei retornà l’administració i la gestió dels cementiris a les parròquies. Així ho recull l’Acta de la Sessió del dia 25 de juny de 1939:
«Segun la disposición de nuestro invicto Caudillo de fecha 10 de diciembre de 1938 sobre la reconciliación y régimen de cementerios, los cuales y en virtud de la nefasta ley de secularización dictada por el impío gobierno llamado de la República (...) fueron despojadas las parroquias de sus cementerios sin indemnización alguna...»
En diferents anys, atès l’estat d’abandó i deteriorament, hi hagué intents de transformar el cementiri, encara parroquial, en municipal. Hi va haver contactes amb el rector d’aleshores, mossèn Joan Planella Colomer, i amb l’hereu de la donant, però no es va passar de l’ intent.
L’any 1974, el Consistori es plantejà la construcció d’un únic cementiri comú als tres pobles del municipi i, tot que es va dur a terme una consulta popular, el projecte no tirà endavant.
No fou fins l’any 1980 quan el rector, mossèn Tomàs Pons Caulús, atenent el deplorable estat en què es trobava el cementiri per no poder gestionar-lo correctament, va recollir 317 signatures de parroquians i, prèvia autorització del bisbat, demanà a l’Ajuntament que es fes càrrec de la seva gestió i administració.
L’Ajuntament presidit per l’alcalde Ramon Rovira Regàs (nét de l’alcalde esmentat al començament) va acceptar, i per tal que aquest canvi fos possible, va caldre que l’hereu de la senyora Antònia Rodó, aleshores, Francesc Pascual Pons, renunciés al dret de revertibilitat mentre sigui essent cementiri, i fes donació a perpetuïtat i gratuïta dels terrenys a l’Ajuntament de Vilobí. En aquesta donació s’hi va incloure una part més de terreny, per tal que hi hagués espai per a aparcament i també la servitud de pas del camí per accedir al cementiri.
Segons els llibres de la parròquia, cinc anys després de la benedicció del cementiri, el dia 21 de gener de 1915, la senyora Antònia Rodó Rovira, va ser enterrada en el nínxol número tres del nou cementiri.
En aquest pany de paret, entre els nínxols, és on havia de bastir-se la capella que mai ha existit.
NOTA 1
Quaderns de la Selva, núm. 21, any 2009, treball de Marta Planellas Bassols, pàgs 283-296 i treball de Gerard Buxeda Majoral, pàgs. 297- 306. COSTA FERNANDEZ, Lluís: El Govern Local a Sils, ed. Ajuntament de Sils, 1992, pàg. 21.
NOTA 2
Diario de Gerona, dia 1 d’agost de 1909, pàg. 9
NOTA 3:
La Junta Local de Sanitat estava constituïda per les següents persones: Lluís Ordis, Joan Saus, Josep Comas, Joan Farré, Joan Juandó, Antoni Planas, Martí Taberner, Josep Jané, Josep Virolés, Miquel Noguer, Joan Asparch, Francesc Cargol, ecònom i, Baldomero Segarra, metge.
NOTA 4
Escriptura de cessió, de data 25 d’octubre de 1909, atorgada davant el notari de Santa Coloma de Farners Salvador Jordà i Torra. La data del portal, 1909, va fer-nos adonar que era l’any del centenari (gràcies a en Josep Borrell).
NOTA 5
Informació oferta per Teresa Palmada (vídua d’un dels enterramorts) i Angelina Esteva, bona coneixedora de la vida local.
NOTA 6
Dora Santamaria Colomer: ‘Vilobí d’Onyar’, Quaderns de la Revista de Girona, 1997, pàg. 68.
Fotos: Joaquim Puigvert i Dora Santamaria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada