RICARD TEIXIDOR
BRUNYOLA ERA UNA BARONIA AMB LÍMITS POC CLARS
BRUNYOLA ERA UNA BARONIA AMB LÍMITS POC CLARS
Si pregunteu a llurs habitants de quin poble són, una resposta podria ser aquesta: «som de Sant Dalmai però per bateigs i enterraments, som de Salitja». Això vol dir que, per raons històriques que vénen de molt lluny, tot i haver estat sempre parroquians de Salitja, se les ha fet dependre, administrativament de Sant Dalmai. Aquesta situació tan singular va originar, a la segona meitat del segle xviii, quan encara existien les jurisdiccions senyorials, molts maldecaps als qui vivien en aquests masos. Anem, doncs a explicar-ne, l’origen tot reculant al segle xiii.
El 10 de juny del 1279, els consorts Ramon de Cabrera i Alamanda, venen el castell de Brunyola, per perpetu i franc alou, a Berenguer de Gornau, ciutadà de Girona:
‘totum castrum nostrum de Bruneola quod est situm in parrochia Sancti Fructuosi de Bruneola et totum honorem nostrum quum habemus in eadem parrochia et in parrochiis Sancti Martini de Presa et Sancti Dalmatii et Sancte Marie de Salitja et Sancti Andree de Stagnolo’.
Aquest document de compravenda no precisa si el terme del castell abasta o no la totalitat de les quatre parròquies. L’any 1292 la Pia Almoina del Pa de la Seu de Girona és el nou senyor jurisdiccional. A partir d’aquesta data, no he trobat documents que diguin exactament els límits de la baronia o del territori del castell termenat. Només en alguns es diu que l’Almoina exerceix la jurisdicció en els pobles o parròquies de Brunyola, Sant Martí Sapresa, Sant Dalmai i ‘altres llocs’, sense precisar quins són.
El veïnat d’Ermedans d’Estanyol i una franja de Salitja també pertanyien a Brunyola. Aquest llocs cal anar-los a cercar als capbreus.
Ja en el segle xiv queda clar quins són i estan ocupats per masos. On estan situats? Doncs, uns a la parròquia d’Estanyol, al veïnat antigament anomenat Ermedans, i els altres en una petita franja de la parròquia de Salitja fronterera amb la de Sant Dalmai. L’Almoina és, a més de senyor jurisdiccional del castell de Brunyola, senyor directe o emfitèutic de la majoria dels masos. Aquests dos fets ens permeten de saber tots els noms d’aquests altres masos d’Estanyol i Salitja. Ara anem a l’any 1336. El paborde Pere Casadevall ordena fer capbrevació a tots els masos propis de l’Almoina. En cada una d’elles hi figura, en primer lloc, el nom del confessant i després el de la parròquia a la qual pertany el mas del qual aquest és propietari útil. És comú a totes elles l’expressió ‘termini castri de Bruneola’ (del terme del castell de Brunyola). Al veïnat d’Ermedans d’Estanyol hi ha aquests 10 masos o bordes: borda Ferrer, borda Nadal, mas Martí, mas Esteve, mas Aulines, mas Niell, mas Pagès o borda Pagesa, mas Pèlach, mas Rofrens i mas Dalmau. Al segle xvi només en queden mas Aulines, mas Pèlach i mas Niell; els casals dels altres han desaparegut i llurs terres han estat agregades a aquests tres supervivents. A la franja de la parròquia de Salitja hi ha aquests 6 masos: mas Boades, mas Rovira, mas Noguer, mas Trilla o Tries, mas Quintana o Quintanella i mas Hospital. Aquest últim és l’únic que no ha arribat fins als nostres dies ja que ha desaparegut al segle xvi. Molt a prop n’apareix un de nou en aquests centúria, mas Oliveres de les Fonts o Molí de les Fonts. La casa petita d’en Croses surt esmentada el segle xvii més endavant coneguda per can Devesa.
Mas Noguer, mas Quintana i mas Rovira, canviaran el seu nom per la casa petita d’en Tries, mas Tiranius i mas Rata, respectivament. De fet, aquests masos esmentats en el capbreu de 1336 ja existien molt abans. L’any 1227 estan documentats en un llevador de censos a favor de Pelegrina Balanyà i el seu fill Bernat, senyor del castell de Brunyola. No surten els noms del declarants.
L’antic camí ral de Girona a Coloma de Farners feia de límit de jurisdiccions A través del capbreu abans esmentat i d’altres dels segles xvi, xvii i xviii hom s’adona que l’antic camí ral que anava de Girona a Santa Coloma no només feia d’afrontació de possessions de terra dels esmentats masos, sinó que també feia de límit de les jurisdiccions del terme del castell de Brunyola i del terme de Salitja. L’any 1632, Brunyola era un ‘lloch de Baró’ i Salitja era un ‘lloch del senyor Rey o Realengo i era de la vegueria estreta de Girona’. Dit d’una altra manera, Brunyola era de jurisdicció senyorial i Salitja era de jurisdicció reial. Aquesta situació romandrà així fins a l’abolició de les jurisdiccions senyorials l’any 1811. Mirant el mapa, veureu per on passava aquest camí del qual se’n conserva un bon tram encara transitable. Entrava a la parròquia de Salitja, provinent d’Aiguaviva, just al costat de can Croses. Seguia planer vers migdia, paral∙lel a l’actual carretera GI 540 (antigament anomenada Carretera de 3r. orden de Riudellots de la Selva a Sant Martín de Llémana); després tombava i baixava en direcció cap a ponent i passava ser a camí fondo.
Passada l’esmentada carretera (encara se’l veu que passa per sota d’un pont) de nou canviava de direcció i tornava a seguir vers migdia. Seguia pel costat mateix de la Mare de Déu de les Fonts i, tot recte, pujava cap a un collet per on ara passa la carretera que va de Sant Dalmai a Salitja.
Després, també sempre tot recte, baixava cap a l’Onyar, que travessava per un gual a l’altura de la casa nova d’en Valls i sota de can Patllari. I des d’aquí es dirigia cap a Santa Coloma. El tram que va de l’ermita fins al collet s’ha conservat molt bé fins a l’actualitat per ser un camí veïnal i fa poc que ha estat asfaltat. Així, doncs, anant cap a Santa Coloma totes les cases que quedaven a la dreta a l’esquerra eren de jurisdicció reial. El diferent tipus de jurisdicció marcava diferències (com més endavant veurem) entre els súbdits d’un i l’altre costat del camí ral. Vegem-ne un exemple clar amb dues cases. El Molí de les Fonts i can Johé estan gairebé de costat, a pocs metres l’una de l’altra, però estan separades pel camí. Per això la primera era del terme de Brunyola i la segona era del terme de Salitja.
LES DADES MÉS ANTIGUES D'AQUESTES CASES
Mas Boades
 |
| Mas Boada en l'actualitat |
 |
| Mas Boada en una foto antiga |
 |
| Can Rata |
Antigament era anomenat mas Rovira o Rohira (també escrit Ruyra) El primer habitant conegut surt esmentat per primera vegada el mes de juny de l’any 1336. És Ramon Rovira, propietari útil que fa capbrevació a l’Almoina d’una peça de terra. El mas és propi de la Pabordia de Novembre de la Seu de Girona. Cal assenyalar l’any 1555 com una data important. Antoni Prats, àlies Rovira, és síndic principal de la Universitat de Brunyola i a instància seva té lloc la restitució del mer imperi o de la justícia criminal a la Corona.
La casa petita d’en Tries
Abans era mas Noguer. Igual que mas Boades, surt esmentat en el llevador de censos de l’any 1227. L’any 1286 Ramon Rovira d’Osor (del bisbat de Vic) reconeix tenir-lo en feu per Guillem Gaufred, senyor del castell de Brunyola. El primer habitant conegut és Pelegrí Noguer. L’any 1341 declara ser home propi i sòlid de Pere d’Osor qui té el mas en feu per a l’Almoina. L’any 1369 Joan Romagueres d’Osor ven el domini directe del mas a l’Almoina pel preu de 66 lliures i 13 sous. Dos anys més tard, Francesc Noguer fa capbrevació al nou senyor directe. El segle xviii passa a anomenar-se la casa petita d’en Tries perquè és una masoveria de mas Tries.
Mas Tries
Antigament era mas Trilla i a partir del segle xvi passa a anomenar-se mas Tries, nom que s’ha mantingut fins a l’actualitat. També figura en el llevador de censos de 1227. El nom dels primers habitants documentats són Guillem Trilla i la seva muller Brunesinda, que el mes de febrer de 1336 estableixen perpètuament un camp situat en el lloc d’Estepers a Ramon Capella, sastre de Sant Dalmai. El mas és propi de l’Hospital Nou de Santa Caterina de Girona. El mes de juny del mateix any declaren tenir per l’Almoina un camp de terra anomenat ça Font.
Mas Tiranius
 |
| Can Tiranius |
El Molí de les Fonts
L’any 1551 Jaume Oliveres obté llicència del paborde de l’Almoina per construir un pont de pedra i calç sobre el rec que condueix l’aigua que raja de la font situada al costat de Nostra Senyora de les Fonts a la bassa del seu molí i per sobre del qual ha de passar la carretera que va de Girona a Santa Coloma. L’amplada ha de ser suficient perquè hi pugui passar una carreta. Amb tota probabilitat aquest Jaume habita a la casa del mas Oliveres de les Fonts i és la mateixa coneguda, al segle xviii, com la casa del Molí de les Fonts, nom que encara es conserva.
Mas Devesa
L’any 1664, Elionor Croses, vídua d’Antoni Croses, sastre de Salitja, ven una casa amb hort a Joan Clanyac, paleta de Celrà. Aquesta casa s’anomenarà la casa petita d’en Croses. El segle xviii, els Devesa (també escrit Davesa) hi entren de masovers i la casa agafarà aquest nom.
Nostra Senyora de les Fonts o Santa Maria de les Fonts
 |
| Les Fonts amb can Johé |
L’Hostal de les Fonts
Estava situat en un lloc proper a l’ermita i al costat del camí ral. L’any 1667, Pere Boades, senyor útil de mas Boades, declara tenir-lo per l’Almoina juntament amb dues vessanes de terra. No hi ha notícies posteriors.
Un mas desaparegut el segle xvi: mas Hospital
No va ser mai propi de l’Almoina sinó de l’Hospital Nou de Santa Caterina de Girona, d’aquí li ve el nom. És esmentat en afrontacions dels anteriors masos del capbreu de l’any 1336 i el nom del primer habitant no surt escrit fins a l’any 1364. És Berenguer Hospital, que fa cens a l’Almoina per raó de la castlania del castell de Brunyola del qual és súbdit. El segle xvi el casal ha desaparegut i les terres són agregades a mas Oliveres (de les Fonts?).
EL CONFLICTE DE L'ANY 1779
el 6 d’agost de 1776, el Real Hospicio de la ciudad de Gerona passa a ser el nou senyor jurisdiccional de Brunyola. A més de la jurisdicció, també hi són transferides les rendes derivades del delme i del domini directe en l’àmbit de tota la baronia. Ja des del principi la Junta de Direcció de l’Hospici s’adona que els límits de la jurisdicció i dels delmars no són clars i això és causa de què alguns masos paguin indegudament el delme a les parròquies veïnes de Sant Amanç i Estanyol quan ho han de fer al nou delmador universal. Aquest, mana alçar uns plànols d’aquestes zones amb totes les cases situades amb la inclusió d’exhaustives referències documentals que acrediten la seva pertinença al delmar de Bunyola.
Però és a la franja de la parròquia de Salitja on té lloc un conflicte entre jurisdiccions degut a la manca de precisió en els límits.
L’Hospici no ho accepta ja que considera que és una usurpació d’una part –encara que sigui petita– de la seva jurisdicció.
I ara passem a exposar els fets. Atès que aquests masos posseeixen terres en ambdues jurisdiccions, les dues universitats (Sant Dalmai i Salitja) havien convingut que els habitants d’aquestes cases paguessin el cadastre reial a Sant Dalmai i el cadastre personal a Salitja. Però davant de la protesta de la Junta d’Hospici, l’intendent general del Principat disposa i mana, a 31 de març de 1778, que aquest també s’ha de pagar a Sant Dalmai.
Aquesta situació queda resolta però encara persisteix un conflicte sorgit l’any 1777, quan l’Ajuntament de Salitja havia proposat per a regidors del mateix lloc Antoni Rovira, cirurgià habitant a la casa del mas Quintana; Jaume Oliveres, masover de mas Oliveres de les Fonts; i Pau Joher i Oliveres, habitant de la mateixa casa. Dels tres, surt elegit el primer.
Aleshores, Salvador Barrera, apoderat de direcció de la Junta d’Hospici, presenta recurs davant la Reial Audiència, argumentant que cap súbdit de la baronia de Brunyola no pot ocupar un càrrec en un lloc de jurisdicció reial. No sabem, per manca de documentació, com acaba tot plegat i si el regidor proposat arriba a ocupar el càrrec municipal. Però aquest assumpte no acaba aquí. Els últims mesos de l’any 1778, l’Ajuntament de Salitja torna a fer noves propostes a habitants d’aquestes cases per ocupar càrrecs municipals. Ara proposa com a síndics Josep Tries, pagès propietari i que ja és regidor de Sant Dalmai i, Llorenç Boades, igualment pagès propietari i que sis anys abans també ho havia estat del mateix poble. Com a regidors proposa Joan Pere Tauler, menestral i, Joan Cardoneda, pagès masover de la casa petita d’en Tries. Surten elegits Llorenç Boades i Joan Pere Tauler. En tenirne notícia, la Junta de Direcció de l’Hospici presenta un nou recurs el 20 de març de 1779. S’hi inclou tota mena de regestos de documents notarials de cada una de les set cases que acrediten a bastament la seva pertinença al terme de Sant Dalmai. Han estat presentats pels seus propis propietaris al notari públic de Girona Antoni Boer i Pellicer, qui ho certifica, ho testimonia i en dóna fe. Són capbrevacions, establiments, escriptures de compra-venda, capítols matrimonials, donacions de la legítima i altres en els quals apareix la comuna expressió ‘terme del castell de Brunyola’.
D’altra banda, Josep Tries, batlle de Brunyola el present any de 1779, i amb el testimoni de cinc regidors i un síndic, certifica que quinze homes d’aquestes cases han ocupat càrrecs municipals al poble de Sant Dalmai des de l’any 1706 fins ara. Una l’altra de les proves adjuntades és un certificat de pagament de dos-cents noranta rals pagats a Sant Dalmai en concepte de cadastre personal per part dels habitants de les cases.
Tot el conjunt d’aquests documents, que ocupa una cinquantena de folis, constitueix un expedient, molt ben conservat a l’ahg de Girona, fons Hospici (amb la signatura 2849). Però dintre del mateix no hi ha la providència, donada per la Reial Audiència, al recurs presentat. Tanmateix l’atzar m’ha portat a trobar-la en un volum del mateix fons (amb la signatura 362) que res té a veure amb el tema que ens ocupa. És un aplec de còpies, transcrites al català, de capbrevacions de masos de Sant Dalmai del segle xvi. La providència també és una còpia que s’hi ha afegit i està redactada amb lletra diferent i en una data posterior.
Diu així: ‘Respeto de las casas de Lorenzo Boada, Lorenzo Trias, Joseph Barril [propietari de mas Rovira], Antonio Rovira [propietari de mas Quintana], la del Molino de las Fonts y dos de pequeñas, que la una es de dicho Trias y la otra de Crosas de Salitja, son y deven tenerse por el término y jurisdicción de San Dalmay y baronia de Bruñola, que es uno de los lugares de la Real Junta de Hospicio de esa ciudad. Ha resuelto S.Ex.ª y Real Acuerdo prevenga a V.Md. mande de su orden al Ayuntamiento del lugar de Salitja que haga luego nueva propuesta por lo respectivo a los empleos de regidor y síndico procurador a que fueron nombrados, Juan Pedro Tauler y Lorenzo Boada, y que en lo sucessivo se abstenga de proponer por los expressados y demás empleos municipales a los vezinos y habitantes en las enunciadas siete casas, cuya propuesta inmediatamente después passará V.Md. a mis manos para el correspondiente nombramiento de otros oficios. Dios guarde a V.Md. Barcelona y 14 de agosto de 1779.=El Barón de Serrahí = Sr. Don Francisco Xavier de Chaves, Alcalde Mayor de Gerona.’
Així, doncs, a partir d’aquesta data, l’Ajuntament de Salitja es veu en l’obligació de renunciar a fer nomenaments per a càrrecs municipals als habitants d’aquestes cases. Amb tot, entre el març i l’agost del mateix any encara hi ha incidents, aquesta vegada entre els batlles d’ambdues jurisdiccions, i que també estan anotats en el mateix expedient. El 21 de maig d’aquest any, Josep Tries, batlle de Brunyola rep l’ordre del seu superior de fer adobar camins.
Jaume Oliveres, menestral habitant al Molí de les Fonts, no ho vol complir perquè el batlle de Salitja, Josep Companyó i Boet, li ha manat que no ho faci ja que només ha de servir a Salitja.
Tampoc no vol pagar la multa d’1 lliura que li és imposada. En tenir-ne coneixença, el governador de Girona li notifica que, segons allò disposat pel cavaller intendent general, ha de pagar el cadastre personal al poble de Sant Dalmai i a més hi ha contribuir amb tots els càrrecs veïnals, entre els quals s’inclou adobar camins reials. I com que no ha obeït, se li imposa una multa de 10 reals.
LA DIRECCIÓ DE LA JUNTA D'HOSPICI DEMANA TERMENAR LA BARONIA
Com que el conflicte d’aquestes set casesha tingut lloc com a conseqüència de la inexistència de límits clars, la Junta de Direcció d’Hospici creu necessari i urgent termenar la baronia de Brunyola. Els límits han de ser de dues classes, els del terme jurisdiccional i els de cada una de les parròquies. De nou és Salvador Barrera, procurador de la Junta de Direcció de l’Hospici, qui ho sol∙licita a l’intendent general del Principat de Catalunya. Demana que designi una comissió o una persona experta en el tema a fi que, amb presència dels batlles de les jurisdiccions veïnes i dels delmadors de les parròquies també veïnes, es marquin els límits amb ‘mojones altos i de modo que por sí solos o por acasos de los tiempos no puedan caerse fácilmente’. Aquesta senyalització de límits de moment no es fa –i segurament mai no es durà a terme– ja que una nota posterior afegida a l’expedient diu: ‘Se ha de averiguar si se ha hecho dicho mojonamineto. No se ha hecho.’
LES SET CASES NO ES DESLLIGARAN DE BRUNYOLA FINS L'ANY 1905
La Constitució de 1812 posa fi a l’Antic Règim i, entre altres mesures, suprimeix les jurisdiccions senyorials i estableix una nova divisió administrativa basada en províncies i municipis. Però el retorn de Ferran vii a Espanya, amb la imposició de l’absolutisme, implica la fi de la renovació i la fi dels ajuntaments constitucionals. Caldrà esperar fins al 1845, any en què és sancionada una nova constitució que preveu l’aparició dels nous ajuntaments. En el butlletí provincial del 14 d’abril de l’any 1847 es publica la resolució final dels expedients instruïts a la província de Girona. Tota la que havia estat baronia de Brunyola passa a ser municipi, amb l’exclusió de les cases de la parròquia d’Estanyol (menys can Pèlach). El nou districte municipal de Brunyola queda format pels pobles i parròquies de Brunyola, Sant Martí Sapresa i Sant Dalmai. Salitja no arriba mai a formar-se com a ajuntament propi i és agregat a Vilobí. Malgrat que haguessin preferit dependre de Vilobí (molt més ben comunicat i fàcil d’anar), les set cases, com que són de Sant Dalmai, formaran part de Brunyola. Si en aquesta època preguntem als habitants d’aquestes cases de quin poble són, la resposta seria aquesta: «per coses d’ajuntament som de Brunyola, però per coses de l’església som de Salitja». Aquesta situació dura fins a l’any 1905, quan Sant Dalmai se segrega de Brunyola (no sense dificultats) i passa a formar part del terme municipal de Vilobí.
Bé, aquesta és la història que pot aclarir el per què unes cases han estat i són de Sant Dalmai però també de Salitja. Si feu una passejada per aquesta contrada, observareu un paisatge molt bonic que ben poc ha canviat d’ençà els fets de l’any 1779 (Salitja s’ha mantingut eminentment rural) i hi podreu descobrir, encara, les mateixes que tant d’enrenou varen causar a l’Hospici de Girona. I, per acabar, vull afegir un comentari, que em va fer Joan Gironès (1913- 2002), habitant de can Rata, quan li vaig preguntar a quin poble pertanyen aquestes cases.
Amb un cert aire de sornegueria em responia així: «Els d’aquestes cases som molt especials perquè som del poble de Sant Dalmai, de l’església de Salitja i del municipi de Vilobí».
Fons arxivístiques consultades
ahg. Fons Hospici, signatures: 333, 361, 362, 1515, 1776, 2388, 2849.
ahg. Fons Diputació, signatura 171
ahg. Pergamins: P.936, P. 1432, P. 1444
Agraïments
L’autor fa palès el seu agraïment a les persones que relaciona a continuació, gràcies a les quals ha obtingut una valuosa informació:
Lluís Ball-llosera de Vilobí d’Onyar, Joan Gironès (a.c.s.) i els seus fills Jaume i Pilar de can Rata de Salitja i Xavier Comas de can Biel de Salitja.
També expressa la seva gratitud a Joan Saladich de Sabadell, autor del mapa de la baronia de Brunyola.
* Aquest treball, molt més extens (22 planes) es va publicar en el Quadern de la Selva, núm. 20, del Centre d’Estudis Selvatans, l’any 2008; i va ésser presentat públicament als Delmes de Salitja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada