MERCÈ RABIONET RIBAS
També ens adonarem que els rius i rieres dels pobles esdevenien un element cabdal per a les relacions socials: un punt de trobada per a les noies i les dones que, tot treballant, s’explicaven els secrets més íntims o les xafarderies del moment; un espai per als infants, que hi anaven a jugar i a esbargir-se; l’excusa dels homes per sortir de casa i anar a pescar o a refrescar-se els dies calorosos d’estiu... El riu era un espai de cohesió, un espai viu.
Parlem amb l’Enriqueta Borrell Ball∙llosera, la Pilar Esteva Costa, l’Hermínia i la Maria Coll Soler, la Maria Rabasseda Carreras, la Montserrat Daunis Rabasseda i la Pilar Pèlach Vidal; unes dones que ens explicaran com es feia la bugada a l’Onyar entre els anys cinquanta i seixanta, més o menys.
Fer la bugada era una tasca ben feixuga que durava tot el dia i més. Ens expliquen que, en aquells temps, el riu baixava amb un cabal d’aigua molt superior al d’ara, amb una aigua neta i cristal∙lina que, si convenia es podia beure i tot; la Maria ens recorda una dita que recitaven quan en bevien: «aigua corrent no fa mal a la gent». La gorga de sota l’hort del fuster era una gorga molt grossa però, la més fonda, era a l’Empalme. Al pont de l’Empalme s’hi anaven a banyar els vailets, sempre més atrevits; les mares aconsellaven a les noies que no hi anessin perquè hi havia un xuclador, que es quedessin a la gorga de l’hort del fuster. Nois i noies es llançaven des de les margeneres i els semblava que feien quelcom molt important. I és que ja ho era d’important, perquè hi havia molta feina i poques diversions. Tothom aprenia a nedar a l’Onyar.
Tornem però a la bugada. Les noies no hi anaven cada dia a rentar, s’hi solia anar el dilluns i no hi anaven totes les cases.
Hi havia gent que ja tenia un safareig al pati. El problema era que no hi havia ni clavegueres ni desguassos i, a l’acabar de rentar, tota l’aigua bruta anava a parar al pati deixant-lo ben inundat i ple de fang, o anava a parar directament al carrer, com li passava a l’Hermínia que, tot i tenir safareig propi, s’estimava més anar a rentar al riu. Ara ens canviem de roba dues o tres vegades cada dia i ens és inconcebible passar un dia sense posar la rentadora. Fa uns anys, la gent ni es canviava la roba tan sovint ni es dutxava o banyava cada dia, perquè tot s’havia de fer al riu.
Necessitaven una pila d’estris per anar a fer bugada, deixant de banda el munt de roba blanca o de color que s’havia de rentar. Primer, calia un carretó per a portar-ho tot, i a dintre: el cossi, la banca, el rentador, la picadora, el lleixiu, el sabó, el blauet, el tràmec i un una saca, o un coixí de plomes els que tenien més diners.
Entre totes, recordem com eren i quin ús tenien aquests estris:
• El cossi de zenc amb la roba blanca en remull.
• La banca era un caixó de fusta amb dues o quatre petges, semblant a una taula baixa, darrere de la qual es posa la persona que renta. Solia escabotar-se o podrir-se fàcilment perquè tocava directament l’aigua i llavors calia falcar-la amb pedres per tal que quedés ben posada. La part de sobre feia unes ondulacions per on s’escorria l’aigua quan s’hi passava la roba.
• El rentador era la fusta sobre la qual es posaven els genolls per no mullar-se. Solia ésser comprat al fuster i, si era bo, tenia un calaix on es podia desar el sabó.
• La picadora era una pala que servia per a picar la roba i estovar-la.
• El lleixiu ja era, majoritàriament, lleixiu comprat. La Pilar ens explica que a cal Tet i a can Riquer l’havien fet, fins molt tard, de manera artesanal. La dona del Tet rentava els llençols de fil amb el lleixiu fet com abans, amb cendra. Era un procés molt laboriós. Calia barrejar cendra amb aigua calenta i deixar-la reposar durant uns dies, fins que la cendra es quedava al fons; llavors, es filtrava i es prenia aquella aigua com a lleixiu, per a blanquejar la roba.
• El sabó era una pastilla grossa de color marró que feia una olor molt especial. Era de la marca Lagarto (1,05 pessetes la pastilla); que encara existeix i que no ha canviat gaire. Tota aquesta pastilla ha de servir per fer neta aquesta roba, els deia la mare. Si se’ls acabava, sempre hi havia la solució de l’herba sabonera, una flor rosa que es trobava a les margeneres i que, barrejada amb verns, es convertia en sabó i permetia acabar de rentar la roba de color. Si busqueu bé, encara se’n pot trobar. Recorden que a cal Tet també es feien el sabó de manera artesanal a partir del greix de la matança del porc.
• El blau o blauet era un líquid blavós que, barrejat amb aigua, donava a la roba blanca un to diferent.
• El tràmec, una eina indispensable per aconseguir convertir un espai poc agradable en un dels millors llocs per a rentar. Si s’anava tard, podia ser que ja no trobessis el teu lloc preferit. Llavors calia habilitar-se’n un on la banca quedés ben posada. No se’l deixaven mai.
• Una saca, o un coixí de plomes els que tenien més diners, per tal de protegirse els genolls, perquè s’hi havia d’estar una bona estona.
Estenien la roba neta sobre les bardisses perquè no tothom tenia estenedors (en tenien al castell, a can Daunis...). La deixaven allà i anaven a dinar. A la tarda, tornaven a buscar la roba eixuta i a esbandir la roba blanca que havien deixat en el lleixiu a la qual encara donaven un punt de blauet per acabar de fer sortir el to blanc-blavós desitjat. Si plovia, ja podien córrer, perquè si el riu revenia s’ho emportava tot.
Alguna vegada havien perdut tota la roba i tots els estris que, de ben segur, devien aparèixer riu avall. Si eren a prop, els solien trobar escampats i malmesos, però si la riuada era molt forta no es recuperava res de res. Quan hi havia una revinguda s’havien de passar dos dies ben bons sense poder anar a rentar. Ara bé, es deia que quan l’aigua començava a clarejar es feien les millors bugades, perquè aquella aigua tèrbola anava molt bé.
Les persones que tenien nadons es posaven a la punta perquè l’aigua s’endugués la brutícia i no embrutís la roba de les altres.
A l’hivern, que l’aigua era glaçada, havien d’afegir a la llista d’estris una galleda amb aigua calenta per anar escalfant les mans. La Pilar ens explica que els quedaven els dits de les mans vermells i inflats a causa dels piulots o penellons que els provocava el fred.
No tothom es rentava la seva roba. Hi havia noies que anaven a rentar roba per a altres cases que, a canvi, els donaven un plat d’escudella –a vegades amb ben poca substància o amb algun cap de pollastre que hi surava– i quatre dinerons. Solien ésser o cases importants o gent que tenia negoci: les carnisseries, la fonda... La Maria havia anat a rentar la roba de can Liri, la Lola i l’Hermínia rentaven la roba de can Pepet Carnisser, a can Daunis tenien la Cristina Comas, la Quimeta rentava la roba del senyor Àngel, el metge... Hi havia qui anava a posar la banca molt aviat, cap a les sis del matí, per estar al costat de la persona que volia. La primera que arribava era la que escollia el millor lloc i la que sempre rentava amb l’aigua neta. A mida que s’anaven col∙locant en filera, l’aigua anava baixant cada vegada més bruta i això, a vegades, provocava algunes discussions, però sembla que no va arribar mai la sang al riu. Es feien grupets i cadascú tenia més o menys el seu lloc. L’Onyar es dividia bàsicament en dos sectors: el de la Tarongeta i el de la passera de cal Tet. La plaça feia de partió.
La banda de la farmàcia anaven a cal Tet, en canvi, la banda de can Liri, anava a la Tarongeta. La Tarongeta era un espai més gran i hi solia cabre més gent. La Montserrat de can Daunis recorda que, quan era petita, els Reis li van portar una banca, un rentador i una picadora –una reproducció molt fidel, de fusta, dels estris que portaven les altres dones– que li permetia xipollejar al riu tot aprenent l’art del bon rentar la roba.
Tothom es fixava en la roba de les altres; hi havia una veritable competència. La Peireta la rentava de pressa a l’hivern perquè deia que a l’estiu ja tindria més temps i, a l’estiu, que a l’hivern ja tindria més temps, i sempre pim pam. La Quimeta de cal Rajoler era molt nerviosa i de seguida volia estar; no posava la roba en remull sinó que hi tirava el lleixiu a raig, sense rebaixar; hi anava cada dia i totes deien que se li esquinçarien els llençols ben aviat... Que les dones podem fer més de dues feines a la vegada, deu ser veritat, perquè, mentre rentaven, encara aprofitaven per deixar pasturar les oques i els ànecs que, a més, no volien creure i es resistien a tornar cap a casa. La Maria encara és l’hora d’ara que no pot suportar l’ànec, de tant que l’havien fet enrabiar.
L’Enriqueta ens explica que, quan ella era petita, a l’estiu, anava amb les seves amigues a rentar-se al riu amb el sabó d’olor ja que, a les cases, no hi havia ni lavabos ni dutxes. A l’hivern es rentaven en els mateixos cossis que usaven per rentar la roba. Per la festa major es comprava el sabó Maderas de Oriente o Heno de Pràvia. Les dones les miraven i comentaven que feien servir el sabó de rentar-se la cara per rentar-s’ho tot i les escridassaven perquè els embrutien l’aigua. Els homes solien anar a rentar-se a la passera del Tet, per això no hi anaven tantes noies. Es banyaven amb calces i samarreta, mai ben despullades.
Els homes es rentaven cap al vespre, els dissabtes a la tarda, plegant de treballar. Era força habitual que els nois s’emportessin les bates de les noies per fer-les enrabiar.
Al riu també s’hi anava a pescar. Hi havia famílies que es menjaven el peix que agafaven, però sembla que no era gaire suculent si no era que agafessis anguiles després d’una revinguda forta. Quan les gorgues s’escuraven, sortien uns musclos que corrien com els caragols. Joves i més grans els anaven a buscar i algú se’ls havia arribat a menjar. Del pont del Tet fins a l’Empalme, es passejaven uns amb un bastó i uns altres amb un cistell ple de fulles. Posaven el cistell dins de l’aigua i barrinaven amb el bastó. Aixecaven el cistell i sempre sortia algun peix, fins i tot, alguna serp d’aigua que feia córrer més d’una nena. Al marge, hi feien un forat que omplien d’aigua i allà els deixaven. Alguna vegada, quan tornaven a buscar-los, l’aigua s’havia escolat i els peixos s’apilonaven panxa enlaire.
Els divendres es matava el porc a les carnisseries. Era el dia de rentar els budells, la mocada. Això també s’havia de fer a l’Onyar. En aquells anys, no hi havia guants de plàstic. Imagineu-vos com els devien quedar les mans. Usaven una crema, la crema Neus, per reblanir una mica els efectes de la humitat i de la fredor de l’aigua.
També recorden l’únic home que, com que era solter, s’havia d’anar a rentar la roba a L’Onyar. Tothom el coneixia com en Pepe i vivia a Can Pepet espardenyer.
Quan van començar a regar els camps dels voltant, amb motors de benzina primer i amb bombes després, l’Onyar es va començar a eixugar. El pare d’en Josep Borrell, que feia d’agutzil, va passar un pregó dient que els dilluns no es podia regar perquè era el dia d’anar a rentar la roba; no obstant això, si el dissabte no s’havia plegat de regar, el dilluns encara no baixava aigua; el riu tardava ben bé dos dies a recuperar el cabal necessari. Les dones van començar a tenir molts problemes i les nostres informants ho recorden amb angoixa. Veient que el riu cada vegada quedava més sec, en Francisco Pascual Pons, en aquell moment alcalde del poble, va oferir el safareig de can Rodó, situat al número 19 del carrer Pere Antoni –se’ns conserva encara el pou, això sí, ben tapat– per a rentar la roba. Si la tasca ja era prou feixuga, ara es complicava perquè havien d’anar una mica més lluny. La Pilar de can Rodó ens explica que, un dels anys d’inundacions, el safareig va servir per rentar totes les pomes, que havien quedat ben brutes després del fort aiguat.
L’any 1967, ja amb Josep Ma. Vidal i Grau com a alcalde, es va decidir de construir un safareig públic a la Tarongeta com a recurs d’urgència perquè el riu havia quedat ben sec. Llavors va ser quan es va abandonar definitivament l’anar a rentar la roba a Onyar. Conseqüentment, el riu va deixar d’ésser una artèria important per als vilobinencs i vilobinenques i va caure en un silent oblit engolit per les herbes i les bardisses.
A més a més, anaven arribant les noves tecnologies que havien de fer més senzilla la vida de les dones. Així va ser que, quan van usar la primera rentadora, totes deien que la roba no quedava prou neta. La roba d’abans era molt treballada, la qual cosa hem pogut comprovar de primera mà, i les rentadores no eren tan bones com les que tenim avui en dia. Moltes dones es van resistir força temps a rentar la seva roba amb aquests nous ginys. Fem una llista de noies i dones que havien anat a rentar a l’Onyar: la Pilar de can Jepet, les noies de can Ginesta: la Lola, la Quimeta i la Pepita; l’Hermínia i la Maria Coll, l’Enriqueta Borrell, la Lola de can Mariano, la Paquita de can Benito, la Maria, la Consuelo, la Cristina Comas, la Margarita, la Quimeta Mora, la Roser Duc, la Maria de can Miquel dels gossos, la Consuelo de cal Carreter, la Genissa, la Llorenceta, la Peireta, la Quimeta de cal Rajoler, la Pilar Esteve..., i de ben segur que encara ens en deixem alguna; esperem que ens perdoni.
I acabem amb un fragment del llibre Tendres van ser els dies, de Francesc Pané (Pagès editors, Lleida 2002), que ens fa sentir l’olor d’aquells llençols de fil estesos a mercè del vent: «A la petita eixida de casa, a l’estiu, o a l’hivern en les cadires arrenglerades vora l’estufa que cremava llenya i clofolla eixarreïda d’ametlla, l’olor que es respirava era la de bugada eixugantse: vapor d’aigua llanguint i una vaga fortor de sosa i cendra, atapeïda en la sedositat carnosa del greix. A les cases dels pobres, les dones rentaven la roba –sobretot la dels menuts– amb les pastilles de sabó que elles mateixes elaboraven en les calderes d’aram, amb el sagí que romania de la bullida de la carn de porc, setmanes després que la matança hagués estat feta i conclòs el mondongo.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada