El meu carrer

JOSEP BATALLÉ

Durant la meva vida professional he treballat a Campdevànol, a Montagut i a Fornells on hi visc des de fa trenta-quatre anys. Estimo de veritat la gent i els llocs on he viscut i sempre que puc els visito. Però cada vegada que arribo a Vilobí, quan veig el seu campanar, els seus carrers, els seus camps i boscos, les muntanyes de ponent del poble des del Montseny fins a Rocacorba i, sobretot, moltes persones encara conegudes, el meu cor es posa efervescent. No endebades a Vilobí hi he viscut els primers onze anys de la meva vida. No tinc cap dubte, aquest és el meu cas, que la pàtria d’una persona és la seva infància. El campanar de la meva vida és el de Vilobí. Reconec encara el so de les seves campanes anunciant l’àngelus, les hores de les misses o per dir que és festa o que s’ha mort un veí.
Vaig néixer el 14 d’octubre de 1943 a la casa del mestre adossada a l’escola del carrer Madrenys.
Una casa amb jardí i arbres que encara em fa molta il∙lusió veure-la dempeus. Vaig venir al món i vaig créixer en una família plena d’amor, una família nombrosa de nou germans.
En aquests temps l’alcalde del municipi era el senyor Francisco Pasqual, de can Rodó, el rector de la parròquia era mossèn Joan Planella, el metge era el senyor Àngel Latorre, el farmacèutic era el senyor Rossend Puigvert, el caporal de la Guàrdia Civil era el senyor Nicasio Ibáñez. El secretari de l’Ajuntament era el senyor Pigem, però qui duia el pes de tota la feina administrativa era el senyor Molins. El meu pare, Joan Bataller, era el mestre dels nois, la senyoreta Dolors Cortada era la mestra parvulista i, a l’escola de les nenes, hi vaig veure exercir la senyoreta Glòria, una mestra interina que es deia Trini i la senyoreta Adela.

Em plau molt de dedicar una repassada al que fou el meu carrer, a la gent que hi vivia, les activitats que s’hi feien. El vaig començar a contemplar des de darrere les reixes de les finestres de casa meva. Des d’allà jo veia com passava la gent pel carrer, amb el seu ritme pausat, sense cap urgència histèrica, tot dient-se «bon dia» o fent petar la xerrada.
Encara veig el meu carrer com una fotografia que amb el temps perd la lluminositat dels colors però no la precisió de les seves formes. Era un carrer sense asfaltar, transitat per bicicletes, carros, la ‘Rúbia’ de can Viboles o alguna motocicleta com la d’en Perico de can Blanch.
Al costat de casa hi havia can Tió. Allà vaig conèixer el que era l’activitat agrícola, enganxar el matxo al carro, anar al camp, estimar l’olor de les garbes de blat, de les panolles de blat de moro, de les garrofes, de l’userda acabada de segar… Passava moltes hores a can Tió. Jo era amic d’en Pere Borrell Vall-llosera. Vam néixer el mateix dia. A l’escola sèiem de costat en aquells pupitres bipersonals. Recordo el padrí d’en Pere i l’Enrica, en Pepet i la Marina, que m’estimava com un fill, i de l’Enriqueta, que era amiga de la meva germana Magda. Bé, haig de dir que em vaig sentir sempre molt estimat per tots els veïns del carrer malgrat que jo era un trapella, una cua de sargantana.
Al costat de can Tió hi havia el local d’en Goy on es confeccionaven coves, cistells i covenets per al comerç dels raïms i altres fruites. Hi entràvem sovint per veure la destresa d’aquells joves que combinaven perfectament la rapidesa i la feina ben feta. Encara sento l’olor dels vímets i les canyes en remull.

Més cap al Grevolosa venia can Planes, la família Artigas. El pare d’en Josep i en Salvador tenia una bicicleta que he recordat sempre: tenia el manillar baix, com les bicicletes de corredor, i les llantes de fusta. L’última casa del carrer era can ‘Pitu’ Viboles. Recordo bé en ‘Pitu’, la ‘Rossita’, en Joan i els bessons Llorenç i Lluís. En ‘Pitu’ tenia molta paciència amb la mainada. Allà hi anàvem a fer una malifeta: jugàvem a veure qui enfonsava més endins una pedra a la cisterna de calç. Teníem el permís d’en Joan, que també hi col∙laborava. Mai no ens va botzinar.
Tornant per l’altre costat hi havia la casa i la sastreria d’en Ramon Pla. Aquell temps els vestits d’home i els pantalons de vellut els feia el sastre.
Venia de tant en tant un seu nebot que es deia ‘Carlitos’. Portava un cotxe de pedals, de joguina, que feia les nostres delícies.
Al costat hi havia el molí, local de pols blanca, teranyines al sostre i amb olor de farina. Encara em sembla veure-hi en Joan Bou deslligant sacs de blat i lligant sacs de farina. Tot seguit hi ha can Ginesta, hostal i venda de vins. Hi recordo la Dolores, les seves filles Quimeta, Lola i Pepita i també el seu germà Pepet. La Lola ajudava la meva mare i anava a rentar la roba a l’Onyar. Recordo amb quina afició cantava mentre treballava.
També em cuidava a mi. A casa hi ha una foto entranyable on ella em porta a coll. Llavors la Pepita festejava amb en ‘Ciset’ de can Mateu.
Davant de casa hi havia can Vista Prima, botiga de queviures i lloc on també els homes anaven a fer beguda i a jugar a cartes. Hi vivien la Quimeta amb els seus fills Joan (‘Juanito’), Carme i Maria. Venia a algunes festes una familiar d’ells que es deia Pura que tenia un fill anomenat Vicentín. Es va fer amic nostre.
Em sembla que era ahir quan en ‘Juanito’ va festejar amb la Matilde i la Maria amb en Robert, que llavors anomenaven Robertet. Recordo que en ‘Juanito’ ens ensenyava a la mainada a cantar caramelles. Llavors, per Setmana Santa, les anàvem a cantar a les cases de pagès i ens donaven bunyols, ous… Els diumenges, les voreres de can Ginesta i de can Vista Prima eren plenes de bicicletes. Hi anaven molts homes a jugar a la botifarra i a fer el ‘carajillo’ i a escoltar el partit del Barça per la ràdio. Tinc presents els crits d’eufòria després dels gols que marcava el Barça. Eren els famosos temps dels Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón.
Al costat de can Vista Prima hi havia el garatge i el corral d’en Joan Liri. Quan sentia que en Joan arribava amb la camioneta, jo sortia de pressa de casa i ell em deixava pujar a la cabina durant el temps que durava l’operació d’aparcarla al garatge.
Aquell temps hi havia moltes persones que sabien com podien donar una alegria a un vailet petit. Tot seguit hi havia ca n’Oliver. Hi havia aconseguit veure-hi la ‘Ciseta’, en Francisco i la seva família. De tant en tant venien la Maria i la Rita, filles de la ‘Ciseta’. El pis de dalt el tenien rellogat a la Cristina amb els seus dos fills, Maria Dilmé i Pere. A la planta baixa hi havia la barberia d’en Francisco Dalemus. Llavors la barberia era com un centre social on es discutia de futbol, de política…; els homes, després de ser afaitats, s’hi quedaven a continuar la conversa. Recordo que, a més del mirall, hi havia dos prestatges de vidre amb una ampolla de massatge a cada un, de dues marques diferents: Geniol i Floid. Al costat venia la casa d’una senyora que encara recordo. Crec que es deia Dolors i era la mare d’en Pepet carnisser i en Ramon sastre.
Ja només queden dues cases per acabar el carrer. Una és la carnisseria Pla, regentada per uns joveníssims Pepet i Teresa. El seu fill Agustí era molt més jovenet que jo i no jugava amb els de la meva colla. Acaba el carrer amb el taller mecànic d’en Joan Taberner, marit de l’Angelina de cal Tet. Hi anàvem molt a badar per veure les entranyes i els misteris d’aquells motors que desmuntaven.
Sempre ens preguntàvem com s’ho farien per tornar a ensamblar aquell munt de peces. Tinc un munt més de coses per explicar del carrer Madrenys, de la pau que s’hi respirava i de com els veïns, sobretot a l’estiu, el regaven, l’escombraven amb escombres de bruc. Això sí, després d’haver passat el ramat de xais que menava una entranyable persona que li dèiem el Pastoret.
Espero i desitjo poder escriure més records del meu Vilobí dels anys 50, un poble petit i tranquil on la vida transcorria sense pressa i que estava fet de noms coneguts i de cares sabudes, de biografies senzilles i cases que coneixíem de memòria.
Bona gent.
Bona Festa Major!