JOAQUIM VIVAS SOLÀ
L’any passat vaig fer un prec, animant els estudiosos de la història del nostre poble a trobar detalls, aclarir dubtes o confirmar fets que em vaig atrevir a explicar sobre la història de l’església parroquial de Vilobí.1 Doncs bé, avui podem afegir quelcom que ens preguntàvem fa un any. Dóna la casualitat que fan referència als rectors de la parròquia Mn. Domingo Gañete, que la va començar posant la primera pedra, i de Mn. Mateu Llobet que fou el que la va acabar.
Una de les preguntes que estaven per contestar era per què havia desaparegut Mn. Domingo Gañete a mig fer les obres del temple que ell havia promogut. Passada la Festa Major, el meu bon amic Xavier Gabarró, que havia fet recerca per tots els arxius buscant dades per al seu completíssim treball sobre la Guerra del Francès2 i la transcendència que va tenir a Vilobí i rodalies, em va dir que li semblava recordar haver vist algun document sobre la seva defunció. A l’Arxiu Diocesà de Girona vaig trobar la seva inscripció3 al llibre-registre de defuncions de Vilobí on hi consta que el dia 14 de juliol de 1767 Domingo Gañete morí de mort natural als 46 anys i sis mesos. L’endemà es feu una missa-funeral a la qual assistiren dotze sacerdots, i fou enterrat a l’església ‘nova’ que estava a mig fer.
A més a més, es pot deduir que va prendre possessió de rector a Vilobí quan tenia 32 anys.
Agraeixo al meu familiar, l’historiador Jordi Bohigas, la lectura i transcripció del document de defunció, al qual no li va estranyar que fos gallec. Des del 1745, dirigia la Diòcesi de Girona monsenyor Lorenzo de Taranca, també gallec, i el que fou el seu successor el 1766, monsenyor Antonio Palmero, també era gallec i, fins aquell moment, era bisbe auxiliar de l’Arquebisbat de Santiago de Compostela.
Cal tenir present que Catalunya estava ocupada militarment i política per les tropes espanyoles. Encara no feia mig segle que les tropes borbòniques, després de més d’un any d’assetjament i continus bombardejos, l’11 de setembre de 1714 ocuparen Barcelona i la represàlia va ser ferotge i venjativa.
Dos anys més tard, el nefast rei Felipe V promulgà el conegut Decret de Nova Planta, que derogava tots els drets jurídics, polítics i culturals dels catalans, començant per la prohibició de parlar en català i imposant el castellà. Queda, també, eliminada l’administració catalana o sigui, la Generalitat de Catalunya, el Parlament i el Consell de Cent, que és substituïda per generals i militars de les tropes espanyoles.
La influència també va arribar a la jerarquia eclesiàstica. El rei tenia el privilegi d’escollir els nous bisbes d’una llista de tres personalitats (anomenada terna), amb dret a vet si cap era del seu grat.
Per això la coincidència d’eclesiàstics gallecs a Girona.
Aquest privilegi en el nomenament dels bisbes que tenia el rei d’Espanya, també el va utilitzar el franquisme fins al punt que els catòlics catalans varen promoure una forta rebel∙lió manifestant-se sota el crit de ‘Volem bisbes catalans’. A aquest centenari privilegi hi renuncià el rei Juan Carlos I al ser coronat.
Un bon dia, una meva néta em va comentar que durant les vacances d’estiu i formant part d’un Grup d’Esplai havia fet treballs d’arqueologia a la capella del castell de Sant Iscle de Vidreres, que es trobava en un deplorable estat per l’esfondrament de la teulada i l’abandó de més de dues centúries. En interessar-me per fer-hi una visita em va deixar un llibre4, molt curosament editat, en el qual es relata: la història, l’estat i els treballs de recuperació del monument.
En fullejar-lo, em cridà l’atenció la descripció de la foto de la pàgina 97 (que reproduïm). Resulta que el capellà Mateu Llobet, fill d’aquell Mas, el 1741 va cantar la seva primera missa a la capella del castell de Sant Iscle per ser del seu veïnat, essent l’última cerimònia que s’hi va celebrar. Mn. Mateu Llobet fou el rector que va acabar la construcció de l’actual església parroquial de Vilobí i el qui la va beneir i va celebrar-hi la primera missa el dia 7 de setembre de 1773. Mn. Llobet, finalment va ocupar una canongia a la Catedral de Girona.
Als catorze dias del Mes de Juliol del any mil set Cents sexanta set Mori de Mort natural Domingo Ganyete Pre y Rt de esta Parroqa de Vilovi de Edat de quaranta sis anys y sis mesos poch mes o menos havent antes rebut los Sts Sagra ments de Penitencia, eucharistia y extremauncio fen testament en presencia del Rt Domingo Maranges Rt de Salitja y lo Rt Dr Narcis Recasens Pre y Benefeciat de la seu de Gerona, al Cadaver del ql se doná sepultura en la Iglesia Nova de Vilovi lo dia 15 de dit mes, y any ab assistencia de dotze sacerdots, y Mestre donantlos à quiscun la Caritat acostumada. De quibus fidem facio ego Paulus Visa Pter die, et anno jam dicto lo sobredit testament de dit difunt fou fet, y firmat per lo sobredit testador als dos de juliol de 1767 y per no haverse fet ab los degudas solemnitats que demana lo dret fou portat dit testament en Gerona en la taula dels testaments, y Conste ab dit tes tament que se deixa dos Aniversaris fundats en la Igla de Vilovi
Una de les preguntes que estaven per contestar era per què havia desaparegut Mn. Domingo Gañete a mig fer les obres del temple que ell havia promogut. Passada la Festa Major, el meu bon amic Xavier Gabarró, que havia fet recerca per tots els arxius buscant dades per al seu completíssim treball sobre la Guerra del Francès2 i la transcendència que va tenir a Vilobí i rodalies, em va dir que li semblava recordar haver vist algun document sobre la seva defunció. A l’Arxiu Diocesà de Girona vaig trobar la seva inscripció3 al llibre-registre de defuncions de Vilobí on hi consta que el dia 14 de juliol de 1767 Domingo Gañete morí de mort natural als 46 anys i sis mesos. L’endemà es feu una missa-funeral a la qual assistiren dotze sacerdots, i fou enterrat a l’església ‘nova’ que estava a mig fer.
A més a més, es pot deduir que va prendre possessió de rector a Vilobí quan tenia 32 anys.
Agraeixo al meu familiar, l’historiador Jordi Bohigas, la lectura i transcripció del document de defunció, al qual no li va estranyar que fos gallec. Des del 1745, dirigia la Diòcesi de Girona monsenyor Lorenzo de Taranca, també gallec, i el que fou el seu successor el 1766, monsenyor Antonio Palmero, també era gallec i, fins aquell moment, era bisbe auxiliar de l’Arquebisbat de Santiago de Compostela.
Cal tenir present que Catalunya estava ocupada militarment i política per les tropes espanyoles. Encara no feia mig segle que les tropes borbòniques, després de més d’un any d’assetjament i continus bombardejos, l’11 de setembre de 1714 ocuparen Barcelona i la represàlia va ser ferotge i venjativa.
Dos anys més tard, el nefast rei Felipe V promulgà el conegut Decret de Nova Planta, que derogava tots els drets jurídics, polítics i culturals dels catalans, començant per la prohibició de parlar en català i imposant el castellà. Queda, també, eliminada l’administració catalana o sigui, la Generalitat de Catalunya, el Parlament i el Consell de Cent, que és substituïda per generals i militars de les tropes espanyoles.
Per això la coincidència d’eclesiàstics gallecs a Girona.
Aquest privilegi en el nomenament dels bisbes que tenia el rei d’Espanya, també el va utilitzar el franquisme fins al punt que els catòlics catalans varen promoure una forta rebel∙lió manifestant-se sota el crit de ‘Volem bisbes catalans’. A aquest centenari privilegi hi renuncià el rei Juan Carlos I al ser coronat.
Un bon dia, una meva néta em va comentar que durant les vacances d’estiu i formant part d’un Grup d’Esplai havia fet treballs d’arqueologia a la capella del castell de Sant Iscle de Vidreres, que es trobava en un deplorable estat per l’esfondrament de la teulada i l’abandó de més de dues centúries. En interessar-me per fer-hi una visita em va deixar un llibre4, molt curosament editat, en el qual es relata: la història, l’estat i els treballs de recuperació del monument.
En fullejar-lo, em cridà l’atenció la descripció de la foto de la pàgina 97 (que reproduïm). Resulta que el capellà Mateu Llobet, fill d’aquell Mas, el 1741 va cantar la seva primera missa a la capella del castell de Sant Iscle per ser del seu veïnat, essent l’última cerimònia que s’hi va celebrar. Mn. Mateu Llobet fou el rector que va acabar la construcció de l’actual església parroquial de Vilobí i el qui la va beneir i va celebrar-hi la primera missa el dia 7 de setembre de 1773. Mn. Llobet, finalment va ocupar una canongia a la Catedral de Girona.
Als catorze dias del Mes de Juliol del any mil set Cents sexanta set Mori de Mort natural Domingo Ganyete Pre y Rt de esta Parroqa de Vilovi de Edat de quaranta sis anys y sis mesos poch mes o menos havent antes rebut los Sts Sagra ments de Penitencia, eucharistia y extremauncio fen testament en presencia del Rt Domingo Maranges Rt de Salitja y lo Rt Dr Narcis Recasens Pre y Benefeciat de la seu de Gerona, al Cadaver del ql se doná sepultura en la Iglesia Nova de Vilovi lo dia 15 de dit mes, y any ab assistencia de dotze sacerdots, y Mestre donantlos à quiscun la Caritat acostumada. De quibus fidem facio ego Paulus Visa Pter die, et anno jam dicto lo sobredit testament de dit difunt fou fet, y firmat per lo sobredit testador als dos de juliol de 1767 y per no haverse fet ab los degudas solemnitats que demana lo dret fou portat dit testament en Gerona en la taula dels testaments, y Conste ab dit tes tament que se deixa dos Aniversaris fundats en la Igla de Vilovi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada