LLUÍS BALL-LLOSERA I POL
Hi ha hagut un xic de feina per poder identificar els noms del programa, ja els tenim tots: són nascuts entre els anys 1940 i 1942, i en el cas de germans que només tenen la lletra inicial del nom, he hagut de preguntar-ho als interessats; i gairebé la meitat són fora de Vilobí, i alguns fa molt temps, però de tot plegat ja ens n’hem sortit.
A on ha calgut ‘assessorament’ ha estat en la fotografia: és feta del Sr. Àngel Latorre, metge de Vilobí aleshores, persona que ara en dirien un dinamitzador cultural perquè, en aquells anys iamb els pocs medis que es disposava, va engegar des de la cavalcada dels Reis amb cavalls de veritat, a sessions de teatre com es el cas d’aquest programa.
Agrair a en Lluís Rajoler i la Teresita Sagrera que han identificat gairebé a tothom; tot i que algun cas no és ben clar, i podria sortir algun antic veí de Vilobí dient que ell sí que hi era; la qualitat fotogràfica i el pas dels anys poden fer alguna errada, creiem que no, però.... Entre la fotografia i el programa hi ha diferències de noms, és que en el moment de fer la fotografia alguns no hi eren, i hi ha moltes més noies perquè eren part dels grups que feien cançons dins els quadres del programa. La fotografia es feta a l’escala que baixava de la galeria dels nois al pati, es veu de fons la porta dels ‘estudis vells’, els pilars de la galeria i la barana; es possible que fos en algun assaig, tot i que els que falten tenen ‘papers’ importants –sembla– i tots son de pagès.
Del programa poca cosa en podem dir, veient els enunciats ja s’endevina en quina època i situació de país està fet: a l’any 1953, en ple franquisme, misèries i penúries, un país que no és podia obrir al món (encara no s’havien signat els acords de bases amb el americans), amb afanys de grandesa: hi surt un esquimal, un xinès, moros, etcètera; semblava que haguéssim d’anar a convertir el món, però no érem res. No hi surt cap negre, Espanya tenia Guinea, però no calia parlar-ne gaire.
Comentar que si ara calgués fer una fotografia a l’estil, no caldria que ningú es disfressés: ens posem en una cantonada i ben aviat haurem pogut comptar amb negres, moros, xinesos o japonesos, sí que faltarà l’esquimal; o be fem la fotografia a l’hivern i enxampem algun esquiador de diumenge, que a voltes ja ho semblen esquimals per tapats com van.
La relació d’actors de la vetllada teatral feta al casal, a les 5 de la tarda del 5 de juliol, en què el sol i la calor també hi eren presents, són: Robert Bayer de Ca la Quimeta o Cal Rajoler; Manel Ball-llosera de Can Bardalet; Joan Llinàs de Can Mingo (aquest casa ja no existeix); Ramon Ball-llosera de Can Bardalet; Pere Borrell de Can Tió; Pere Dalmé, que ara viu a Sant Dalmai; Pilar Busquets de Can Viboles; Carmen Mascarreras En el cas d’aquesta fotografia, l’ha deixada en Lluís Bayer, que la té com a record del seu germà Robert Bayer; de Cal Rei; Francisco Bou de Can Serra; Otília Masmartí de Can Benito, Salvadora Bou, modista de Can Mateu; Josep Viernes, el boter que ara és a Calonge (Cal Boter també és aterrada); Magda,Josep i Amparo Bataller, fills del mestre Bataller; Ruperto Masmartí del Castell o Can Mariano; Lluís Carreras de Cal Ferrer Pagès; C. Ibañez (no localitzat), fill de guàrdia civil –en aquells anys a Vilobí hi havia Cuartel de la Guàrdia Civil–, Lluís Bayer de Ca la Quimeta o Cal Rajole; i en Joaquim Ribas de Can Ribas de Gavastrà.
Fixant-nos molt en la fotografia es veu que van disfressats d’acord amb el paper que els toca fer a l’obra; es veuen turbants moros, pells d’esquimals, barrets xinès mandarí, vàries nenes de xineses i un paraigües mandarí, i tot plegat el que vos sembli. A l’any 1953 no existia la televisió, de diaris en circulaven pocs i el cinema en dóna una imatge interessada, per tant l’abillament és fet segons es creia, o havien fet creure que havia d’ésser: hi havia poques imatges per poder comparar amb la realitat.
Aquest programa i aquesta fotografia serveixin per complementar el capítol del Casal corresponent del llibre dels cent anys de teatre de Vilobí publicat a l’any 2007, i que la mancança de dades quedi ampliada amb aquest documents; repassant el llibre podem llegir que el record que en té la Salvadora Bou dient el nom de l’obra, La Princesa Casilda, és el que es representava en aquet programa.
També es comenta la influència que tenien els mestres Bataller i Cortada, junt amb el Sr. Latorre, el metge –que ja ho he comentat–; en canvi ningú m’ha parlat de la Srta. Adela, la mestra de les noies grans (de 7 a 14 anys), i totes les noies que surten eren deixebles seves; hem provat de fer-ne comentaris entre les interessades i no n’hem tret aigua clara.
Crec que cal parlar més i aprofundir en el fet d’aquesta i d’altres obres de teatre que cap al decenni dels 50 es van representar en el casal; gairebé amb tots els que he parlat al cercar la identificació de cada persona de la fotografia me n’han fet esment, i tots et volen explicar, diguem-ne ‘la seva versió’, d’aquesta i d’altres obres; i que no és pas gaire diferent la d’un que la de l’altre; i tots en tenen bon record.
En el casal ja abans de la guerra probablement (es va fer amb escenari i fossat de l’apuntador) s’havien fet algunes obres, i acabada la guerra també; però amb les misèries, gana, cartilles de racionament i totes les dificultats del deceni dels 40 poca cosa es podia veure-hi. Alguns expliquen que ‘gent gran’ representaven obres en què es podia riure molt i la mainada i el jovent només n’eren espectadors.
Va ésser cap als 50 en què la trobada entre Dolors Cortada (senyoreta de pàrvuls), en Joan Bataller (mestre dels nois) i Àngel Latorre (el metge) varen donar impuls a l’activitat teatral des de l’escola; no eren obres d’autor perquè alguna l’havia fet, i només per noies, la mateixa senyoreta Cortada, i havien de tenir el vist-i- plau del capellà mossèn Joan En aquestes obres, i tal vegada el programa i la fotografia d’aquest escrit en són una mostra, procuraven que tothom hi tingués un paper, sempre solien ésser nois i noies de la primera secció (és a dir: els que tenien entre 12 i 14 anys), tot i que la senyoreta Cortada havia fet coses de cant per nenes més petites, no hi havia cap mena de discriminació política i social (que sí que existia en altres àmbits del poble) i com que molts eren de pagès no era ben fàcil que sempre es pogués comptar amb ells: a vegades s’havien de quedar a casa a ajudar les feines pròpies de l’època.
Era un estímul d’imaginació tant dels nois i noiescom dels directius al preparar els vestits i decorats; és clar que no es compraven; s’havien de fer amb robes, papers, canyes i molta imaginació i enginy per poder, segons l’època, tenir una mostra apta per ésser vista pel públic, que també devia estar disposat a aplaudir la feina que feien; era un esforç comunitari en una època de penúries amb un resultat brillant i formatiu per al jovent.
En tot cas tenim escrit i fotografiat el record d’un sector de població i una activitat de noies i noies de Vilobí de 57 anys enrere, ara tenen 70 anys o hi són molt a prop, i que serveixi per actualitzar les històries i els records en vers les persones que en varen ésser actors en tot el sentit de la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada