ANTONIA BUENO CARRERAS
A l’octubre de 1925 i sota el teulat d’una de les cases més conegudes de tot Vilobí d’Onyar va néixer una de les persones més estimada i respectada del nostre poble. Segurament pel seu nom poca gent podria dir qui era, la Joaquima Mató i Rabionet. Però si digem ‘la senyora Quimeta’, tothom sap qui es.
Amb aquest escrit no pretenc fer una llista de fets biogràfics de la Quimeta, que seria molt llarga i segurament mereix més espai que aquesta pàgina, sinó tan sols evocar alguns d’aquells detalls que segurament molts de vosaltres recordeu i que donaven a la Quimeta aquell caràcter tan entranyable entre tots els del poble.
Per començar, dir que a mi em va acollir com una filla des del primer moment que vaig entrar a casa seva, i que al llarg de la vida em va ajudar molt, igual que va fer amb tanta gent com va poder. La seva actitud va ajudar a normalitzar una situació que en aquell moment no ho era massa, de normal. És a dir, que algú del poble es casés amb algú de fora, tal i com vam fer el meu marit i jo. El seu suport va servir d’exemple a molts i crec que avui en dia encara en podríem aprendre coses d’aquesta actitud.
Tornem a la feina... que de treballar la Quimeta se’n va fer tips! La Quimeta va treballar a molts llocs fent feines molt dures, però mai va perdre ni el somriure ni cap oportunitat d’ajudar a qualsevol. A les escoles, on compartia les feines de conserge amb en Pepet, es feia tips d’obrir les classes a nens que s’havien deixat els llibres, o de vigilar mainada que jugava al pati mentre esperaven l’autobús que els havia de portar a casa.
Com dic, de feines en va fer moltes: des d’ajudar a picar campanes, a netejar les escoles o l’Ajuntament. També feia de cartera ocasional o repartia els rebuts del metge, quan això encara es feia. Perdoneu l’expressió, però ‘mai va tenir el cul assegut a la cadira’.
La seva principal ocupació però, sempre va ser la seva família. No hem d’explicar massa coses del fantàstic ‘tàndem’ que van fer tota la vida amb en Pepet, perquè tothom que els coneixia s’adonava d’aquest fet de seguida. No va oblidar mai ni els seus pares, mentre van viure, ni les seves germanes, ni les seves nebodes i molt menys els seus fills, néts i la besnéta, a qui va arribar a conèixer. Ens va ajudar tant com va poder fent petites tasques: recollint els néts després del col∙legi o fent-los berenar, però alhora també donant exemple d’una generositat envers els altres i una donació que, sincerament, es pot reconèixer a molt poques persones.
La Quimeta era una dona de fets senzills, convertits en grans a còpia de repetició i constància. Recordo amb especial emoció detalls com ara la cura que posava cada matí de treure les plantes a la finestra de casa seva fins al punt que quan a mig matí no hi eren, molta gent es parava i preguntava si la Quimeta es trobava bé.
Aquelles plantes es van convertir en un termòmetre de l’estat de salut i d’ànims de la plaça Vella. Igual que en Pepet donava corda al rellotge de paret de l’entrada de can Joan Rodó (segur que molts hi heu estat!), la Quimeta treia les flors i les entrava al matí... Són petits gestos d’energia quotidiana i de ganes de tirar endavant en uns temps foscos i grisos.
Per a una persona com jo, arribada de nou a Vilobí, va ser un xoc molt important descobrir que hi va haver una parella que en casar-se a Granada després d’haver viscut molts anys a Vilobí, estaven disposats a posar un taxi d’anada i tornada a la Quimeta i en Pepet per anar al seu casament! Quina mena d’admiració i estimació els devien tenir aquestes persones per fer-los aquest oferiment? Al final, no van anar al casament, però si ho haguessin fet, segur que s’haguessin mudat molt, perquè tothom sabia que la Quimeta era, dintre d’un a certa austeritat, una persona molt ‘coqueta’. Anava setmanalment a la perruqueria i no sortia mai de casa sense posar-se unes ‘espardenyes’ maques, treure’s la bata de treballar a casa i passar per davant d’un mirall. Li encantava que li diguéssim que estava molt guapa i, sovint al darrera, li deixàvem anar com de presumida era...; segurament això era genètic, però quin mal hi ha a voler donar una bona aparença? Al cap i a la fi, segur que també ho feia convençuda que arreglada aamb la gràcia que ella tenia el poble estava millor que sense arreglar-se... Com veieu, de coses per recordar i compartir amb vosaltres en tinc moltes!
Quants de vosaltres passàveu per la plaça Vella les nits d’estiu i la vèieu amb el Pepet i els veïns asseguts als bancs i prenent una mica d’aigua de la font? Tothom es parava i hi xerrava una estona mentre la mainada jugava a cuit i amagar o voltant en bicicleta pel poble. De tots aquells veïns ja en queden pocs, però aquella sensació de relax un cop el calorós dia ja s’havia acabat és indestriable dels meus records en els quals hi apareix la Quimeta.
Per desgràcia, la Quimeta ja no és amb nosaltres, però de tota una vida al seu costat se’n poden treure moltes lliçons que espero que perdurin entre els que la vam conèixer més d’aprop. Més enllà dels records que en tenim la família, la Quimeta i en Pepet formen part de la vida i la història del poble i de la seva memòria, d’aquí la pensada de compartir alguns detalls que, des de l’enyorança i una mica des de la malenconia, ens poden ajudar a mantenir viva una figura que haguéssim volgut aquí amb nosaltres per sempre, però que ens haurem de conformar en mantenir viva a la nostra memòria.
Amb aquest escrit no pretenc fer una llista de fets biogràfics de la Quimeta, que seria molt llarga i segurament mereix més espai que aquesta pàgina, sinó tan sols evocar alguns d’aquells detalls que segurament molts de vosaltres recordeu i que donaven a la Quimeta aquell caràcter tan entranyable entre tots els del poble.
Per començar, dir que a mi em va acollir com una filla des del primer moment que vaig entrar a casa seva, i que al llarg de la vida em va ajudar molt, igual que va fer amb tanta gent com va poder. La seva actitud va ajudar a normalitzar una situació que en aquell moment no ho era massa, de normal. És a dir, que algú del poble es casés amb algú de fora, tal i com vam fer el meu marit i jo. El seu suport va servir d’exemple a molts i crec que avui en dia encara en podríem aprendre coses d’aquesta actitud.
Tornem a la feina... que de treballar la Quimeta se’n va fer tips! La Quimeta va treballar a molts llocs fent feines molt dures, però mai va perdre ni el somriure ni cap oportunitat d’ajudar a qualsevol. A les escoles, on compartia les feines de conserge amb en Pepet, es feia tips d’obrir les classes a nens que s’havien deixat els llibres, o de vigilar mainada que jugava al pati mentre esperaven l’autobús que els havia de portar a casa.
Com dic, de feines en va fer moltes: des d’ajudar a picar campanes, a netejar les escoles o l’Ajuntament. També feia de cartera ocasional o repartia els rebuts del metge, quan això encara es feia. Perdoneu l’expressió, però ‘mai va tenir el cul assegut a la cadira’.
La seva principal ocupació però, sempre va ser la seva família. No hem d’explicar massa coses del fantàstic ‘tàndem’ que van fer tota la vida amb en Pepet, perquè tothom que els coneixia s’adonava d’aquest fet de seguida. No va oblidar mai ni els seus pares, mentre van viure, ni les seves germanes, ni les seves nebodes i molt menys els seus fills, néts i la besnéta, a qui va arribar a conèixer. Ens va ajudar tant com va poder fent petites tasques: recollint els néts després del col∙legi o fent-los berenar, però alhora també donant exemple d’una generositat envers els altres i una donació que, sincerament, es pot reconèixer a molt poques persones.
Aquelles plantes es van convertir en un termòmetre de l’estat de salut i d’ànims de la plaça Vella. Igual que en Pepet donava corda al rellotge de paret de l’entrada de can Joan Rodó (segur que molts hi heu estat!), la Quimeta treia les flors i les entrava al matí... Són petits gestos d’energia quotidiana i de ganes de tirar endavant en uns temps foscos i grisos.
Per a una persona com jo, arribada de nou a Vilobí, va ser un xoc molt important descobrir que hi va haver una parella que en casar-se a Granada després d’haver viscut molts anys a Vilobí, estaven disposats a posar un taxi d’anada i tornada a la Quimeta i en Pepet per anar al seu casament! Quina mena d’admiració i estimació els devien tenir aquestes persones per fer-los aquest oferiment? Al final, no van anar al casament, però si ho haguessin fet, segur que s’haguessin mudat molt, perquè tothom sabia que la Quimeta era, dintre d’un a certa austeritat, una persona molt ‘coqueta’. Anava setmanalment a la perruqueria i no sortia mai de casa sense posar-se unes ‘espardenyes’ maques, treure’s la bata de treballar a casa i passar per davant d’un mirall. Li encantava que li diguéssim que estava molt guapa i, sovint al darrera, li deixàvem anar com de presumida era...; segurament això era genètic, però quin mal hi ha a voler donar una bona aparença? Al cap i a la fi, segur que també ho feia convençuda que arreglada aamb la gràcia que ella tenia el poble estava millor que sense arreglar-se... Com veieu, de coses per recordar i compartir amb vosaltres en tinc moltes!
Quants de vosaltres passàveu per la plaça Vella les nits d’estiu i la vèieu amb el Pepet i els veïns asseguts als bancs i prenent una mica d’aigua de la font? Tothom es parava i hi xerrava una estona mentre la mainada jugava a cuit i amagar o voltant en bicicleta pel poble. De tots aquells veïns ja en queden pocs, però aquella sensació de relax un cop el calorós dia ja s’havia acabat és indestriable dels meus records en els quals hi apareix la Quimeta.
Per desgràcia, la Quimeta ja no és amb nosaltres, però de tota una vida al seu costat se’n poden treure moltes lliçons que espero que perdurin entre els que la vam conèixer més d’aprop. Més enllà dels records que en tenim la família, la Quimeta i en Pepet formen part de la vida i la història del poble i de la seva memòria, d’aquí la pensada de compartir alguns detalls que, des de l’enyorança i una mica des de la malenconia, ens poden ajudar a mantenir viva una figura que haguéssim volgut aquí amb nosaltres per sempre, però que ens haurem de conformar en mantenir viva a la nostra memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada