CRISTINA HERNÁNDEZ , ANNA CORRAL, GERARD RIERA, VÍCTOR VALIENTE, MARTA MELÉNDEZ, SANDRA ROCA, , LÍDIA VALIENTE, MARK RÜHLE
Bona nit Vilobí!
Us explicarem què fem aquí: un dia ens va sonar el telèfon a cadascú de nosaltres, era un número no registrat, pensàvem que seria publicitat, com els pesats de Telefónica o de Vodafone i tant de bo ho haguessin sigut; però no, era el telèfon de l’Ajuntament, la Sandra Paradeda ens donava una agradable notícia: érem els candidats per ser els possibles hereus i pubilles del municipi. I aquests som nosaltres: l’Anna Corral, la Cristina Hernández, en Gerard Riera, la Marta Meléndez, en Víctor Valiente, la Sandra Roca, la Lídia Valiente i en Mark Rühle, que per motius esportius no ens pot acompanyar en aquest moment tan màgic.
La majoria de nosaltres hem passat l’etapa de primària a l’escola Josep Madrenys on havíem compartit un munt de coses, que mentre escrivíem aquestes paraules vam tornar a recordar. Allà ens barallàvem, ens estimàvem, fèiem boletes de sorra, jugàvem a caniques, intercanviàvem cromos –qui no se’n recorda del mític ‘tengui i no tengui’– i competíem, com si d’allò ens anés la vida, en intensos partits de futbol.
No ens enganyarem, ara ens seguim barallant però sobretot, ens seguim estimant. Aquesta etapa es va acabar a sisè, va ser llavors quan ens vam haver de separar, però no per això vam deixar de recordarnos, cap de nosaltres hem oblidat el gran viatge de fi de curs de sisè i, com no, mai hem oblidat el nostre director, el senyor Joan, a qui tant respecte teníem i el que ha educat a mig poble en tants anys de docència.
Posant fi a aquesta etapa vam arribar a l’eso. Els nostres camins aquí ja es van separar, uns vam anar a Santa Coloma i altres van anar a Girona. Però Vilobí sempre ha estat aquí, i per això la paraula oblit no existeix en el nostre vocabulari. I és per això que volem donar-li les gràcies a la Sandra Paradeda per haver-nos reunit un cop més tots junts, per haver fet renéixer aquest projecte.
En Gerard Riera, en Gerard, no ha tingut una vida gaire emocionant: al matí al col∙legi, a la tarda a fer els deures, i si sobrava temps, es dedicava a jugar una mica amb les joguines i la imaginació. Li agradava molt anar a fer volts amb bicicleta i a pescar a la bassa del seu avi Miquel o a la bassa de Salitja. De més gran, es començà a interessar per l’skate i li hagués agradat molt poder disposar d’un espai al poble per practicar-lo. Fa poc que va participar en un curset de grafits i en unes colònies organitzats per l’Espai Jove i, des de fa dos anys, ha après a caminar amb xanques per participar a l’espectacle del pregó de la Festa Major. Actualment està estudiant un cicle formatiu d’informàtica perquè de gran vol ser programador.
Que alci la mà qui conegui a la Cristina Hernández, la Cristina. Bocabadats ens vàrem quedar quan la vàrem veure aparèixer per la porta de l’Espai Jove: allò únic que sabíem d’ella és que té divuit anys. Dos minuts després se’ns va presentar: fa uns mesos va aparèixer per Sant Dalmai, procedent de Girona. Ens ha demostrat que és una noia amb iniciativa, la majoria de nosaltres ens coneixíem, per una cosa o una altra, però ella de nosaltres, no en sabia res. Així es va presentar: vivia a Salt, de tant en tant muntava a cavall i com a bona jove, estava ‘súper’ integrada en els actes de la seva ciutat. I donem fe d’això, avui es troba aquí.
En Víctor Valiente, en Víctor, ha viscut en i per al poble des que tenia ús de raó. Ha estat un noi molt actiu, participant any rere any en les activitats de l’Ajuntament, essent així un model a seguir davant de tots aquells que l’acompanyen, ensenyant om es pot col∙laborar amb el poble, participant en activitats com els escacs, sent així una petita representació de Vilobí davant el torneig comarcal d’escacs de la Selva, i per no perdre el costum, aquest any ha sigut l’iniciador de crear un petit, però gran equip de futbol sala, que va quedar en segona posició: Visca Patutxa! No ens n’oblidem, en Víctor busca xicota desesperadament, podeu fer cua quan baixi del balcó.
La Sandra Roca, la Sandra, és una noia que va néixer a Vilobí i que hi ha viscut tota la seva vida. Casa seva no té número, però no per això representa menys en el poble, ella és la filla gran de Ca la Joana o d’en Joan de Can Colom. Com a noia exemplar ha fet patinatge, ha fet bàsquet i més endavant va formar part de l’equip femení de futbol. Com a bona vilobinenca, gaudeix de tots els racons del poble, que per què no dir-ho, el seu preferit és el Mític, on es relaciona amb joves de la seva i d’altres edats. I ja li ve des de la infància, ella és una gran aficionada del futbol i sobretot seguidora del Barça. I no tingueu pas cap dubte, vagi on vagi, deixarà el nostre municipi d’allò més bé.
La Marta Meléndez, la Marta, com la majoria de nosaltres, també fa divuit anys que viu al poble. Ella, de ben petita, ha estudia a Girona. Això vol dir que després de passar el dia en una altra ciutat, torna al seu poble a gaudir dels petits racons que la tenen encantada. El patinatge n’era un d’ells, no va ser una etapa gaire llarga, però sí intensa. I com molts de nosaltres, enyora els festivals que s’organitzaven cada any per la festa major. I no perquè estudies fora, va deixar d’integrar-se amb els joves del poble, aquesta oportunitat de presentar-se a candidata a pubilla l’ha incorporat encara més amb el jovent i el municipi.
Avui no és el primer dia de l’Anna Corral, l’Anna, fa divuit anys que viu al poble, és més, de ben petita ja hi estava integrada, fent d’escolaneta a les misses ajudant a mossèn Tomàs. I ha sigut des de llavors que ha estat any rere any participant en l’espectacle del pregó i en tot allò que s’ha fet durant les celebracions nadalenques i en les activitats de Sant Jordi i de Sant Galderic. A més a més, des dels quatre anys fins als catorze una de les seves activitats més significatives va ser entrar en el club de patinatge del municipi i com a bona esportista, demostrava el seu talent en les activitats locals com la Bici-Buti i la Marxa Popular. I per posar fi a la seva trajectòria, ens ha sorprès amb aquesta iniciativa, que incitada pels seus companys avui està aquí dalt, donant-nos a conèixer a tots nosaltres.
En Mark Rühle, en Mark, és una persona que des de p-3 ja venia al col∙legi Josep Madrenys amb la majoria de nosaltres i ha anat participant en algunes de les activitats del poble, com els escacs. Ell diu que tot i el calvari que ens ha causat preparar això, i trobar el dia per quedar tots..., ha valgut la pena perquè el més maco de tot és que altra vegada ens hem retrobat tots els de la classe i hem pogut tornar a viure tots aquells records d’aquells magnífics anys de primària. Com us podeu imaginar, a ell li encantaria estar aquí, a la festa major del poble, un any més, per gaudir de tot el que hem preparat i d’aquests dies de festa tant intensos.
Durant tot aquest temps hem vist créixer Vilobí, i hem crescut amb ell, després de divuit anys de convivència hem après a acceptar tot els peròs i contres que té el nostre poble. Hem vist com han canviat els carrers, com ha crescut el nucli i els voltants.
Hem fet i conegut nous projectes i noves iniciatives. Recordem com any rere any ens il∙lusionàvem quan començava a apropar-se el setembre: recordem com el carrer Madrenys s’emplenava tot sencer de botiguetes, de paradetes i de firaires que engrescaven la festa, recordem com el passeig de la Crosa s’emplenava d’inflables i jocs, com el pati de l’escola es transformava totalment per encisar-nos amb les atraccions que ens oferia el poble, però…, què se n’ha fet de totes aquestes coses, on hem deixat la il∙lusió de la nostra festa major?
Hem crescut i és ara quan ens adonem de tots els canvis. La festa major no és festa sense el sopar popular, la cantada d’havaneres, el cercavila de gegants, la festa de l’escuma, i totes aquelles coses que fan que la nostra festa sigui única, potser no serà la millor, però és la nostra.
I creiem que tothom, o quasi bé tothom,estarà d’acord amb nosaltres. La nostra festa major és per nosaltres, qui la vulgui venir a gaudir, serà benvingut i és per això, que des d’aquí volem que el poble es doni a conèixer, volem que ningú tingui cap mala paraula per ell, volem que cadascú de nosaltres i cadascú de vosaltres, defensi el poble i el deixi en la millor posició en què pugui estar. És més, quants de vosaltres està vivint fora i per aquestes dates apareix per casa dels pares a passar la festa major? Perquè, al cap i a la fi, Vilobí seguirà essent sempre per nosaltres el poble on hem viscut la nostra infància i on tindrem els nostres petits i grans records de tots aquells moments tan inoblidables.
Bé, quan ens van dir que havíem de fer el pregó de la festa major, un dia com un altre, reunits en la sala d’actes de l’Ajuntament, amb l’Olga Guillem, la Mercè Sais, en Josep Maria Pascual, i la Sandra Paradeda, ens van advertir de la seva duració: uns deu minuts aproximadament. Aquell dia ja vam començar a tremolar, havíem de reunir-nos, parlar-nos i conèixer-nos, vam haverd’estudiar com fer un pregó: vam anar a la biblioteca en recerca de tots els llibres de la festa que hi poguessin haver per mirar-nos, una mica per sobre, tots els pregons que s’havien fet fins ara. És evident, nosaltres, no per ser més joves o menys experimentats ho havíem de fer pitjor. Al contrari, volíem impressionar a cadascú de vosaltres i que els nostres pares, germans i amics se sentissin orgullosos de nosaltres.
Així que, vam deixar anar la nostra imaginació i la nostra intel∙ligència i aquí ens teniu, esperant que us hagueu quedat bocabadats.
I ja, per anar acabant, us deixem amb l’actuació del grup de teatre de Can Sagrera que com cada any, ens deixa a tots encisats. I que no se us passi per alt: anem tots plegats a sopar que després tenim el nostre propi pregó.
Bona festa major!
Visca Catalunya! I visca Vilobí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada