PERE PIBERNAT
Recolzat sobre la taula de treball, el cap entre les mans, tanco els ulls tot intentant de traslladar-me, memòria endins, al temps i llocs de quan era escolà. Enguany per evocar records entorn de la mort i dels rituals de comiat dels difunts. I em venen un seguit d’imatges que s’ofeguen unes a les altres... Acompanyar el Viàtic, el carro dels morts, la missa d’enterrament, el dol... Però, per damunt de totes, aquesta: gent amb cares de tristor resignada i a voltes de desesperança, aplegada al voltant d’un llit. Els abrigalls deixen veure una cara blanca i aclaparada pel dolor, i la fredor d’uns peus nus i encarcarats que esperen rebre l’extremunció de la mà de mossèn Joan.
I mentre aquestes imatges prenen forma sento, memòria al fons, com m’envaeix una melodia ondulant i contagiosa, que començo a cantussejar...
Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!
(Un dia d’ira, aquell dia
En què el món serà a cendra reduït,
Anunciat amb la Sibil∙la, pel rei David)
i que no em deixa parar fins passada la segona estrofa:
Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discussurus!
(Quin temor tan gran
Quan vindrà el Jutge,
S’enfrontarà sever a tot el que hem fet.)
Amb una fidelitat que no la desgasta el pas del temps, sovint em trobo cantant o xiulant estrofes d’aquest himne. Es cantava amb una greu solemnitat entre l’epístola i l’evangeli a la missa de Rèquiem el dia d’un enterrament, del cap d’any o el 2 de novembre, Dia dels Morts. L’himne fa referència al toc de la trompeta el dia del judici final, que crida els morts de les tombes, i ens posa a tothom davant del Jutge implacable que demana comptes… Crec que no hi ha un himne més esfereïdor en tota la litúrgia, tot i que està dit amb una poètica excepcional i amb una captivadora melodia gregoriana. Segons sembla, ve de la edat mitjana (S.xii). En Mozart el refà amb mà magistral dins la seva Missa de Rèquiem, una de les seves millors obres, i que tant be expressa Milos Forman en el film Amadeus (1984).
Però anem pas a pas. Com que el camí que haig de seguir és el dels records, haig de deixar els pensaments que em vénen sobre la mort i el més enllà. Però permeteu-me un moment: la mort es l’única certesa que té la vida. Per sort, va junt a una evidència que la fa suportable: naixem condemnats a viure i morir amb els altres. ¿Perquè doncs ens fa por la mort? Si és una certesa deuríem estar-hi acostumats i amb tranquil∙litat esperar-la. I en canvi, vivim sovint esbatussant-nos i com si fóssim eterns. Sembla que molt pocs (creients o no creients) poden respirar tranquils pensant cada dia ‘ja estic preparat per morir’. Tot al contrari, el fet d’ésser- conscients-de-la-mort, ens lliga al sentiment de fragilitat i incertesa que menen a l’angoixa i la por. De la por ens en defensem d’una manera molt erràtica. Diu la Conxita Larrull: «En tots els temps i els llocs el desig i la decisió de l’home per destruir la mort i establir la immortalitat ha trobat expressió no sols en el comportament ritual sinó també en la mitologia. Estan molt difoses les llegendes que expliquen com la raça humana fou creada immortal originàriament, i després va perdre el privilegi a causa d’algun accident o engany, per la qual cosa queda així sotmesa a la mort i a totes les altres calamitats que la han afligit». Surten així les religions i creences re-creant l’eternitat, convertint la vida present com ‘un-estar-de-pas’, com una prova i una mortificació per aconseguir l’altra, tot ressuscitant o reencarnant-nos. El més-enllà, la por de no estar entre els justos o de cremar en el foc etern, en el Tàrtar, omple la vida. Per molts, aquestes creences serveixen per alleugerir la fragilitat i la pròpia incertesa de la vida. Molt temps foren imposades.
Dic malament. Creu qui vol i qui pot. El que s’imposaren foren els rituals amb què s’acompanyaven. I alguna època (la inquisitorial) si no els seguies et cremaven viu, i ja no tenies d’esperar al foc etern.
Però deixem el camí dels pensaments i tornem als records d’ara fa cinquanta anys. A casa es naixia i es moria. La mort de manera natural formava part de la llar i era compartida per nens i grans segons rituals i costums. «Mira, en aquesta habitació hi morí l’àvia». I al resar el rosari, si resava, les intencions eren sempre per algun mort familiar. I, quan en la conversa sortia el nom d’una persona morta, era una irreverència no afegir-hi un piadós ‘Déu l’hagi ben perdonat’ o ‘que al cel sia’ o bé ‘que al cel ens puguem veure’.
Per dir que un s’ha mort hi havia moltes expressions, ara ja no tan usades i algunes amb sorna: ‘se’n ha anat al canyet’. Lloc on es llencen les bèsties mortes i on molt antigament es tiraven els cossos dels infidels i heretges. El Canyet estava anant cap a Girona a l’esquerra de la General, un xic abans del restaurant Altamira. O ‘anar a fer malves’, suposo perquè als cementiris s’hi crien les herbes malves. O ‘dinyar-la’, del caló, dinyelar: donar (la vida). O els més piadosos: ‘ja li han cantat les absoltes’, ‘anar-se’n al cel’, ‘anar a sopar amb sant Pere’… Aquestes segons el to poden ser una amenaça. Altres més locals: ‘anar a dormir cap a can Cristòfol’… L’esperança de vida, en qualsevol tram d’edat, era més baixa que no pas ara; tot i els bons serveis del senyor Àngel Latorre, el nostre metge de Vilobí, que amb la seva Guzzi estava molt pendent dels malalts. Llavors no teníem aquest Sistema de Salut tan sofisticat que permet apaivagar el sofriment i robar anys a la mort, a voltes més enllà del naturalment raonable.
Si hom es moria de sobte, sovint no se sabia el per què, i es deia ‘en Tal s’ha mort de repent’ com última explicació. Recordo molt bé que un dia estàvem al camp amb el meu germà en Josep Ma i sentirem a tocar a mort. Era l’any 63. Les campanes tocaven perquè en Juan Matamala, de can Tet d’Onyar, jove com era, es morí de repent. Una mort que puc recordar amb claredat és la de la Núria Sala, la mare d’en Lluís i la Lourdes Molins, de can Viader. «O cruel mal qui tols la joventut». Fou el setembre de l’any 59. Que es morís la mare d’un de la nostre colla, teníem nou anys, ens va tocar fort. Alguns hi anàvem, a casa d’en Lluís, a jugar. En recordo el pessebre per Nadal i les joguines per Reis.
Aquella mort fou motiu de conversa entre nosaltres i d’angoixa. Era inimaginable viure sense mare.
RITUALS I COSTUMS
Mirem ara alguns rituals i costums d’ara fa cinquanta anys. Alguns canviaren amb el Concili (1962-65). Éss bo de recordar que a la Diòcesi de Girona el primer Ordinari (Ritual) s’imprimí a l’any 1502. El nostre mossèn Josep Ma. Marquès, malaguanyat responsable de l’Arxiu Diocesà, fou qui en tingué cura de estudiar-lo i transcriure’n els textos i així possibilitar la seva edició per la Diputació de Girona (2006).
Heretges, ateus i suïcides eren lògicament exclosos dels rituals i enterrats en un altre cementiri o en lloc a part o fossar. La mort per suïcidi era molt mal vista i un pecat dels grossos, donat que la vida era propietat de Déu. Com ara, el que es treia la vida era motiu de converses discretes i morboses sobre els detalls i les possibles raons.
El Viàtic i l’Extremunció
Si hi havia un malalt greu a casa i la mort podia ésser imminent, s’avisava mossèn Joan per tal d’administrar-li amb urgència el Viàtic i l’Extremunció.
Quan es deia ‘ja l’han combregat’ o ‘ja l’han extremunciat’, venia a dir que aquella persona ja no tenia remei. Ja n’és d’encertada la dita: ‘quan fou mort el combregaren’, per dir que una solució es inútil o arriba tard.
El Viàtic es diferenciava, com ara, de la Comunió dels Malalts. Els feligresos impedits o malalts, d’ordinari rebien la visita de mossèn Joan, que de tant en tant (setmanalment), ajudat per un escolà, anava a les cases a portar el Santíssim perquè combreguessin.
La Comunió era obligada una vegada a l’any per al Compliment Pasqual (la butlla amb el nom) i que s’havia d’enregistrar en el llibre corresponent.
Però el Viàtic tenia un significat ben diferent. El nom ve del llatí, Viaticus, que en temps dels romans, era la provisió de béns o diners que hom portava per emprendre un llarg viatge. Se sacralitzà doncs el Viàtic com l’aliment de l’ànima per el darrer viatge, quan el creient està en perill de mort. Per això anava envoltat de certa urgència. Als escolans ens venien a avisar a l’escola o a on fóssim perquè havíem d’acompanyar mossèn Joan. Ell, a la sagristia i sense perdre el temps, es posava el roquet i l’estola. Preparava una creu, la bosseta dels corporals i el coponet del Viàtic tapat amb una capeta blanca. Més tard crec que es canvià el copó per una caixeta daurada penjada amb boseta al coll. Sortíem cap a la casa a peu i de pressa, però amb tota solemnitat. Si era a pagès i amenaçava pluja havíem d’anar preparats amb un bon paraigua o podia ser mà la llanterna o el fanal de llauna i de vidre (el nostre tenia, de sempre, un vidre trencat). A l’altra mà la campaneta, que fèiem dringar per avisar la gent. Quan passava el Viàtic tothom es parava, es descobria i baixava el cap, feia la genuflexió i el senyal de la creu. Moltes vegades podies observar com algú torçava el camí per esquivar l’encontre.
A la casa t’esperaven amb espelmes (de les beneïdes per la festa de la Candelera). Ja a l’habitació, que estava tot pulcra i endreçada, era del ritual tenir-hi una tauleta amb tovalles blanques i un Sant Crist amb dues espelmes o ciris encesos, aigua beneïda i un xic d’aigua natural o, inclús, es permetia vi per ajudar el malalt, donat l’estat, a empassar-se l’hòstia. Mossèn Joan obria els corporals sobre la tauleta i procedia a la confessió i oracions. I li donava l’hòstia a voltes ajudant amb aigua i tothom pendent que se l’empassés. La cerimònia acabava donant a besar la creu. Els assistents, amb molt recolliment, escoltaven les antífones en llatí i oracions i parenostres, que eren preparatòries de la mort imminent.
Es procedia de manera semblant per l’Extremunció (Unció dels malalts). L’Oli dels Malalts era consagrat pel bisbe a la Missa Crismal del Dimecres Sant i que algun feligrès o algun seminarista anaven a buscar. Mossèn Joan tenia preparat l’oli en una caixeta rodona de metall platejat, dins una bossa de tela, junt amb uns corporals. Aquest sagrament fa que se li purifiqui l’ànima per sortir del cos i guanyar el cel. Mossèn Joan primer aspergia el malalt i l’habitació i, més tard, amb el dit gros dret untat amb l’Oli, ungia els ulls, nas, orelles, mans i peus, tot fent-los una creu i tot seguit els eixugava amb el cotó fluix i es rentava les mans. La cerimònia acabava donant-li a besar l’estola i la creu amb algunes paraules de consol. Si es presentava l’agonia es podia seguir amb les recomanacions de l’ànima i, a voltes, si la família era molt piadosa, es resava el rosari. I el malalt, si encara estava conscient, tenia per ben cert que era la fi. Al moment d’exhalar l’ànima s’intensificaven les oracions i, segons qui, obria les finestres per ajudar-la a sortir.
El camí de tornada a l’església era ja més relaxat amb el roquet a la mà. Sort que mossèn Joan et donava una certa tranquil∙litat. M’impressionà una vegada que al vespre l’extremunciat era un home del veïnat, crec que es deia Marossell, prop de can Cristòfol. No sabria pas dir la casa. Jo tindria uns nou anys i, entre la foscor i el pas pel cementiri, em quedà gravada la imatge marmòria d’aquell home moribund. Els escolans érem jovenets i la imatge d’una persona en agonia et colpia. Però veure de prop la mort no fou endebades.
Pel que fa a aquest rituals és molt recomanable llegir la tesi doctoral d’en Xavier Solà Colomer Reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els Bisbats de Girona i Vic (1787-1800) (Girona 2006), dirigida per Joaquim M. Puigvert Solà. Aquest treball dóna una llarga, rica i esclaridora visió de l’evolució de normatives, rituals, patrimoni i administració de les parròquies d’aquests bisbats. Evolució que ve marcada per les rígides i minucioses normes tridentines i següents. Com quan concreta que al parlar de com portar l’Oli dels Malalts diu: «Aquesta bossa de domàs morat o de domàs blanc per no perdre’s o caure, a Tavertet, el 1741, es manarà que s’hi posi ‘un cordó per portar lo vaset del oleum infirmorum pendent del coll quan van a administrar lo sagrament de la extrema unció en las masias’» (pàg. 263).
Una vegada mort
Aquests dies previs tot era preparar-se per al traspàs. Arribada la mort, s’avisava el metge que la certifiqués, per registrar-la a l’Ajuntament, que donava permís per l’ocupació del nínxol familiar.
I de seguida mossèn Joan per fixar l’hora de l’enterrament i, en Joan Rodó, el campaner.
Els veïns s’encarregaven de fer-ho saber, i a peu o amb bicicleta es repartien per verals. I s’utilitzaven els pocs telèfons disponibles d’altres pobles (Ajuntament o Guàrdia Civil) per avisar els de més lluny. Era hora també d’encarregar els recordatoris a les Gràfiques Cantalozella de Santa Coloma. Tots els motius gràfics dels recordatoris eren en color negre i en castellà. Però ja s’entreveien canvis. Encara, guardo un recordatori de l’any 65 de la mare de mossèn Damià Estela, el nostre rector del Seminari, que ja era en català i amb una senzilla creu d’en Domènec Fita. I a la casa es disposava tot per vestir el mort amb roba que ja es tenia a punt i deixar-lo preparat per la vetlla i per l’enterrament. Sovint hi ajudaven els parents i veïns mes pròxims. Es recollien les mans creuades al pit amb un rosari o una creu i es procurava d’arreglar la cara, sobretot la boca i els cabells perquè estigués el més digne possible.
Vestir dol Tota la família immediatament havia de vestir dol. A vegades s’havia de córrer a tenyir un jersei o a manllevar-lo. No es podia portar res exterior que no fos negre: les dones el vestit i el mocador del cap. Si era la viuda i de certa edat, el dol era per tota la vida. Els homes, la corbata i un braçalet negre cosit a mig braç esquerre. Era costum portar dol durant un any. Era molt mal vist si no es complia.
Era freqüent que a la sortida de missa del diumenge algú, i potser més algunes dones que estaven a l’aguait, passessin revista criticant qui no el portés.
I durant tot l’any la gent d’aquella casa no podia celebrar cap festa, ni anar al ball, ni mostres de cap alegria. I fins s’aplaçaven bodes i demés.
Tocar a mort
Tan bon punt en Joan Rodó n’era sabedor ‘tocava a mort’. Un toc assossegat i pausat, combinant la campana greu amb l’aguda. Al final es feien tres tocs si era un home, dos si era dona i tocs diferenciats per nens o per alguna autoritat (el papa, el bisbe...). El toc a mort era al matí i al vespre i també per cridar a missa d’enterrament, i durant la consagració. L’últim toc es feia quan des del campanar en Joan Rodó veia que la comitiva, camí del cementiri, passava per can Morral. El campanar era una vertadera torre de comunicacions.
La caixa
No tardava pas d’arribar en ‘Siset’ de cal Fuster Baldoira que havia de prendre mides per la caixa i mirar de portar-la aviat per encaixar-lo. Era ja un mal senyal quan es veia en ‘Siset’ amb el metre entrar a casa on hi havia un malalt greu i es deia ‘mira ja li han pres mida’. Les caixes les guardaven al Comú, als baixos de l’Ajuntament. Només hi havia un model i vàries mides. En ‘Siset’ no tenia pas catàleg. Preparant la caixa (em recorda en Josep Borrell), sempre s’hi acostava algun nen a tafanejar. Ell els invitava a buscar les lletres daurades de les inicials del difunt o de la difunta i els números dels anys i que traguessin el paper que dissimulava la pega que ell tot seguit enganxava al cap del bagul.
La vetlla
Preparat el difunt (encaixat o sense) es deixava a l’habitació o lloc escaient per rebre les visites que venien a donar el condol. Segons la casa es resava. S’aprofitava per parlar del mort i sobretot dels últims moments, si ha patit, l’agonia… També de qualsevol cosa que permetés rebaixar o distreure el dolor per la pèrdua. Durant la nit, la gent de la casa vetllava el difunt, repartint-se les hores. Familiars i veïns s’oferien a preparar aliment per als àpats i a pagès, si fora necessari, ajudaven a fer el menjar i arreglar el bestiar. Tot fet amb discreció i respecte. Fer molt d’enrenou i riure no era pas ben vist, sobretot si la mort era molt sentida. Per això d’una persona poc respectuosa de les coses serioses la dita diu que ‘es riu del mort i del qui el vetlla’…
L’enterrament
El dia de l’enterrament es preparava el carro dels morts. El carro era municipal i per tant al servei també de Salitja i Sant Dalmai. La cavalleria era el matxo d’en Miquel dels Gossos i, anys més tard, el cavall d’en Llobet, que es deia ‘Galant’. Des de l’any 49 menava el carro en Lluís Juana, de can Seret. Segons ens explica Teresa, la seva dona, uns anys després conduïren el carro en Joan Rodó i en Llobet, que fou substituït (per malaltia) per en ‘Siset’ de cal Fuster Baldoira. Després en Lluís Seret hi tornà fins que el cotxe de la funerària es feu càrrec del servei de forma definitiva.
El carro dels morts era ben senzill. Tot negre. A cada angle de la solera del carro s’aixecava una bastida formant un tabernacle tapat tot amb unes teles negres i voladisses, amb alguna borla daurada que, a dalt, acabava amb una corona i una creu. Sota, acollia la caixa del difunt o difunta. Al davant portava un setial per el conductor.
En sentir a tocar a mort, la gent vestida de dol es congregava a la porta de la casa esperant. Als enterraments era costum que hi acudís un de cada casa. Venien junt amb el carro els escolans portant la creu de les processons i l’hisop, i mossèm Joan amb missal, roquet i estola o amb la capa pluvial negra (no ho recordo del tot). En arribar ruixava la caixa amb aigua beneïda recitant el De profundis clamavi ad te Domine. Es carregava la caixa del mort peus endavant del carro. A algunes cases, si l’escala era estreta, havien de fer moltes maniobres per baixar-lo, tement que pogués quedar desencaixat. De seguida la comitiva anava cap a l’església. Al davant, el carro amb el mort, després els escolans amb la creu, el capellà i tot seguit la família i la gent. Quan algú es creuava amb un enterrament, ja anés a peu o en un carro, es parava, es descobria el cap i esperava que passés.
En ‘Pitu’ Borrell em recorda una anècdota del seu avi, en Joan Rodó: Una vegada, el mort que portaven era un veí de can Rovira. Estaven encarant el carro cap un camí. Corrent els sortí un veí a l’encontre tot manifestant que el camí era particular i que si el mort hi passava es convertia en camí públic. Així que van haver de recular.
davant l’església, es resava un altre respons i la gent entrava, els homes al costat dret, les dones amb mantellina al costat esquerre. Començava la missa de difunts que podia ser recitada, o cantada, de tres capellans si era per una persona important.
Ornaments color negre
Durant la missa, un pròxim de la família repartia els recordatoris. Després, mentre sonava l’últim toc a mort, es feia cap al cementiri on es deien les últimes oracions per donarli sepultura. Després s’acomiadava el dol. A l’any de la mort es feia el ‘cap d’any’, pagant Una missa en sufragi de la seva ànima. I solia acudir-hi la família i els més pròxims i demés devots.
També es pagaven sufragis i misses durant un temps per ajudar l’ànima a pujar al cel. És veritat que això donava una cert privilegi als rics que podien pagar més misses.
Tornem al cementiri
Des de l’any 49, ens segueix contant la Teresa, el paleta encarregat d’arreglar el nínxol era en Lluís Seret. També ho era pels enterraments de Salitja i Sant Dalmai i d’altres pobles veïns. Abans ho fou en Ricardo i després en ‘Xicu’ Rovira, de can Cagarell. Quan aquest ho deixà ho tornà a agafar en Lluís Seret. A l’hora de l’enterrament, el paleta trencava el nínxol; si estava anteriorment ocupat hi feia lloc per al nou difunt, arreglant caixa i ossos antics. La major part dels nínxols quedaven amb el nom escrit sobre el ciment.
Als cementiris ha passat com les cases, a mesura que milloraven les economies, s’hi anaven col∙locant les làpides i demés ornamentacions. Seguint les costums de l’art funerari. Podia succeir, que si el mort fos persona sense diners i sense família, per tant que ningú se’n fes càrrec de l’enterrament, que s’enterrés en una fosa a terra.
Cementiri ve del llatí coemeterium, i aquest del grec koimeterion, que significa lloc per dormir. L’actual cementiri de Vilobí es va estrenar l’any 1909, ja fa un segle, tal com es pot llegir a la porta. El cementiri vell estava situat a l’entorn de l’església parroquial. Aquest contorn, a l’edat mitjana, s’anomenà ‘la Sagrera’, que a Vilobí arribava segurament fins al carrer de la Clau. Segons Víctor Farias i altres, la Sagrera era l’espai comprès dins un radi de trenta passos a l’entorn perimetral de les esglésies. Espai que quedava sota la protecció de l’església en temps de conflicte, tant per béns com per persones. I aquest espai acull també el fossar o el cementiri, quan es prohibeix enterrar dins les esglésies o en terra oberta. El cementiri vell, doncs, anava des del que és ara el Casal fins al davant de l’església i seguia cap el costat esquerre. I quedava tancat per un mur que incloïa una porta per entrar al recinte de l’església. És als segles xvii-xx que l’ autoritat ordena la construcció dels nous cementiris fora del casc urbà, sempre per raons de salubritat degut a les mortaldats per pestes o còlera… Segons ens diu la Teresita de can Sagrera, el seu besavi, en Jaume Boades, fou el que traslladà els ossos del cementiri vell al cementiri nou, i a compte li varen regalar un nínxol. La coincidència és que segons ens diu l’Angelina, en Jaume Boades havia viscut davant de l’església a casa de l’Angelina (i el nom ¿els vindria d’haver viscut a la Sagrera?).
CINQUANTA ANYS ENÇÀ
Cinquanta anys ençà, ben mirat és poc temps, hi ha hagut forts canvis econòmics i socials, que han comportat canvis culturals i de costums. A la nostra cultura (es dir a l’actual cultura de l’hemisferi nord), basada en el ‘benestar’ i en els diners que tens a la butxaca, la mort no hi lliga. I és que, tant per creients com per no creients, la certesa de la mort, o la creença en el més enllà, té pocs efectes en la vida quotidiana. Ara a la mort la solem amagar. I en tot cas passa a ser un bé de consum més, comercialitzat per funeràries i assegurances. Els nous rituals passen per hospitals i tanatoris, llocs més freds i impersonals. Com a contrast, la mort és malbaratada sobretot en els mitjans de ràdio i televisió. Tant es així que digerim morts i barbaritats tots els dies amb la lleugeresa com es veu un videoclip publicitari.
Per altra part, no és estètica. I és que la malaltia i la mort son inconvenients que ‘malmeten’ el nostre ritme de vida. Ara portem un ritme de vida orientat a treballar per consumir i sovint a satisfer necessitats supèrflues. En un pis de vuitanta metres, on hi viu una parella amb un o dos fills, la mort no hi cap. I en una casa de gran luxe, menys. Els avis no hi caben tampoc, són un destorb. I si et toca una mort propera ja és un costum que el tanatori no és pas un lloc per als nens. Es diu ‘això és per gent gran’. I resulta que els nens i nenes sovint no entenen res sobre les coses importants de la vida. I quan hem d’afrontar el buit que deixa una mort, no tenim gaire eines per fer el dol i restaurar-nos del dolor. El dol, aquest acte íntim de restauració per les pèrdues, és un procés social acompanyat pels que t’envolten i que depèn de com s’han afrontat altres pèrdues.
En poc temps el canvi ha sigut fort i, ara que tenim més mitjans, es treballa menys per integrar la mort com un fet natural, familiar i plenament social. Ara eduquem els fills en l’abundància, a vegades sense límit. I per tant quan hem d’afrontar coses com la mort i altres misèries, l’únic remei és mirar cap a un altre costat, la qual cosa no és gaire saludable… I no cal dir que no desitjo pas que tornin temps passats.
I mentre aquestes imatges prenen forma sento, memòria al fons, com m’envaeix una melodia ondulant i contagiosa, que començo a cantussejar...
Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!
(Un dia d’ira, aquell dia
En què el món serà a cendra reduït,
Anunciat amb la Sibil∙la, pel rei David)
i que no em deixa parar fins passada la segona estrofa:
Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discussurus!
(Quin temor tan gran
Quan vindrà el Jutge,
S’enfrontarà sever a tot el que hem fet.)
Dic malament. Creu qui vol i qui pot. El que s’imposaren foren els rituals amb què s’acompanyaven. I alguna època (la inquisitorial) si no els seguies et cremaven viu, i ja no tenies d’esperar al foc etern.
Però deixem el camí dels pensaments i tornem als records d’ara fa cinquanta anys. A casa es naixia i es moria. La mort de manera natural formava part de la llar i era compartida per nens i grans segons rituals i costums. «Mira, en aquesta habitació hi morí l’àvia». I al resar el rosari, si resava, les intencions eren sempre per algun mort familiar. I, quan en la conversa sortia el nom d’una persona morta, era una irreverència no afegir-hi un piadós ‘Déu l’hagi ben perdonat’ o ‘que al cel sia’ o bé ‘que al cel ens puguem veure’.
Si hom es moria de sobte, sovint no se sabia el per què, i es deia ‘en Tal s’ha mort de repent’ com última explicació. Recordo molt bé que un dia estàvem al camp amb el meu germà en Josep Ma i sentirem a tocar a mort. Era l’any 63. Les campanes tocaven perquè en Juan Matamala, de can Tet d’Onyar, jove com era, es morí de repent. Una mort que puc recordar amb claredat és la de la Núria Sala, la mare d’en Lluís i la Lourdes Molins, de can Viader. «O cruel mal qui tols la joventut». Fou el setembre de l’any 59. Que es morís la mare d’un de la nostre colla, teníem nou anys, ens va tocar fort. Alguns hi anàvem, a casa d’en Lluís, a jugar. En recordo el pessebre per Nadal i les joguines per Reis.
Aquella mort fou motiu de conversa entre nosaltres i d’angoixa. Era inimaginable viure sense mare.
RITUALS I COSTUMS
Heretges, ateus i suïcides eren lògicament exclosos dels rituals i enterrats en un altre cementiri o en lloc a part o fossar. La mort per suïcidi era molt mal vista i un pecat dels grossos, donat que la vida era propietat de Déu. Com ara, el que es treia la vida era motiu de converses discretes i morboses sobre els detalls i les possibles raons.
El Viàtic i l’Extremunció
Si hi havia un malalt greu a casa i la mort podia ésser imminent, s’avisava mossèn Joan per tal d’administrar-li amb urgència el Viàtic i l’Extremunció.
Quan es deia ‘ja l’han combregat’ o ‘ja l’han extremunciat’, venia a dir que aquella persona ja no tenia remei. Ja n’és d’encertada la dita: ‘quan fou mort el combregaren’, per dir que una solució es inútil o arriba tard.
El Viàtic es diferenciava, com ara, de la Comunió dels Malalts. Els feligresos impedits o malalts, d’ordinari rebien la visita de mossèn Joan, que de tant en tant (setmanalment), ajudat per un escolà, anava a les cases a portar el Santíssim perquè combreguessin.
La Comunió era obligada una vegada a l’any per al Compliment Pasqual (la butlla amb el nom) i que s’havia d’enregistrar en el llibre corresponent.
Però el Viàtic tenia un significat ben diferent. El nom ve del llatí, Viaticus, que en temps dels romans, era la provisió de béns o diners que hom portava per emprendre un llarg viatge. Se sacralitzà doncs el Viàtic com l’aliment de l’ànima per el darrer viatge, quan el creient està en perill de mort. Per això anava envoltat de certa urgència. Als escolans ens venien a avisar a l’escola o a on fóssim perquè havíem d’acompanyar mossèn Joan. Ell, a la sagristia i sense perdre el temps, es posava el roquet i l’estola. Preparava una creu, la bosseta dels corporals i el coponet del Viàtic tapat amb una capeta blanca. Més tard crec que es canvià el copó per una caixeta daurada penjada amb boseta al coll. Sortíem cap a la casa a peu i de pressa, però amb tota solemnitat. Si era a pagès i amenaçava pluja havíem d’anar preparats amb un bon paraigua o podia ser mà la llanterna o el fanal de llauna i de vidre (el nostre tenia, de sempre, un vidre trencat). A l’altra mà la campaneta, que fèiem dringar per avisar la gent. Quan passava el Viàtic tothom es parava, es descobria i baixava el cap, feia la genuflexió i el senyal de la creu. Moltes vegades podies observar com algú torçava el camí per esquivar l’encontre.
A la casa t’esperaven amb espelmes (de les beneïdes per la festa de la Candelera). Ja a l’habitació, que estava tot pulcra i endreçada, era del ritual tenir-hi una tauleta amb tovalles blanques i un Sant Crist amb dues espelmes o ciris encesos, aigua beneïda i un xic d’aigua natural o, inclús, es permetia vi per ajudar el malalt, donat l’estat, a empassar-se l’hòstia. Mossèn Joan obria els corporals sobre la tauleta i procedia a la confessió i oracions. I li donava l’hòstia a voltes ajudant amb aigua i tothom pendent que se l’empassés. La cerimònia acabava donant a besar la creu. Els assistents, amb molt recolliment, escoltaven les antífones en llatí i oracions i parenostres, que eren preparatòries de la mort imminent.
Es procedia de manera semblant per l’Extremunció (Unció dels malalts). L’Oli dels Malalts era consagrat pel bisbe a la Missa Crismal del Dimecres Sant i que algun feligrès o algun seminarista anaven a buscar. Mossèn Joan tenia preparat l’oli en una caixeta rodona de metall platejat, dins una bossa de tela, junt amb uns corporals. Aquest sagrament fa que se li purifiqui l’ànima per sortir del cos i guanyar el cel. Mossèn Joan primer aspergia el malalt i l’habitació i, més tard, amb el dit gros dret untat amb l’Oli, ungia els ulls, nas, orelles, mans i peus, tot fent-los una creu i tot seguit els eixugava amb el cotó fluix i es rentava les mans. La cerimònia acabava donant-li a besar l’estola i la creu amb algunes paraules de consol. Si es presentava l’agonia es podia seguir amb les recomanacions de l’ànima i, a voltes, si la família era molt piadosa, es resava el rosari. I el malalt, si encara estava conscient, tenia per ben cert que era la fi. Al moment d’exhalar l’ànima s’intensificaven les oracions i, segons qui, obria les finestres per ajudar-la a sortir.
El camí de tornada a l’església era ja més relaxat amb el roquet a la mà. Sort que mossèn Joan et donava una certa tranquil∙litat. M’impressionà una vegada que al vespre l’extremunciat era un home del veïnat, crec que es deia Marossell, prop de can Cristòfol. No sabria pas dir la casa. Jo tindria uns nou anys i, entre la foscor i el pas pel cementiri, em quedà gravada la imatge marmòria d’aquell home moribund. Els escolans érem jovenets i la imatge d’una persona en agonia et colpia. Però veure de prop la mort no fou endebades.
Pel que fa a aquest rituals és molt recomanable llegir la tesi doctoral d’en Xavier Solà Colomer Reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els Bisbats de Girona i Vic (1787-1800) (Girona 2006), dirigida per Joaquim M. Puigvert Solà. Aquest treball dóna una llarga, rica i esclaridora visió de l’evolució de normatives, rituals, patrimoni i administració de les parròquies d’aquests bisbats. Evolució que ve marcada per les rígides i minucioses normes tridentines i següents. Com quan concreta que al parlar de com portar l’Oli dels Malalts diu: «Aquesta bossa de domàs morat o de domàs blanc per no perdre’s o caure, a Tavertet, el 1741, es manarà que s’hi posi ‘un cordó per portar lo vaset del oleum infirmorum pendent del coll quan van a administrar lo sagrament de la extrema unció en las masias’» (pàg. 263).
Una vegada mort
Aquests dies previs tot era preparar-se per al traspàs. Arribada la mort, s’avisava el metge que la certifiqués, per registrar-la a l’Ajuntament, que donava permís per l’ocupació del nínxol familiar.
I de seguida mossèn Joan per fixar l’hora de l’enterrament i, en Joan Rodó, el campaner.
Els veïns s’encarregaven de fer-ho saber, i a peu o amb bicicleta es repartien per verals. I s’utilitzaven els pocs telèfons disponibles d’altres pobles (Ajuntament o Guàrdia Civil) per avisar els de més lluny. Era hora també d’encarregar els recordatoris a les Gràfiques Cantalozella de Santa Coloma. Tots els motius gràfics dels recordatoris eren en color negre i en castellà. Però ja s’entreveien canvis. Encara, guardo un recordatori de l’any 65 de la mare de mossèn Damià Estela, el nostre rector del Seminari, que ja era en català i amb una senzilla creu d’en Domènec Fita. I a la casa es disposava tot per vestir el mort amb roba que ja es tenia a punt i deixar-lo preparat per la vetlla i per l’enterrament. Sovint hi ajudaven els parents i veïns mes pròxims. Es recollien les mans creuades al pit amb un rosari o una creu i es procurava d’arreglar la cara, sobretot la boca i els cabells perquè estigués el més digne possible.
Vestir dol Tota la família immediatament havia de vestir dol. A vegades s’havia de córrer a tenyir un jersei o a manllevar-lo. No es podia portar res exterior que no fos negre: les dones el vestit i el mocador del cap. Si era la viuda i de certa edat, el dol era per tota la vida. Els homes, la corbata i un braçalet negre cosit a mig braç esquerre. Era costum portar dol durant un any. Era molt mal vist si no es complia.
Era freqüent que a la sortida de missa del diumenge algú, i potser més algunes dones que estaven a l’aguait, passessin revista criticant qui no el portés.
I durant tot l’any la gent d’aquella casa no podia celebrar cap festa, ni anar al ball, ni mostres de cap alegria. I fins s’aplaçaven bodes i demés.
Tocar a mort
Tan bon punt en Joan Rodó n’era sabedor ‘tocava a mort’. Un toc assossegat i pausat, combinant la campana greu amb l’aguda. Al final es feien tres tocs si era un home, dos si era dona i tocs diferenciats per nens o per alguna autoritat (el papa, el bisbe...). El toc a mort era al matí i al vespre i també per cridar a missa d’enterrament, i durant la consagració. L’últim toc es feia quan des del campanar en Joan Rodó veia que la comitiva, camí del cementiri, passava per can Morral. El campanar era una vertadera torre de comunicacions.
La caixa
No tardava pas d’arribar en ‘Siset’ de cal Fuster Baldoira que havia de prendre mides per la caixa i mirar de portar-la aviat per encaixar-lo. Era ja un mal senyal quan es veia en ‘Siset’ amb el metre entrar a casa on hi havia un malalt greu i es deia ‘mira ja li han pres mida’. Les caixes les guardaven al Comú, als baixos de l’Ajuntament. Només hi havia un model i vàries mides. En ‘Siset’ no tenia pas catàleg. Preparant la caixa (em recorda en Josep Borrell), sempre s’hi acostava algun nen a tafanejar. Ell els invitava a buscar les lletres daurades de les inicials del difunt o de la difunta i els números dels anys i que traguessin el paper que dissimulava la pega que ell tot seguit enganxava al cap del bagul.
La vetlla
Preparat el difunt (encaixat o sense) es deixava a l’habitació o lloc escaient per rebre les visites que venien a donar el condol. Segons la casa es resava. S’aprofitava per parlar del mort i sobretot dels últims moments, si ha patit, l’agonia… També de qualsevol cosa que permetés rebaixar o distreure el dolor per la pèrdua. Durant la nit, la gent de la casa vetllava el difunt, repartint-se les hores. Familiars i veïns s’oferien a preparar aliment per als àpats i a pagès, si fora necessari, ajudaven a fer el menjar i arreglar el bestiar. Tot fet amb discreció i respecte. Fer molt d’enrenou i riure no era pas ben vist, sobretot si la mort era molt sentida. Per això d’una persona poc respectuosa de les coses serioses la dita diu que ‘es riu del mort i del qui el vetlla’…
L’enterrament
El carro dels morts era ben senzill. Tot negre. A cada angle de la solera del carro s’aixecava una bastida formant un tabernacle tapat tot amb unes teles negres i voladisses, amb alguna borla daurada que, a dalt, acabava amb una corona i una creu. Sota, acollia la caixa del difunt o difunta. Al davant portava un setial per el conductor.
En sentir a tocar a mort, la gent vestida de dol es congregava a la porta de la casa esperant. Als enterraments era costum que hi acudís un de cada casa. Venien junt amb el carro els escolans portant la creu de les processons i l’hisop, i mossèm Joan amb missal, roquet i estola o amb la capa pluvial negra (no ho recordo del tot). En arribar ruixava la caixa amb aigua beneïda recitant el De profundis clamavi ad te Domine. Es carregava la caixa del mort peus endavant del carro. A algunes cases, si l’escala era estreta, havien de fer moltes maniobres per baixar-lo, tement que pogués quedar desencaixat. De seguida la comitiva anava cap a l’església. Al davant, el carro amb el mort, després els escolans amb la creu, el capellà i tot seguit la família i la gent. Quan algú es creuava amb un enterrament, ja anés a peu o en un carro, es parava, es descobria el cap i esperava que passés.
En ‘Pitu’ Borrell em recorda una anècdota del seu avi, en Joan Rodó: Una vegada, el mort que portaven era un veí de can Rovira. Estaven encarant el carro cap un camí. Corrent els sortí un veí a l’encontre tot manifestant que el camí era particular i que si el mort hi passava es convertia en camí públic. Així que van haver de recular.
davant l’església, es resava un altre respons i la gent entrava, els homes al costat dret, les dones amb mantellina al costat esquerre. Començava la missa de difunts que podia ser recitada, o cantada, de tres capellans si era per una persona important.
Ornaments color negre
Durant la missa, un pròxim de la família repartia els recordatoris. Després, mentre sonava l’últim toc a mort, es feia cap al cementiri on es deien les últimes oracions per donarli sepultura. Després s’acomiadava el dol. A l’any de la mort es feia el ‘cap d’any’, pagant Una missa en sufragi de la seva ànima. I solia acudir-hi la família i els més pròxims i demés devots.
També es pagaven sufragis i misses durant un temps per ajudar l’ànima a pujar al cel. És veritat que això donava una cert privilegi als rics que podien pagar més misses.
Tornem al cementiri
Als cementiris ha passat com les cases, a mesura que milloraven les economies, s’hi anaven col∙locant les làpides i demés ornamentacions. Seguint les costums de l’art funerari. Podia succeir, que si el mort fos persona sense diners i sense família, per tant que ningú se’n fes càrrec de l’enterrament, que s’enterrés en una fosa a terra.
Cementiri ve del llatí coemeterium, i aquest del grec koimeterion, que significa lloc per dormir. L’actual cementiri de Vilobí es va estrenar l’any 1909, ja fa un segle, tal com es pot llegir a la porta. El cementiri vell estava situat a l’entorn de l’església parroquial. Aquest contorn, a l’edat mitjana, s’anomenà ‘la Sagrera’, que a Vilobí arribava segurament fins al carrer de la Clau. Segons Víctor Farias i altres, la Sagrera era l’espai comprès dins un radi de trenta passos a l’entorn perimetral de les esglésies. Espai que quedava sota la protecció de l’església en temps de conflicte, tant per béns com per persones. I aquest espai acull també el fossar o el cementiri, quan es prohibeix enterrar dins les esglésies o en terra oberta. El cementiri vell, doncs, anava des del que és ara el Casal fins al davant de l’església i seguia cap el costat esquerre. I quedava tancat per un mur que incloïa una porta per entrar al recinte de l’església. És als segles xvii-xx que l’ autoritat ordena la construcció dels nous cementiris fora del casc urbà, sempre per raons de salubritat degut a les mortaldats per pestes o còlera… Segons ens diu la Teresita de can Sagrera, el seu besavi, en Jaume Boades, fou el que traslladà els ossos del cementiri vell al cementiri nou, i a compte li varen regalar un nínxol. La coincidència és que segons ens diu l’Angelina, en Jaume Boades havia viscut davant de l’església a casa de l’Angelina (i el nom ¿els vindria d’haver viscut a la Sagrera?).
CINQUANTA ANYS ENÇÀ
Cinquanta anys ençà, ben mirat és poc temps, hi ha hagut forts canvis econòmics i socials, que han comportat canvis culturals i de costums. A la nostra cultura (es dir a l’actual cultura de l’hemisferi nord), basada en el ‘benestar’ i en els diners que tens a la butxaca, la mort no hi lliga. I és que, tant per creients com per no creients, la certesa de la mort, o la creença en el més enllà, té pocs efectes en la vida quotidiana. Ara a la mort la solem amagar. I en tot cas passa a ser un bé de consum més, comercialitzat per funeràries i assegurances. Els nous rituals passen per hospitals i tanatoris, llocs més freds i impersonals. Com a contrast, la mort és malbaratada sobretot en els mitjans de ràdio i televisió. Tant es així que digerim morts i barbaritats tots els dies amb la lleugeresa com es veu un videoclip publicitari.
Per altra part, no és estètica. I és que la malaltia i la mort son inconvenients que ‘malmeten’ el nostre ritme de vida. Ara portem un ritme de vida orientat a treballar per consumir i sovint a satisfer necessitats supèrflues. En un pis de vuitanta metres, on hi viu una parella amb un o dos fills, la mort no hi cap. I en una casa de gran luxe, menys. Els avis no hi caben tampoc, són un destorb. I si et toca una mort propera ja és un costum que el tanatori no és pas un lloc per als nens. Es diu ‘això és per gent gran’. I resulta que els nens i nenes sovint no entenen res sobre les coses importants de la vida. I quan hem d’afrontar el buit que deixa una mort, no tenim gaire eines per fer el dol i restaurar-nos del dolor. El dol, aquest acte íntim de restauració per les pèrdues, és un procés social acompanyat pels que t’envolten i que depèn de com s’han afrontat altres pèrdues.
En poc temps el canvi ha sigut fort i, ara que tenim més mitjans, es treballa menys per integrar la mort com un fet natural, familiar i plenament social. Ara eduquem els fills en l’abundància, a vegades sense límit. I per tant quan hem d’afrontar coses com la mort i altres misèries, l’únic remei és mirar cap a un altre costat, la qual cosa no és gaire saludable… I no cal dir que no desitjo pas que tornin temps passats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada