Sis vilobinencs a Sòria

LLUÍS BALL-LLOSERA I POL

Era l’any 1966, com aquell qui diu fa quatre dies!, i la gent d’aquests verals feia el mateix que ara: treballar conreant la terra i conduint el bestiar, segar, batre, regar, sembrar i collir. Però quelcom sí que era diferent: hi havia moltes més cases fent aquesta feina, gairebé tothom tenia tractor més petit que els d’ara, i menys caps de bestiar a les corts. És clar que la pagesia estava plenament mecanitzada: amb una pinta, un rampí, una sembradora per gra i per adobs, un remolc, deu o dotze tubs i tres ‘pistoles’ per regar saions de melca o blatdemoret anaven fent.
D’embaladora, de remolc per escampar fems o de màquina de sulfatar no en tenia tothom, tampoc ho necessitaven. Amb els Ebros, Barreiros o Masseys de l’època ja se’n sortien per estirar un parell d’arades o una gratussa. Sí que hi havia altres marques, i també tractor grossos, deien que de més de 60 cv.
Però no us penseu, que per aquestes contrades s’anava molt avançat; d’una banda ja s’havia engegat la fructicultura moderna: ‘les pomeres dels francesos’, que ens havien portat enginys, eines i maneres de fer diferents a les que estàvem acostumats a usar, també  es provaven tècniques de regadiu; penso que en Vives, del Castell, n’era capdavanter; i per eines cerealístiques (tothom feia tant blat com podia si és que no era terra de regadiu) crec que en Busquets, en Quim Viboles era qui anava al davant. Recordem que va tenir una lligadora a davant del tractor i que no calia fer vores (va abolir el dallot amb l’arquet), i a l’any 1962 va tenir la primera recol∙lectora (collitadora o ‘cosetxadora’) de Vilobí: una Mc Cormik.
Perquè us en feu una idea del que representa: tenia una amplada de 2,10 metres, gairebé el doble d’una lligadora, i no calia fer gavaions, ni garberes, ni modelons, ni batre; vaja: que era una revolució; això si: deixava el blat batut a sacs pel mig del camp i s’havien d’anar a recollir i traginar al graner de la casa; no es pot tenir tot: no tenia tremuja (‘tolva’). Les recol∙lectores d’ara tenen una amplada de pinta de 6 i 7 metres, unes tremuges per 10 o 12 mil quilos, aire condicionat a les cabines (gabines), gps i mòbil; les coses han canviat, però no tant com sembla: és veritat que hi ha moltes menys cases, i les poques explotacions que queden son grandioses, però se segueix fent el mateix que abans, i crec que continuen essent-ne capdavanteres.

Doncs en Quim Viboles atent a les coses del moment, sabia que en altres punts cerealístics d’Espanya no anaven tan avançats com aquí; que no hi havia tanta capacitat per tenir eines, ni maquinària, ni recol∙lectores, com era el cas de Sòria; ja hi havia el precedent de què 10 anys abans en Rodó hi havia anat a batre amb una batedora Batlle, les coses havien avançat i ara era el moment d’anar-hi, però ja amb màquines recol∙lectores. Estem parlant de l’any 1966, i decideix anar-hi amb les seves màquines que en aquell moment eren una Clayson de 3,60 metres d’amplada de pinta, i una Epple de 3,80 metres de pinta, però les pintes anaven amb un remolc a darrera la màquina.
Era el 18 de juliol (ull la diada, que estem parlant dels temps de Franco) de l’any 1966; en Salvador Palau, en Manel Bardalet i l’Àngel Goy surten amb les dues recol∙lectores, una remolcant la pinta, la de l’altra era a sobre el remolc de la Internacional que menava en Quim Viboles; l’embaladora d’en Viboles, la d’en Fèlix Sureda de Can Roig de Llagostera i el seu Ebro Super 55 s’havien carregat a Caldes en un vagó de tren de Renfe; i l’endemà de Santa Margarida, l’avi Viboles, el senyor Dalmau, amb el cotxe va portar-hi en Joan Cobarsí i en Josep Talaia (veïns i devots de Santa Margarida) i en Fèlix Sureda (que havien carregat les seves eines a Renfe). Per tant, al cap de tres dies ja els tenim a tots instal∙lats a Muro de Ágreda, província de Sòria, amb les màquines muntades i a punt de segar blat i les embaladores per seguir tot darrera.
Ben comptat n’eren set: en Bado Palau i en Joan Cobarsí amb la Claysson i en Josep Talaia embalant amb la Internacional i la John Deere d’en Viboles, en Manel Bardalet i n’Àngel Goy amb l’Epple i en Fèlix embalant amb el seu Súper 55 i una Massey, en Quim Viboles feia d’encarregat, jefe i d’amo; aquesta era la disposició d’homes i màquines.
Expliquen que tot i que hi havia altres màquines recol∙lectores que havien pujat de Saragossa, ja varen tenir feina el primer dia; no els va caldre quedar-se asseguts a la plaça del poble a on anessin a llogar-los (tot i que algun dia de mal temps si que varen ésser-hi) mercès a un contactes que tenia o havia tingut en Quim Viboles a través d’un amic seu de Banyoles i aquest amb un pagès de Muro de Ágreda. Aquest poble i d’altres que varen segar són dels primers que es troben a l’entrar a Sòria, són de banda d’aquí del Moncayo, a prop d’Ólvega a on hi ha uns assecadors molt grans de xoriç i de bacallà.
La zona a on varen treballar és Muro de Ágreda i Matalebreras, algun camp d’Ágreda, i tal vegada algun camp en altres pobles, però eren de gent d’un d’aquests dos. Tot i que segaven a banda i banda de la general o Nacional II, només la travessaven, mai van haver-hi de circular.
Allà ja hi havia algú que havia sembrat amb sembradora de regues, que solien ésser els dels camps mes grossos i llargs, i et deien fins a quina rega era la seva, alguna vegada el propietari havia anant davant la màquina assenyalant fins al punt que havies de segar, si ell o el xofer de la recol∙lectora agafava un fila més o menys ja es queixaven, però tampoc és que fos gaire greu. És clar que també hi havien camperrots petits i costeruts sembrats a voleio, de poques ‘fanegues’ (no amiden en vessanes, són ‘fanegues’) i aquí era igual per on passessis, tot i això era delicat perquè si tenies la tremuja plena podies bolcar, que no va passar mai, o a l’hora de descarregar al remolc havies de cercar que quedés dels costat més favorable, així el tub que sortia de la tremuja era a menys alçada, també es varen omplir molts sacs, que quedaven a terra i llavors calia carregar-los i portar als graners.
El nostre grup de màquines va tenir tres coses bones –diuen. Pensa que les recol∙lectores que ja hi anaven els deixaven el blat ple de boll, no es podia entregar al Servei –el servei era el Servicio Nacional del Trigo, organisme estatal i centralitzat a qui havies de vendre el blat–, els hi deixaven a l’era i l’havien de ventar; nosaltres donàvem més vent a la màquina, i el gra sortia en perfectes condicions, a punt d’entrega al Servei tot i que potser anava algun gra de més a terra.
Un altre punt era embalar la palla, no es feia, com que no hi havia vaques es cremava, els vàrem ensenyar que un cop embalada es podia vendre i en feien calers, va costar que ho entenguessin però els va quedar clar i gairebé tothom ho va fer, pensa que la campanya d’embalar va durar algun dia més que el batre. Cobràvem a duro (5 pessetes) per bala feta i en un dia podies arribar a fer 1.000 bales; és a a dir: mil duros, tot una fortuna per l’època.
El tercer punt i definitiu era entrar el blat batut als graners i coberts de les cases. Ells tenien tractors tant o mes grossos que nosaltres, però amb remolcs de dos eixos no els anava bé per recular i entrar en els portals dels graners. Nosaltres, sobretot en Josep Talaia amb el remolc d’un sol eix els hi entrava els sacs a dins els graners i no havien de tocar ni un gra: net de boll (no calia ventar) i entrat a dins de casa. Crec que ens volien perquè el blat quedava net, i perquè els hi traginàvem a casa; tot i ésser un pèl més cars que d’altres, els ho fèiem més bé. Aquests tres factors varen fer que representéssim una revolució en la manera de treballar a Ágreda i Matalebreras
Els camps més grans eren sembrats de blat, varietat Estrella; rendia molt però de poca qualitat per fer farina, el Servicio Nacional era l’últim que agafava. També hi havia ordi cerveser (ordi de dos restos de grans a l’espiga, l’ordi del país té cinc restos). De bestiar nomes tenien gallines, moltes granges de gallines i alguna de porcs, petita. També hi havia alguna feixa de remolatxa de sucre al costat del riu a on podien regar.
Hi havia una casa que era del flequer, que alhora era la persona de contacte d’en Quim Viboles; allà menjaven i dormien quatre: en Badó, l’Àngel, en Cobarsí i en Manel; en Fèlix estava sol en una altra casa, i en Quim Viboles i en Talaia en un altre lloc; sí que ens rentaven roba i per rentar-nos nosaltres algun vespre baixàvem a les gorgues del riu amb el tractor d’en Fèlix, no hi havia aigua corrent ni dutxes.
Cada dia a l’acabar els camps portàvem les màquines al poble, que ja  venien a dir a quin camp s’hauria de començar l’endemà. Al matí hi havia temps d’engreixar, repostar, mirar nivells, netejar filtres i ventiladors: el repàs diari de manteniment, estoigs de la pinta i dents de la serra.
Vàrem tenir un xic d’enrenou amb les embaladores; a una, la que lligava amb cordill, es va trencar una cadena i va caldre posar-la a punt –ho va fer en Fèlix– i, a l’altra, que lligava amb filferro, es varen petar unes agulles del lligador i va romandre parada uns quinze dies: no arribava el recanvi.
Es cobrava la feina per hores treballades o bales fetes, tant si rendia més o menys segons el sembrat. Nosaltres –els treballadors– cobràvem al mateix preu i sistema que si fóssim aquí, no tenien prima de desplaçament.
Recordo que sí que cobràvem un plus d’un duro per sac. Pensa que tot i tenir tremuja a la màquina, quan era plena paraven i amb aquella mena d’embut omplíem sacs i llavors era quan ho fèiem molt bé els catalans, que deien aquella gent, ja que els hi entràvem els sacs al graner o al porxo: és que ells tenien remolcs de dos eixos (de molt mal maniobrar) i en Talaia amb el nostre remolc d’un eix els deixava meravellats entrant i posant-los-hi a on volien.
El viatge d’anada varen ésser tres  dies, el primer dia entre que els va parar la Policia (era el 18 de juliol) no varen anar gaire lluny, varen dormir a vora del riu, que devia ésser el Ter perquè era per la Plana de Vic, fora de la carretera, uns a sota la màquina i un altre a dins de la tremuja, ja veieu en quin plan anava la joventut d’aquell temps!
La segona nit varen dormir a Candasnos  (Campdàsens), passat Fraga, ja a l’Aragó i varen esmorzar a l’Hostal del Ciervo, un lloc avui desaparegut, però molt recordat pels que fa anys haguessin circulat per aquelles carreteres; i la tercera nit ja havien passat Saragossa i eren molt a prop de l’arribada. Un cop allà es va haver d’anar a Ágreda a recollir el tractor d’en Fèlix i les embaladores.
La tornada va ésser escalonada, cap al 15 d’agost van marxar les recol∙ i el tractor i remolc amb en Manel, en Badó Palau, en Cobarsí, en Talaia i en Quim Viboles; en Fèlix i l’Àngel encara varen continuar embalant dos o tres dies més i ja tenien l’Ebro i l’embaladora per tornar, i sembla que per tornar no vàrem estar-hi tant com per anar.
Tot i semblar que va ésser una operació reeixida no va tenir continuïtat per altres anys; se sap que uns de Torroella també van anar-hi, però creiem que de les contrades gironines no va anar-hi ningú més, és que ja van pujar-hi des de Saragossa mateix i també devien comprar alguna màquina els d’allà; en tot cas el que sí és cert que vàrem obrir camí; és a dir: una manera de fer la feina i amb unes màquines més avançades, a l’estil del que havia fet en Rodó 10 anys abans anant-hi a batre. Tot i això les màquines d’aquestes contrades encara van fer sortides de curta durada de viatge, anaven a la plana de la Cerdanya en un temps que tot eren camps allà a on ara hi ha xalets; les ‘excursions’ llunyanes dels de Vilobí s’havien acabat.