FRANCESC AGUILAR
—«Guaita pare, el vol de París en el que ve la mare porta molt de retard. Què fem?»
—«Menjarem alguna cosa i esperarem. Et sembla bé que anem al restaurant del mirador? Som-hi.»
Pare i fill se’n van anar a fer temps fins que arribés el vol de Ryanair de Beauvais a l’aeroport de Vilobí. La nevada que hi havia a la zona de la capital francesa era la causa del notable retard. Mentre assaborien un bon àpat al local de l’Ildefonso, el fill no se’n va poder estar de preguntar- li al seu progenitor:
—«Pare, Vilobí no és el poble on va estar l’avi en temps de la guerra, quan era jove?»
El pare va tancar el ulls. Va recordar imatges, confidències, vivències de l’avi Cisco que va arribar a Vilobí amb 16 anys acompanyat del seu pare i del seu germà petit Pepe. Eren refugiats que fugien de la terrible guerra civil que massacrava tota la província de Màlaga i gairebé tota Andalusia. Ells havien sortit a corre-cuita del petit poble de Sierra de Yeguas, i van arribar com van poder a la capital. D’allà van aconseguir escapar just abans que l’arribessin les tropes ‘nacionals’ del sanguinari Queipo de Llano, el responsable de la matança de Badajoz, de la carnisseria de la carretera que va de Màlaga a Almeria on entre 60.000 i 100.000 andalusos van escapar espaordidament de la capital malaguenya en la que es coneix com la ‘Caravana de la mort’. Famílies senceres, nens i grans van ser metrallats i bombardejats, sense descans, sense pietat, per les tropes del dictador Francisco Franco. Van sortir dies abans de l’inici del setge a Màlaga (17 de gener de 1937) i van poder evitar a temps la terrible massacre.
El besavi, l’avi i l’oncle van viatjar atapeïts en el vapor Ciutat de Barcelona per tota la costa de llevant, a l’aguait de possibles atacs de la marina dels insurgents que dominaven el Mediterrani, amb el detestat creuer Balears al capdavant, amb el seu bessó el Canàries i al costat de l’Almirall Cervera.
Eren 4.000 supervivents, gent de pobles malaguenys, granadins, gaditans, cordovesos i almeriencs, que cercaven la seva salvació a la nostra terra. El vaixell amb el que van arribar a Catalunya va ser enfonsat a la costa del Maresme pel bombardeig del Canàries, dies després quan retornava cap al Sud per a rescatar més refugiats.
Era el mes de febrer del 37. La família Aguilar, el pare i els dos fills, va arribar al port de Sant Feliu de Guíxols el 16 de febrer de 1937. Durant la travessia, les dones havien tingut cura dels nens. Els havien abrigat ja que molts anaven a coberta i feia fred. Els havien donat de menjar i beure tot i les terribles mancances que patien. Cap d’ells era capaç d’entreveure el perill al que estaven sotmesos, ni la delicada situació en la qual es trobaven, tot i que s’adonaven de la preocupació de la gent gran. Molts d’ells van descobrir el mar per primera vegada en la seva vida. L’avi explicava anys més tard que s’havia quedat bocabadat ja que només coneixia la llacuna de Fuente de Piedra, (avui reserva natural per a aus migratòries) propera a la seva Sierra de Yeguas natal i aquell mar pel que navegaven era immens.
Els refugiats, que sobretot eren dones, joves i nens, van arribar a Sant Feliu en ‘un lamentable estat degut a l’accidentat viatge’ segons relata Àngel Jiménez al llibre Memòria d’un temps, que tracta de la guerra civil en aquesta població portuària i pescadora de la Costa Brava. El Comitè Central de Refugiats de Catalunya i el Comarcal de Girona van decidir distribuir als xicots procedents de la província de Màlaga, Cadis, Granada, Còrdova i Almeria per les poblacions de l’interior.
Els ferits van ser evacuats en tren, principalment a Girona. Vilobí va ser un dels pobles que més nens refugiats va acollir, sobretot de Campillo i Sierra de Yeguas (Màlaga), però també d’altres províncies com queda reflectit en el Llibre d’Altes i Baixes de Refugiats, on hi consta la data i la casa on van ser destinats cada nen o jove arribat com a refugiat a Vilobí d’Onyar. Molts d’altres, vinguts també en el Ciutat de Barcelona, van anar a parar a Calella de Palafrugell i altres poblacions properes.
La raó d’aquesta distribució dels nens venia donada d’una banda a la seguretat, ja que els ports i les poblacions costaneres eren bombardejades des del mar pels creuers ‘nacionals’, sobretot pel Canàries, tot i que en alguna ocasió el perill va arribar del cel per mitjà dels avions italians. Per altra banda. a les poblacions de l’interior, en aquells temps eren sobretot agrícoles i ramaderes, plenes de ‘pagesos’, on era més fàcil distribuir els nois per famílies, cases i masies. També tenien més recursos alimentaris i a més a més calien braços joves per a suplir els que se n’havien anat al capdavant a lluitar pel govern de la República. A poblacions com Sant Feliu feia temps que ja acollien refugiats i els aliments començaven a ser racionats.
Hi havia gent procedent de totes les regions, fonamentalment d’Euskadi i Aragó i en última instància els nens de l’Escola d’Orfes de l’Armada de Madrid. L’avi va anar a Can Jepet, una masia que avui ja no existeix a Vilobí, que s’ha transformat en un modern edifici dins del nucli urbà. És a prop de l’Ajuntament i de l’església del poble. A Can Jepet, Francisco va ser tractat com un fill més de la família. Allà va aprendre a cuidar el bestiar, ajudava al treball propi de la temporada i convivia amb els nois de la seva edat. Pilar, la filla de la casa, encara avui segueix al capdavant de la llar. Ella recorda aquells dies com més o menys feliços, «no estàvem malament, no hi havia penúries ». No tenien noció encara de la terrible guerra que assolava tot el país i que acabaria per arribar a la província de Girona amb el paorós èxode dels derrotats republicans que fugien cap a França.
Després, cada tarda, quan acabava la feina, els nois andalusos i la gent del poble es trobaven a Can Tió i a Can Sagrera per a ‘petar la xerrada’.
Allà era on els diumenges i dies de festa hi havia ball. En aquests recintes, els dos germans, Francisco i Pepe, intercanviaven vivències, ‘flirtejaven’ amb les boniques noies de la població. Alguns dies es trobaven amb el seu pare, el besavi Francisco, que al principi estava allotjat a Can Sagrera, però que després va ser canviat d’emplaçament.
El Cisco, com li van començar a dir a l’avi des que va arribar a Catalunya, utilitzant la forma catalana d’apocopar els noms de pila (Francisco), sempre parlava amb molt afecte de la família que l’havia acollit. Dels problemes inicials que van tenir per a entendre’s donat que a més de no parlar català, pocs comprenien el castellà amb accent andalús tancat que parlaven. L’avi sempre destacava, tot i que sembla estrany pels esdeveniments que se succeïen, que era un ‘mossèn’ qui l’ajudava a escriure a la seva família, i que li traduïa aquelles paraules i expressions en català que en els primers dies no eren capaços d’entendre. És curiós per les dates de què es tractava, però ell sempre insistia que era un ‘mossèn’ qui més el va ajudar en aquest aspecte. No hi va haver-hi forma de treure’l d’aquell entestament.
Potser era cert. El germà Pepe estava allotjat i treballava a Can Morral, també coneguda a Vilobí per Can Silvestre. Part d’aquesta família viu avui dia a Pineda de Mar i mantenen viu el record ‘dels nens refugiats’.
Els dies feliços de Cisco es van acabar quan va ser cridat a files. No tenia l’edat escaient. Ni tan sols era el temps en què van cridar a files a l’anomenada ‘lleva del biberó’. Ell hi va anar molt abans que la seva lleva. Va ser víctima d’una tràgica coincidència.
Els seus pares, que havien tingut abans que ell un altre nen, l’havien batejat i registrat també com Francisco. El germà major va morir al poc temps de néixer. No hi va haver manera de convèncer les autoritats. Va ser cridat a files amb 16 anys en el lloc del germà mort del mateix nom. Gairebé sense cap preparació va ser incorporat al front de la batalla de l’Ebre. Era juliol del 38, feia poc més d’un any que havia arribat a Vilobí. En els primers intents de creuar el riu per les tropes republicanes, va caure seriosament ferit per una ràfega de metralladora i va ser fet presoner pels feixistes.
Formava part de la 56 Divisió, de la Brigada 135 de Carabiners que va quedar destruïda en la zona entre Quatre Camins i vèrtex Gaeta a l’agost del 38.
Va ser evacuat a Burgos i en el mateix hospital, una vegada recuperat de les serioses ferides i amb restes de metralla al cos que el van acompanyar la resta de la seva vida, el van incorporar a les files de l’exèrcit rebel dintre d’un Regiment mixt motoritzat de Carabinieri.
La seva destinació va ser d’allò més curiós. Li van donar un uniforme amb la bandera italiana en el braç. Passar a formar part de la Divisió Littorio sense saber gairebé que eren aquells camises negres, soldats feixistes enviats pel també dictador Mussolini per a ajudar a Franco.
—«Te’n recordes que vam veure per la televisió l’entrada de les tropes italianes a Barcelona a un programa de tv3?
L’avi era el conductor d’una de les primeres tanquetes dels italians que van entrar per la Diagonal.»
El relat mantenia bocabadat a l’Àxel, el nét del Cisco. Ni se’n recordava del retard de l’avió de la seva mare Montse. Només feia que preguntar coses del seu avi. Estava intrigat per la seva estada en Vilobí, per les seves aventures i desventures durant la guerra civil.
—«L’avi va tornar a Vilobí un cop acabada la guerra?» —va preguntar.
La veritat és que no va poder. Sense que se sàpiga molt bé per què, ja que no tenia molta base cap de les acusacions que se li van fer, va ser enviat a camps de treball. El seu únic delicte havia estat servir com a soldat de la República. Va estar en la construcció de la basílica del Valle de los Caídos.
Més endavant es va presentar voluntari per a anar a l’illa de Santa Isabel (Guinea Equatorial) per a efectuar treballs de tala i neteja de la selva. Seguia sent presoner, però va voler fugir del fred esfereïdor de San Lorenzo del Escorial, on tants presoners polítics van morir degut a les pèssimes condicions que hi havia al camp d’internament dels treballadors del mausoleu que va ordenar construir Franco. Gairebé va ser pitjor el remei que la malaltia. No va passar més fred, però la calor i els mosquits eren terribles. A més a més, va agafar el paludisme, malaltia que el va acompanyar gairebé la resta de la seva vida, amb successives i terribles crisis. Mentre, el seu germà Pepe i el besavi Francisco havien tornat a la seva Sierra de Yeguas natal a l’acabar la guerra. Pepe va ser incorporat a files i va formar part de les patrulles mixtes de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit que van lluitar als Pirineus Contra els maquis i els nuclis de resistència que van quedar després d’acabar la guerra a la zona fronterera.
Pepe també es va quedar a viure a Catalunya quan es va llicenciar. Va viure a Arenys de Mar, fins a la seva mort a Calella de la Costa, el 1995 .
Cisco nomes va tornar a Andalusia una vegada, ja amb la seva família formada, en els anys seixanta.
Quan el van alliberar, després dels anys de permanència en camps de treball, es va instal∙lar a Barcelona, on va treballar a les ordres del popular, en aquelles èpoques, empresari taurí Pedro Balañá.
La seva experiència amb el bestiar a Vilobí li va ser molt útil per a començar a construir-se un futur a Catalunya. Després es va enamorar de la que seria la seva dona, Lídia, i va anar a viure a Sant Vicenç de Montalt, on va regentar un popular ‘merendero’ que després va ser restaurant, l’Alas 5. El Maresme va ser la seva nova terra d’adopció fins que va morir a Badalona l’1 de maig de 1996.
—«Pare, L’avi no va tornar mai a Vilobí?»
—«Sí, però mai va poder trobar a la família que l’havia acollit durant la guerra. S’havien traslladat a viure a Reus. Mai vam aconseguir saber res d’ells fins que fa poc, gràcies a l’ajuda del nostre bon amic ‘Pitu’ Borrell, vam poder trobar la Pilar. A l’avi segur que li hagués agradat veure’ls abans de morir. La volia com a una germana, era la seva segona família, perquè va quedar orfe molt petit, quan la besàvia Ana va morir.»
—«Anem cap a l’aeroport, que ja és tard. El vol de París és a punt d’arribar.»
Francesc Aguilar és fill d’un dels joves refugiats que Vilobí va acollir amb afecte el 1937, d’un dels 4.000 supervivents que van arribar al port de Sant Feliu en el buc Ciutat de Barcelona. Està casat amb Montse i són pares d’Àxel, el nét de l’avi Cisco.
Tots estan immensament agraïts a la població de Vilobí per com van saber acollir als seus familiars en èpoques difícils i d’escassetat. No ho oblidarem.
Francesc Aguilar és fill de ‘Cisco’ Aguilar, un dels joves refugiats que Vilobí va acollir amb afecte el 1937, d’entre els 4.000 supervivents que van arribar al port de Sant Feliu de Guíxols en el buc Ciutat de Barcelona. Està casat amb Montse i són pares d’Àxel, el nét de l’avi Cisco. Tots estan immensament agraïts a la població de Vilobí per com van saber acollir als seus familiars en èpoques difícils i d’escassetat. No ho oblidarem.
—«Menjarem alguna cosa i esperarem. Et sembla bé que anem al restaurant del mirador? Som-hi.»
Pare i fill se’n van anar a fer temps fins que arribés el vol de Ryanair de Beauvais a l’aeroport de Vilobí. La nevada que hi havia a la zona de la capital francesa era la causa del notable retard. Mentre assaborien un bon àpat al local de l’Ildefonso, el fill no se’n va poder estar de preguntar- li al seu progenitor:
—«Pare, Vilobí no és el poble on va estar l’avi en temps de la guerra, quan era jove?»
El pare va tancar el ulls. Va recordar imatges, confidències, vivències de l’avi Cisco que va arribar a Vilobí amb 16 anys acompanyat del seu pare i del seu germà petit Pepe. Eren refugiats que fugien de la terrible guerra civil que massacrava tota la província de Màlaga i gairebé tota Andalusia. Ells havien sortit a corre-cuita del petit poble de Sierra de Yeguas, i van arribar com van poder a la capital. D’allà van aconseguir escapar just abans que l’arribessin les tropes ‘nacionals’ del sanguinari Queipo de Llano, el responsable de la matança de Badajoz, de la carnisseria de la carretera que va de Màlaga a Almeria on entre 60.000 i 100.000 andalusos van escapar espaordidament de la capital malaguenya en la que es coneix com la ‘Caravana de la mort’. Famílies senceres, nens i grans van ser metrallats i bombardejats, sense descans, sense pietat, per les tropes del dictador Francisco Franco. Van sortir dies abans de l’inici del setge a Màlaga (17 de gener de 1937) i van poder evitar a temps la terrible massacre.
Eren 4.000 supervivents, gent de pobles malaguenys, granadins, gaditans, cordovesos i almeriencs, que cercaven la seva salvació a la nostra terra. El vaixell amb el que van arribar a Catalunya va ser enfonsat a la costa del Maresme pel bombardeig del Canàries, dies després quan retornava cap al Sud per a rescatar més refugiats.
Era el mes de febrer del 37. La família Aguilar, el pare i els dos fills, va arribar al port de Sant Feliu de Guíxols el 16 de febrer de 1937. Durant la travessia, les dones havien tingut cura dels nens. Els havien abrigat ja que molts anaven a coberta i feia fred. Els havien donat de menjar i beure tot i les terribles mancances que patien. Cap d’ells era capaç d’entreveure el perill al que estaven sotmesos, ni la delicada situació en la qual es trobaven, tot i que s’adonaven de la preocupació de la gent gran. Molts d’ells van descobrir el mar per primera vegada en la seva vida. L’avi explicava anys més tard que s’havia quedat bocabadat ja que només coneixia la llacuna de Fuente de Piedra, (avui reserva natural per a aus migratòries) propera a la seva Sierra de Yeguas natal i aquell mar pel que navegaven era immens.
Els ferits van ser evacuats en tren, principalment a Girona. Vilobí va ser un dels pobles que més nens refugiats va acollir, sobretot de Campillo i Sierra de Yeguas (Màlaga), però també d’altres províncies com queda reflectit en el Llibre d’Altes i Baixes de Refugiats, on hi consta la data i la casa on van ser destinats cada nen o jove arribat com a refugiat a Vilobí d’Onyar. Molts d’altres, vinguts també en el Ciutat de Barcelona, van anar a parar a Calella de Palafrugell i altres poblacions properes.
La raó d’aquesta distribució dels nens venia donada d’una banda a la seguretat, ja que els ports i les poblacions costaneres eren bombardejades des del mar pels creuers ‘nacionals’, sobretot pel Canàries, tot i que en alguna ocasió el perill va arribar del cel per mitjà dels avions italians. Per altra banda. a les poblacions de l’interior, en aquells temps eren sobretot agrícoles i ramaderes, plenes de ‘pagesos’, on era més fàcil distribuir els nois per famílies, cases i masies. També tenien més recursos alimentaris i a més a més calien braços joves per a suplir els que se n’havien anat al capdavant a lluitar pel govern de la República. A poblacions com Sant Feliu feia temps que ja acollien refugiats i els aliments començaven a ser racionats.
Hi havia gent procedent de totes les regions, fonamentalment d’Euskadi i Aragó i en última instància els nens de l’Escola d’Orfes de l’Armada de Madrid. L’avi va anar a Can Jepet, una masia que avui ja no existeix a Vilobí, que s’ha transformat en un modern edifici dins del nucli urbà. És a prop de l’Ajuntament i de l’església del poble. A Can Jepet, Francisco va ser tractat com un fill més de la família. Allà va aprendre a cuidar el bestiar, ajudava al treball propi de la temporada i convivia amb els nois de la seva edat. Pilar, la filla de la casa, encara avui segueix al capdavant de la llar. Ella recorda aquells dies com més o menys feliços, «no estàvem malament, no hi havia penúries ». No tenien noció encara de la terrible guerra que assolava tot el país i que acabaria per arribar a la província de Girona amb el paorós èxode dels derrotats republicans que fugien cap a França.
Després, cada tarda, quan acabava la feina, els nois andalusos i la gent del poble es trobaven a Can Tió i a Can Sagrera per a ‘petar la xerrada’.
El Cisco, com li van començar a dir a l’avi des que va arribar a Catalunya, utilitzant la forma catalana d’apocopar els noms de pila (Francisco), sempre parlava amb molt afecte de la família que l’havia acollit. Dels problemes inicials que van tenir per a entendre’s donat que a més de no parlar català, pocs comprenien el castellà amb accent andalús tancat que parlaven. L’avi sempre destacava, tot i que sembla estrany pels esdeveniments que se succeïen, que era un ‘mossèn’ qui l’ajudava a escriure a la seva família, i que li traduïa aquelles paraules i expressions en català que en els primers dies no eren capaços d’entendre. És curiós per les dates de què es tractava, però ell sempre insistia que era un ‘mossèn’ qui més el va ajudar en aquest aspecte. No hi va haver-hi forma de treure’l d’aquell entestament.
Potser era cert. El germà Pepe estava allotjat i treballava a Can Morral, també coneguda a Vilobí per Can Silvestre. Part d’aquesta família viu avui dia a Pineda de Mar i mantenen viu el record ‘dels nens refugiats’.
Els dies feliços de Cisco es van acabar quan va ser cridat a files. No tenia l’edat escaient. Ni tan sols era el temps en què van cridar a files a l’anomenada ‘lleva del biberó’. Ell hi va anar molt abans que la seva lleva. Va ser víctima d’una tràgica coincidència.
Els seus pares, que havien tingut abans que ell un altre nen, l’havien batejat i registrat també com Francisco. El germà major va morir al poc temps de néixer. No hi va haver manera de convèncer les autoritats. Va ser cridat a files amb 16 anys en el lloc del germà mort del mateix nom. Gairebé sense cap preparació va ser incorporat al front de la batalla de l’Ebre. Era juliol del 38, feia poc més d’un any que havia arribat a Vilobí. En els primers intents de creuar el riu per les tropes republicanes, va caure seriosament ferit per una ràfega de metralladora i va ser fet presoner pels feixistes.
Formava part de la 56 Divisió, de la Brigada 135 de Carabiners que va quedar destruïda en la zona entre Quatre Camins i vèrtex Gaeta a l’agost del 38.
Va ser evacuat a Burgos i en el mateix hospital, una vegada recuperat de les serioses ferides i amb restes de metralla al cos que el van acompanyar la resta de la seva vida, el van incorporar a les files de l’exèrcit rebel dintre d’un Regiment mixt motoritzat de Carabinieri.
La seva destinació va ser d’allò més curiós. Li van donar un uniforme amb la bandera italiana en el braç. Passar a formar part de la Divisió Littorio sense saber gairebé que eren aquells camises negres, soldats feixistes enviats pel també dictador Mussolini per a ajudar a Franco.
—«Te’n recordes que vam veure per la televisió l’entrada de les tropes italianes a Barcelona a un programa de tv3?
L’avi era el conductor d’una de les primeres tanquetes dels italians que van entrar per la Diagonal.»
El relat mantenia bocabadat a l’Àxel, el nét del Cisco. Ni se’n recordava del retard de l’avió de la seva mare Montse. Només feia que preguntar coses del seu avi. Estava intrigat per la seva estada en Vilobí, per les seves aventures i desventures durant la guerra civil.
—«L’avi va tornar a Vilobí un cop acabada la guerra?» —va preguntar.
La veritat és que no va poder. Sense que se sàpiga molt bé per què, ja que no tenia molta base cap de les acusacions que se li van fer, va ser enviat a camps de treball. El seu únic delicte havia estat servir com a soldat de la República. Va estar en la construcció de la basílica del Valle de los Caídos.
Més endavant es va presentar voluntari per a anar a l’illa de Santa Isabel (Guinea Equatorial) per a efectuar treballs de tala i neteja de la selva. Seguia sent presoner, però va voler fugir del fred esfereïdor de San Lorenzo del Escorial, on tants presoners polítics van morir degut a les pèssimes condicions que hi havia al camp d’internament dels treballadors del mausoleu que va ordenar construir Franco. Gairebé va ser pitjor el remei que la malaltia. No va passar més fred, però la calor i els mosquits eren terribles. A més a més, va agafar el paludisme, malaltia que el va acompanyar gairebé la resta de la seva vida, amb successives i terribles crisis. Mentre, el seu germà Pepe i el besavi Francisco havien tornat a la seva Sierra de Yeguas natal a l’acabar la guerra. Pepe va ser incorporat a files i va formar part de les patrulles mixtes de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit que van lluitar als Pirineus Contra els maquis i els nuclis de resistència que van quedar després d’acabar la guerra a la zona fronterera.
Pepe també es va quedar a viure a Catalunya quan es va llicenciar. Va viure a Arenys de Mar, fins a la seva mort a Calella de la Costa, el 1995 .
Cisco nomes va tornar a Andalusia una vegada, ja amb la seva família formada, en els anys seixanta.
Quan el van alliberar, després dels anys de permanència en camps de treball, es va instal∙lar a Barcelona, on va treballar a les ordres del popular, en aquelles èpoques, empresari taurí Pedro Balañá.
La seva experiència amb el bestiar a Vilobí li va ser molt útil per a començar a construir-se un futur a Catalunya. Després es va enamorar de la que seria la seva dona, Lídia, i va anar a viure a Sant Vicenç de Montalt, on va regentar un popular ‘merendero’ que després va ser restaurant, l’Alas 5. El Maresme va ser la seva nova terra d’adopció fins que va morir a Badalona l’1 de maig de 1996.
—«Pare, L’avi no va tornar mai a Vilobí?»
—«Sí, però mai va poder trobar a la família que l’havia acollit durant la guerra. S’havien traslladat a viure a Reus. Mai vam aconseguir saber res d’ells fins que fa poc, gràcies a l’ajuda del nostre bon amic ‘Pitu’ Borrell, vam poder trobar la Pilar. A l’avi segur que li hagués agradat veure’ls abans de morir. La volia com a una germana, era la seva segona família, perquè va quedar orfe molt petit, quan la besàvia Ana va morir.»
—«Anem cap a l’aeroport, que ja és tard. El vol de París és a punt d’arribar.»
Francesc Aguilar és fill d’un dels joves refugiats que Vilobí va acollir amb afecte el 1937, d’un dels 4.000 supervivents que van arribar al port de Sant Feliu en el buc Ciutat de Barcelona. Està casat amb Montse i són pares d’Àxel, el nét de l’avi Cisco.
Tots estan immensament agraïts a la població de Vilobí per com van saber acollir als seus familiars en èpoques difícils i d’escassetat. No ho oblidarem.
Francesc Aguilar és fill de ‘Cisco’ Aguilar, un dels joves refugiats que Vilobí va acollir amb afecte el 1937, d’entre els 4.000 supervivents que van arribar al port de Sant Feliu de Guíxols en el buc Ciutat de Barcelona. Està casat amb Montse i són pares d’Àxel, el nét de l’avi Cisco. Tots estan immensament agraïts a la població de Vilobí per com van saber acollir als seus familiars en èpoques difícils i d’escassetat. No ho oblidarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada