Vilobí d’Onyar, any 1909. Centenari del cementiri

DORA SANTAMARIA

Un dels fets més destacats, ocorregut pel juliol de 1909, va ser la Setmana Tràgica de Barcelona. Una insurrecció o revolta popular que, en forma de vaga general, va suposar la culminació del malestar social que vivia el país incrementat per la tramesa de tres lleves seguides, amb reservistes casats, cap a Melilla per a lluitar en la guerra del Marroc.
Tot i l’extensió pel territori d’aquesta revolta, de la qual n’hi ha constància escrita a Anglès, La Cellera de Ter, Santa Coloma de Farners, Riudellots de la Selva, Sils…, (NOTA 1) per citar alguns municipis selvatans propers, és insignificant el que s’ha pogut documentar en relació a Vilobí. No s’ha pogut constatar cap referència escrita ni en la documentació conservada en l’Arxiu Municipal ni en la de l’Arxiu Històric Comarcal de Santa Coloma de Farners. Tan sols en la premsa es recollia textualment: —Esta ignorancia de la realidad, probablemente, es la verdadera causa de que aun en algunas localidades donde después de haber hecho algunas manifestaciones los elementos revoltosos que se han aquietado alardeen aun y cometan pequeños desmanes, por estimar que el triunfo de su causa se aproxima cuando pasa tantos días sin normalizarse la situación. —Anoche se dijo –pero no pudimos comprobar con exactitud– que en Santa Coloma de Farnes y Vilovi habia habido manifestaciones de protesta.» (NOTA 2)

Les Actes de les Sessions de l’Ajuntament no fan cap esment dels fets. Per tant, cal pensar que a Vilobí d’Onyar els efectes de la Setmana Tràgica foren mínims i si hi va haver algun soldat destinat al Marroc, no ho hem pogut documentar.
Què passava, doncs, al poble de Vilobí, l’any 1909?
Aquesta és la pregunta que ens formulem, any rere any, a fi d’anar reconstruint la nostra història local.
Quant a la política municipal, al llarg d’aquest any 1909, es va produir un relleu en l’equip de govern que es recull en l’Acta de la Sessió del dia 1 de juliol, data en la qual es constitueix el nou Consistori, amb l’ elecció, per majoria absoluta, de Josep Rovira Prat, de Sant Dalmai, com a alcalde.
La resta de l’equip el formaven: Primer tinent d’alcalde : Lluís Ordis Bonal, Segon tinent d’alcalde: Aleix Rigau Vila. Regidors: Joan Marquès Ciurana, Pere Ball∙llosera Olivé, Antoni Alsina Riera, Joan Saus Bonadona, Joan Comas Güell, Josep Comas Casadellà.
Les Actes de les Sessions no ofereixen gaire informació sobre l’activitat municipal i l’ única obra a destacar és la construcció del cementiri actual de Vilobí.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efímeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva als qui els agrada passejar-se pel cementiri, lloc idoni per a reflexionar silenciosament sobre el pas del temps, mentre es contemplen els rastres fotogràfics, les inscripcions de les làpides, o epitafis, a vegades un punt filosòfics, així com els noms de tots aquells que ens han precedit en el temps.
Segur que el passeig pel cementiri és molt menys perillós que el que es pugui fer per qualsevol ciutat dels vius i per això us convidem a conèixer la història del nostre cementiri, que de fet, és un episodi més de la història del nostre poble.
Des del segle xviii existien unes disposicions, en matèria d’higiene, que obligaven a l’eliminació dels antics cementiris parroquials, situats en les sagreres i per tant dins dels nuclis urbans, a fi de traslladar-los fora dels centres, en lloc despoblat.

L’aplicació d’aquestes disposicions va ser molt dilatada en el temps per les evidents dificultats d’ordre pràctic que representaven, tant a les àrees urbanes com també a les zones rurals.
En la documentació conservada a l’Arxiu Municipal de Vilobí, s’hi constaten aquestes dificultats. Així veiem que l’any 1859 el governador civil, per mitjà d’un comunicat a l’Ajuntament, ordenava el trasllat del cementiri, situat al centre de la vila, ran mateix de l’església parroquial, on actualment hi ha el casal i la plaça de l’església, a un lloc despoblat, sota pena de multa de dos-cents rals de billó. L’Ajuntament contestà dient: «no es necesario a este pueblo la traslación del citado cementerio» i assumeix pagar la multa. Pocs dies després arribava a Vilobí un tal senyor Hombravella, comissionat del governador, per cobrar la multa, més altres 16 rals diaris, en concepte de dietes i pel desplaçament. Al mateix temps que exigia a l’ Ajuntament que, en el termini de trenta dies, iniciés la instrucció d’un expedient pel trasllat del cementiri, amb l’advertiment que, en cas d’incompliment, la multa seria de 1.000 rals.
Arribats en aquest punt, el Consistori va acordar iniciar l’expedient i fer les gestions necessàries per trobar un terreny adient on instal∙lar el nou cementiri. Uns dies després, es tornava a reunir el Ple i atès que hi havia dues propostes, després d’una votació, quedà decidit que el nou cementiri s’ubicaria a la ‘Serra del mas Bagur’; és a dir, en un terreny entre Vilobí i Salitja.

Tot això passava en els mesos de juliol i agost de l’any 1859 però la realitat va ser que aquest nou cementiri mai no es va construir i es varen continuar fent els enterraments en el cementiri de sempre, el que hi havia ran mateix de l’església parroquial.
No hem constatat si les multes varen continuar (cosa que no creiem perquè les arques municipals no ho haguessin pogut sostenir) o si, com passa amb tantes altres coses, la imperiosa urgència es va relaxar i varen passar encara cinquanta anys més enterrant al fossar a tocar de l’església. Es tornen a trobar referències a la construcció del cementiri l’any 1909, quan arran d’un ofici tramès pel Governador Civil, la Junta Local de Sanitat es va reunir i acordà la instrucció d’un expedient per a portar a terme l’obra. El rector es comprometé a buscar els diners necessaris per a la seva construcció. (NOTA 3) L’ Ajuntament hi estigué d’acord i disposà que es portessin a terme els estudis tècnics preceptius i que una vegada aprovat el projecte: «pueda el señor ecónomo proceder inmediatamente a construir el nuevo cementerio, por cuenta exclusiva de la Iglesia».
El nombre d’enterraments, segons certificació del jutge de pau, era d’uns 17 o 18 anuals.

Tenint en compte aquesta xifra, s’encomanà el projecte a l’arquitecte de Girona Isidre Bosch Bataller (1875-1960), que era l’arquitecte del Bisbat i el mateix que l’any 1940 va fer el projecte del teatre de Can Sagrera, i que amb el pas del temps ha tingut un reconeixement notable pel conjunt de la seva obra de caire modernista.
Estaria situat al sud-est del poble i a uns 500 metres de la darrera casa. Es va pressupostar en 5.604,96 pessetes.
Resulta un tant desconcertant i, potser és en aquest punt on rau el més sorprenent de la història del cementiri, que tot i les exigències governamentals sobre les competències municipals, d’aquestes instal∙lacions, en matèria d’higiene i salubritat, en el cas de Vilobí no es va acatar i, l’Ajuntament, contravenint totes les normes, ho argumentà textualment:
«Dada la imposibilidad material de ejecutar, por su cuenta, el Ayuntamiento tan importante reforma, por el estado precario de las arcas municipales, ha concedido sus derechos al muy celoso Ecónomo quien ha aceptado con muchísimo gusto».
En realitat el que passava és que el rector d’aleshores, Mn. Francesc Cargol Marés, ja havia obtingut la donació d’uns terrenys per a instal∙lar-hi el cementiri i tenia molt d’interès d’administrar-lo.
La donant va ser la senyora Antònia Rodó Rovira, important propietària del poble, que va cedir una peça de terra situada en el lloc conegut com Camp de les Arenes. Això sí, amb la condició que havia de ser cementiri parroquial i gestionat i administrat pel rector del poble, que es reservava unes sepultures per a la família i, finalment, en cas que algun dia el cementiri es municipalitzés, retornaria als seus hereus. (NOTA 4)
Segons recull la memòria del projecte, conservat a l’Arxiu Municipal de Vilobí d’Onyar, el terreny era de 2.187 metres quadrats, dels quals una parcel∙la de 50x30 metres es destinaria a lloc d’enterrament que quedaria tancat per un mur de 3 metres d’alçada. A banda i banda de l’entrada, s’hi construirien un local per a dipòsit de cadàvers i un altre per a sala d’autòpsies, mentre que a la part oposada, comunicada per un ‘passeig’, s’hi construiria una capella, a cada costat de la qual hi haurien les sepultures de preferència. Creuaria el passeig central un altre d’igual, que dividiria el cementiri en quatre departaments.
Complint la Reial Ordre de 2 d’abril de 1883 que establia que juntament al cementeri catòlic però separat d’ell, n’havia d’existir un de civil per a donar sepultura a persones no catòliques, es va destinar una petita parcel∙la, situada darrera de la capella, totalment independent i separada del recinte sagrat per un mur i amb porta d’accés per l’exterior. La memòria del projecte diu textualment: per donar sepultura als que morissin ‘fuera de nuestra Sacrosanta Religión’. En altres llocs, també s’empra l’expressió ‘fuera del gremio del catolicismo’ o sigui que s’hi enterrarien els infants no batejats que es deia que anaven als llimbs, els suïcides que es consideraven heretges i els que professessin altres religions.
El projecte està datat el 22 d’agost de 1909 i en el portal de ferro del cementiri i consta aquest mateix any.
Tot i que el Governador Civil va enviar un comunicat a l’Ajuntament, recordant i remarcant que la titularitat i la gestió del cementiri era competència exclusivament municipal:
«El Ayuntamiento se ha desprendido de toda facultad, ha relegado al olvido todo deber y ha puesto en manos de la parroquia todo lo concerniente a la formación del proyecto y construcción del cementerio, consintiendo que este servicio eminentemente municipal, adquiera caracter exclusivamente parroquial.»
Finalment, i després d’una discussió i una votació, l’autoritat provincial va accedir a acceptar aquesta situació i concedir el permís per a un cementiri parroquial. Per tant, mossèn Cargol, al capdavant de l’administració i de la custòdia del cementiri, va començar una campanya de recaptació de diners necessaris per al finançament de les obres. El dia 20 de febrer de 1910 es va fer la solemne benedicció de les instal∙lacions. Segons la documentació, la cerimònia va consistir en unes vespres de difunts, el rés del rosari, cantada d’absoltes al cementiri vell i processó fins al nou cementiri, per retornar a l’església on un predicador, mossèn Narcís Prats, va explicar als feligresos el significat d’un cementiri.
Comprovat sobre el terreny, es constata que el resultat final de l’obra no és tal com s’indicava en el projecte. Així, el cos principal gairebé no sobresurt res del pla de la façana i, la capella del fons, mai s’ha construït. Pel que fa al cementiri civil, consultades fonts orals, ens han indicat que va acollir els cadàvers de nens no batejats i suïcides fins als anys 1950, en què va quedar anul∙lat. (NOTA 5)
Una vegada enllestit el nou cementiri, el vell va quedar en desús pendent que algun dia es faria l’exhumació i el trasllat de les restes òssies. L’any 1920, un grup de veïns, encapçalat pels metges Alejandro Campillo Abraams i Baldomero Segarra Soler, demanà a l’Ajuntament que es fes el trasllat del cementiri vell, donat el seu mal estat i les males condicions higièniques. No obstant això, no es va dur a terme.
L’any 1932, en temps de la Segona República, una llei va obligar a la secularització dels cementiris. L’Ajuntament d’aleshores va creure oportú efectuar l’exhumació de les restes del cementiri vell, atenent que des de l’any 1910 no s’hi havia efectuat cap més enterrament. I així es va fer, no sense que es produïssin friccions amb la clerecia.
El fet que els rectors del tres pobles del municipi perdessin la gestió i haguessin de lliurar les claus i la documentació dels cementiris a l’Ajuntament va ser motiu de malestar que, afegit a la retirada de les creus que presidien els recintes, atenent la seva secularització, i a la prohibició d’efectuar processons a la via pública, va augmentar poder polític local que, a poc a poc, passava de mans de la dreta conservadora a mans dels polítics d’esquerres i que, en aquells anys, ja una mica convulsos, anava enrarint la vida local. (NOTA 6)
A les acaballes de la guerra civil una nova llei retornà l’administració i la gestió dels cementiris a les parròquies. Així ho recull l’Acta de la Sessió del dia 25 de juny de 1939:
«Segun la disposición de nuestro invicto Caudillo de fecha 10 de diciembre de 1938 sobre la reconciliación y régimen de cementerios, los cuales y en virtud de la nefasta ley de secularización dictada por el impío gobierno llamado de la República (...) fueron despojadas las parroquias de sus cementerios sin indemnización alguna...»
En diferents anys, atès l’estat d’abandó i deteriorament, hi hagué intents de transformar el cementiri, encara parroquial, en municipal. Hi va haver contactes amb el rector d’aleshores, mossèn Joan Planella Colomer, i amb l’hereu de la donant, però no es va passar de l’ intent.
L’any 1974, el Consistori es plantejà la construcció d’un únic cementiri comú als tres pobles del municipi i, tot que es va dur a terme una consulta popular, el projecte no tirà endavant.
No fou fins l’any 1980 quan el rector, mossèn Tomàs Pons Caulús, atenent el deplorable estat en què es trobava el cementiri per no poder gestionar-lo correctament, va recollir 317 signatures de parroquians i, prèvia autorització del bisbat, demanà a l’Ajuntament que es fes càrrec de la seva gestió i administració.
L’Ajuntament presidit per l’alcalde Ramon Rovira Regàs (nét de l’alcalde esmentat al començament) va acceptar, i per tal que aquest canvi fos possible, va caldre que l’hereu de la senyora Antònia Rodó, aleshores, Francesc Pascual Pons, renunciés al dret de revertibilitat mentre sigui essent cementiri, i fes donació a perpetuïtat i gratuïta dels terrenys a l’Ajuntament de Vilobí. En aquesta donació s’hi va incloure una part més de terreny, per tal que hi hagués espai per a aparcament i també la servitud de pas del camí per accedir al cementiri.
Segons els llibres de la parròquia, cinc anys després de la benedicció del cementiri, el dia 21 de gener de 1915, la senyora Antònia Rodó Rovira, va ser enterrada en el nínxol número tres del nou cementiri.
En aquest pany de paret, entre els nínxols, és on havia de bastir-se la capella que mai ha existit.


NOTA 1
Quaderns de la Selva, núm. 21, any 2009, treball de Marta Planellas Bassols, pàgs 283-296 i treball de Gerard Buxeda Majoral, pàgs. 297- 306. COSTA FERNANDEZ, Lluís: El Govern Local a Sils, ed. Ajuntament de Sils, 1992, pàg. 21.

NOTA 2
Diario de Gerona, dia 1 d’agost de 1909, pàg. 9

NOTA 3:
La Junta Local de Sanitat estava constituïda per les següents persones: Lluís Ordis, Joan Saus, Josep Comas, Joan Farré, Joan Juandó, Antoni Planas, Martí Taberner, Josep Jané, Josep Virolés, Miquel Noguer, Joan Asparch, Francesc Cargol, ecònom i, Baldomero Segarra, metge.

NOTA 4
Escriptura de cessió, de data 25 d’octubre de 1909, atorgada davant el notari de Santa Coloma de Farners Salvador Jordà i Torra. La data del portal, 1909, va fer-nos adonar que era l’any del centenari (gràcies a en Josep Borrell).

NOTA 5
Informació oferta per Teresa Palmada (vídua d’un dels enterramorts) i Angelina Esteva, bona coneixedora de la vida local.

NOTA 6
Dora Santamaria Colomer: ‘Vilobí d’Onyar’, Quaderns de la Revista de Girona, 1997, pàg. 68. 

Fotos: Joaquim Puigvert i Dora Santamaria

El riu és vida

MERCÈ RABIONET RIBAS

De ben segur que ningú ha tingut mai la pensada de fer un escrit sobre la rentadora i l’assecadora perquè rentar la roba, ara, no ens diu res de res, ni ens suposa un gran esforç i, a més, es fa en la més estricta solitud. Fa ben pocs anys però, les coses eren molt diferents. Si ens situem als anys cinquanta i preguntem a les noies com s’ho feien per fer la bugada, veurem que era una tasca molt més llarga i entretinguda.
També ens adonarem que els rius i rieres dels pobles esdevenien un element cabdal per a les relacions socials: un punt de trobada per a les noies i les dones que, tot treballant, s’explicaven els secrets més íntims o les xafarderies del moment; un espai per als infants, que hi anaven a jugar i a esbargir-se; l’excusa dels homes per sortir de casa i anar a pescar o a refrescar-se els dies calorosos d’estiu... El riu era un espai de cohesió, un espai viu.
Parlem amb l’Enriqueta Borrell Ball∙llosera, la Pilar Esteva Costa, l’Hermínia i la Maria Coll Soler, la Maria Rabasseda Carreras, la Montserrat Daunis Rabasseda i la Pilar Pèlach Vidal; unes dones que ens explicaran com es feia la bugada a l’Onyar entre els anys cinquanta i seixanta, més o menys.
Fer la bugada era una tasca ben feixuga que durava tot el dia i més. Ens expliquen que, en aquells temps, el riu baixava amb un cabal d’aigua molt superior al d’ara, amb una aigua neta i cristal∙lina que, si convenia es podia beure i tot; la Maria ens recorda una dita que recitaven quan en bevien: «aigua corrent no fa mal a la gent». La gorga de sota l’hort del fuster era una gorga molt grossa però, la més fonda, era a l’Empalme. Al pont de l’Empalme s’hi anaven a banyar els vailets, sempre més atrevits; les mares aconsellaven a les noies que no hi anessin perquè hi havia un xuclador, que es quedessin a la gorga de l’hort del fuster. Nois i noies es llançaven des de les margeneres i els semblava que feien quelcom molt important. I és que ja ho era d’important, perquè hi havia molta feina i poques diversions. Tothom aprenia a nedar a l’Onyar.
Tornem però a la bugada. Les noies no hi anaven cada dia a rentar, s’hi solia anar el dilluns i no hi anaven totes les cases.
Hi havia gent que ja tenia un safareig al pati. El problema era que no hi havia ni clavegueres ni desguassos i, a l’acabar de rentar, tota l’aigua bruta anava a parar al pati deixant-lo ben inundat i ple de fang, o anava a parar directament al carrer, com li passava a l’Hermínia que, tot i tenir safareig propi, s’estimava més anar a rentar al riu. Ara ens canviem de roba dues o tres vegades cada dia i ens és inconcebible passar un dia sense posar la rentadora. Fa uns anys, la gent ni es canviava la roba tan sovint ni es dutxava o banyava cada dia, perquè tot s’havia de fer al riu.
Necessitaven una pila d’estris per anar a fer bugada, deixant de banda el munt de roba blanca o de color que s’havia de rentar. Primer, calia un carretó per a portar-ho tot, i a dintre: el cossi, la banca, el rentador, la picadora, el lleixiu, el sabó, el blauet, el tràmec i un una saca, o un coixí de plomes els que tenien més diners.
Entre totes, recordem com eren i quin ús tenien aquests estris:
• El cossi de zenc amb la roba blanca en remull.
• La banca era un caixó de fusta amb dues o quatre petges, semblant a una taula baixa, darrere de la qual es posa la persona que renta. Solia escabotar-se o podrir-se fàcilment perquè tocava directament l’aigua i llavors calia falcar-la amb pedres per tal que quedés ben posada. La part de sobre feia unes ondulacions per on s’escorria l’aigua quan s’hi passava la roba.
• El rentador era la fusta sobre la qual es posaven els genolls per no mullar-se. Solia ésser comprat al fuster i, si era bo, tenia un calaix on es podia desar el sabó.
• La picadora era una pala que servia per a picar la roba i estovar-la.
• El lleixiu ja era, majoritàriament, lleixiu comprat. La Pilar ens explica que a cal Tet i a can Riquer l’havien fet, fins molt tard, de manera artesanal. La dona del Tet rentava els llençols de fil amb el lleixiu fet com abans, amb cendra. Era un procés molt laboriós. Calia barrejar cendra amb aigua calenta i deixar-la reposar durant uns dies, fins que la cendra es quedava al fons; llavors, es filtrava i es prenia aquella aigua com a lleixiu, per a blanquejar la roba.
• El sabó era una pastilla grossa de color marró que feia una olor molt especial. Era de la marca Lagarto (1,05 pessetes la pastilla); que encara existeix i que no ha canviat gaire. Tota aquesta pastilla ha de servir per fer neta aquesta roba, els deia la mare. Si se’ls acabava, sempre hi havia la solució de l’herba sabonera, una flor rosa que es trobava a les margeneres i que, barrejada amb verns, es convertia en sabó i permetia acabar de rentar la roba de color. Si busqueu bé, encara se’n pot trobar. Recorden que a cal Tet també es feien el sabó de manera artesanal a partir del greix de la matança del porc.
• El blau o blauet era un líquid blavós que, barrejat amb aigua, donava a la roba blanca un to diferent.
• El tràmec, una eina indispensable per aconseguir convertir un espai poc agradable en un dels millors llocs per a rentar. Si s’anava tard, podia ser que ja no trobessis el teu lloc preferit. Llavors calia habilitar-se’n un on la banca quedés ben posada. No se’l deixaven mai.
• Una saca, o un coixí de plomes els que tenien més diners, per tal de protegirse els genolls, perquè s’hi havia d’estar una bona estona.

Abans de sortir de casa calia posar la roba blanca en remull. Si era molt bruta, l’hi deixaven ja el dia abans. Agafaven un cossi de zenc ple d’aigua calenta i escames. Les escames eren una mena de sabó que es comprava a la menuda a can Daunis (també anomenat can Pere Cobarsí o a can Miquel Pere). La Maria de can Daunis recorda que les dones compraven la quantitat que necessitaven per a cada bugada, depenent de la roba que havien de rentar. Anava a 45 i 50 cèntims el quilo. Era un sabó ratllat en forma d’escames de més o menys un dit que la Maria agafava del graneret amb un llaurador (pala de fusta per agafar gra, sucre, etcètera, en petites quantitats). Podien escollir entre dues marques diferents: la casa Lagarto i la casa Berenguer. Anava molt bé per a treure la brutícia que queda incrustada a la roba. Ja al riu, aquesta roba blanca remullada es rentava peça a peça i s’esbandia. Llavors, es deixava en remull amb lleixiu rebaixat amb aigua durant unes dues hores. L’aigua de rentar la roba blanca no es llençava pas sinó que s’aprofitava per rentar la roba de color.
Estenien la roba neta sobre les bardisses perquè no tothom tenia estenedors (en tenien al castell, a can Daunis...). La deixaven allà i anaven a dinar. A la tarda, tornaven a buscar la roba eixuta i a esbandir la roba blanca que havien deixat en el lleixiu a la qual encara donaven un punt de blauet per acabar de fer sortir el to blanc-blavós desitjat. Si plovia, ja podien córrer, perquè si el riu revenia s’ho emportava tot.
Alguna vegada havien perdut tota la roba i tots els estris que, de ben segur, devien aparèixer riu avall. Si eren a prop, els solien trobar escampats i malmesos, però si la riuada era molt forta no es recuperava res de res. Quan hi havia una revinguda s’havien de passar dos dies ben bons sense poder anar a rentar. Ara bé, es deia que quan l’aigua començava a clarejar es feien les millors bugades, perquè aquella aigua tèrbola anava molt bé.
Les persones que tenien nadons es posaven a la punta perquè l’aigua s’endugués la brutícia i no embrutís la roba de les altres.
A l’hivern, que l’aigua era glaçada, havien d’afegir a la llista d’estris una galleda amb aigua calenta per anar escalfant les mans. La Pilar ens explica que els quedaven els dits de les mans vermells i inflats a causa dels piulots o penellons que els provocava el fred.
No tothom es rentava la seva roba. Hi havia noies que anaven a rentar roba per a altres cases que, a canvi, els donaven un plat d’escudella –a vegades amb ben poca substància o amb algun cap de pollastre que hi surava– i quatre dinerons.  Solien ésser o cases importants o gent que tenia negoci: les carnisseries, la fonda... La Maria havia anat a rentar la roba de can Liri, la Lola i l’Hermínia rentaven la roba de can Pepet Carnisser, a can Daunis tenien la Cristina Comas, la Quimeta rentava la roba del senyor Àngel, el metge... Hi havia qui anava a posar la banca molt aviat, cap a les sis del matí, per estar al costat de la persona que volia. La primera que arribava era la que escollia el millor lloc i la que sempre rentava amb l’aigua neta. A mida que s’anaven col∙locant en filera, l’aigua anava baixant cada vegada més bruta i això, a vegades, provocava algunes discussions, però sembla que no va arribar mai la sang al riu. Es feien grupets i cadascú tenia més o menys el seu lloc. L’Onyar es dividia bàsicament en dos sectors: el de la Tarongeta i el de la passera de cal Tet. La plaça feia de partió.
La banda de la farmàcia anaven a cal Tet, en canvi, la banda de can Liri, anava a la Tarongeta. La Tarongeta era un espai més gran i hi solia cabre més gent. La Montserrat de can Daunis recorda que, quan era petita, els Reis li van portar una banca, un rentador i una picadora –una reproducció molt fidel, de fusta, dels estris que portaven les altres dones– que li permetia xipollejar al riu tot aprenent l’art del bon rentar la roba.
Tothom es fixava en la roba de les altres; hi havia una veritable competència. La Peireta la rentava de pressa a l’hivern perquè deia que a l’estiu ja tindria més temps i, a l’estiu, que a l’hivern ja tindria més temps, i sempre pim pam. La Quimeta de cal Rajoler era molt nerviosa i de seguida volia estar; no posava la roba en remull sinó que hi tirava el lleixiu a raig, sense rebaixar; hi anava cada dia i totes deien que se li esquinçarien els llençols ben aviat... Que les dones podem fer més de dues feines a la vegada, deu ser veritat, perquè, mentre rentaven, encara aprofitaven per deixar pasturar les oques i els ànecs que, a més, no volien creure i es resistien a tornar cap a casa. La Maria encara és l’hora d’ara que no pot suportar l’ànec, de tant que l’havien fet enrabiar.
L’Enriqueta ens explica que, quan ella era petita, a l’estiu, anava amb les seves amigues a rentar-se al riu amb el sabó d’olor ja que, a les cases, no hi havia ni lavabos ni dutxes. A l’hivern es rentaven en els mateixos cossis que usaven per rentar la roba. Per la festa major es comprava el sabó Maderas de Oriente o Heno de Pràvia. Les dones les miraven i comentaven que feien servir el sabó de rentar-se la cara per rentar-s’ho tot i les escridassaven perquè els embrutien l’aigua. Els homes solien anar a rentar-se a la passera del Tet, per això no hi anaven tantes noies. Es banyaven amb calces i samarreta, mai ben despullades.
Els homes es rentaven cap al vespre, els dissabtes a la tarda, plegant de treballar. Era força habitual que els nois s’emportessin les bates de les noies per fer-les enrabiar.
Al riu també s’hi anava a pescar. Hi havia famílies que es menjaven el peix que agafaven, però sembla que no era gaire suculent si no era que agafessis anguiles després d’una revinguda forta. Quan les gorgues s’escuraven, sortien uns musclos que corrien com els caragols. Joves i més grans els anaven a buscar i algú se’ls havia arribat a menjar. Del pont del Tet fins a l’Empalme, es passejaven uns amb un bastó i uns altres amb un cistell ple de fulles. Posaven el cistell dins de l’aigua i barrinaven amb el bastó. Aixecaven el cistell i sempre sortia algun peix, fins i tot, alguna serp d’aigua que feia córrer més d’una nena. Al marge, hi feien un forat que omplien d’aigua i allà els deixaven. Alguna vegada, quan tornaven a buscar-los, l’aigua s’havia escolat i els peixos s’apilonaven panxa enlaire.
Els divendres es matava el porc a les carnisseries. Era el dia de rentar els budells, la mocada. Això també s’havia de fer a l’Onyar. En aquells anys, no hi havia guants de plàstic. Imagineu-vos com els devien quedar les mans. Usaven una crema, la crema Neus, per reblanir una mica els efectes de la humitat i de la fredor de l’aigua.
També recorden l’únic home que, com que era solter, s’havia d’anar a rentar la roba a L’Onyar. Tothom el coneixia com en Pepe i vivia a Can Pepet espardenyer.
Quan van començar a regar els camps dels voltant, amb motors de benzina primer i amb bombes després, l’Onyar es va començar a eixugar. El pare d’en Josep Borrell, que feia d’agutzil, va passar un pregó dient que els dilluns no es podia regar perquè era el dia d’anar a rentar la roba; no obstant això, si el dissabte no s’havia plegat de regar, el dilluns encara no baixava aigua; el riu tardava ben bé dos dies a recuperar el cabal necessari. Les dones van començar a tenir molts problemes i les nostres informants ho recorden amb angoixa. Veient que el riu cada vegada quedava més sec, en Francisco Pascual Pons, en aquell moment alcalde del poble, va oferir el safareig de can Rodó, situat al número 19 del carrer Pere Antoni –se’ns conserva encara el pou, això sí, ben tapat– per a rentar la roba. Si la tasca ja era prou feixuga, ara es complicava perquè havien d’anar una mica més lluny. La Pilar de can Rodó ens explica que, un dels anys d’inundacions, el safareig va servir per rentar totes les pomes, que havien quedat ben brutes després del fort aiguat.
L’any 1967, ja amb Josep Ma. Vidal i Grau com a alcalde, es va decidir de construir un safareig públic a la Tarongeta com a recurs d’urgència perquè el riu havia quedat ben sec. Llavors va ser quan es va abandonar definitivament l’anar a rentar la roba a Onyar. Conseqüentment, el riu va deixar d’ésser una artèria important per als vilobinencs i vilobinenques i va caure en un silent oblit engolit per les herbes i les bardisses.
A més a més, anaven arribant les noves tecnologies que havien de fer més senzilla la vida de les dones. Així va ser que, quan van usar la primera rentadora, totes deien que la roba no quedava prou neta. La roba d’abans era molt treballada, la qual cosa hem pogut comprovar de primera mà, i les rentadores no eren tan bones com les que tenim avui en dia. Moltes dones es van resistir força temps a rentar la seva roba amb aquests nous ginys. Fem una llista de noies i dones que havien anat a rentar a l’Onyar: la Pilar de can Jepet, les noies de can Ginesta: la Lola, la Quimeta i la Pepita; l’Hermínia i la Maria Coll, l’Enriqueta Borrell, la Lola de can Mariano, la Paquita de can Benito, la Maria, la Consuelo, la Cristina Comas, la Margarita, la Quimeta Mora, la Roser Duc, la Maria de can Miquel dels gossos, la Consuelo de cal Carreter, la Genissa, la Llorenceta, la Peireta, la Quimeta de cal Rajoler, la Pilar Esteve..., i de ben segur que encara ens en deixem alguna; esperem que ens perdoni.
I acabem amb un fragment del llibre Tendres van ser els dies, de Francesc Pané (Pagès editors, Lleida 2002), que ens fa sentir l’olor d’aquells llençols de fil estesos a mercè del vent: «A la petita eixida de casa, a l’estiu, o a l’hivern en les cadires arrenglerades vora l’estufa que cremava llenya i clofolla eixarreïda d’ametlla, l’olor que es respirava era la de bugada eixugantse: vapor d’aigua llanguint i una vaga fortor de sosa i cendra, atapeïda en la sedositat carnosa del greix. A les cases dels pobres, les dones rentaven la roba –sobretot la dels menuts– amb les pastilles de sabó que elles mateixes elaboraven en les calderes d’aram, amb el sagí que romania de la bullida de la carn de porc, setmanes després que la matança hagués estat feta i conclòs el mondongo.»

Apunts inèdits per a la història de Vilobí

JOAQUIM VIVAS SOLÀ

L’any passat vaig fer un prec, animant els estudiosos de la història del nostre poble a trobar detalls, aclarir dubtes o confirmar fets que em vaig atrevir a explicar sobre la història de l’església parroquial de Vilobí.1 Doncs bé, avui podem afegir quelcom que ens preguntàvem fa un any. Dóna la casualitat que fan referència als rectors de la parròquia Mn. Domingo Gañete, que la va començar posant la primera pedra, i de Mn. Mateu Llobet que fou el que la va acabar.
Una de les preguntes que estaven per contestar era per què havia desaparegut Mn. Domingo Gañete a mig fer les obres del temple que ell havia promogut. Passada la Festa Major, el meu bon amic Xavier Gabarró, que havia fet recerca per tots els arxius buscant dades per al seu completíssim treball sobre la Guerra del Francès2 i la transcendència que va tenir a Vilobí i rodalies, em va dir que li semblava recordar haver vist algun document sobre la seva defunció. A l’Arxiu Diocesà de Girona vaig trobar la seva inscripció3 al llibre-registre de defuncions de Vilobí on hi consta que el dia 14 de juliol de 1767 Domingo Gañete morí de mort natural als 46 anys i sis mesos. L’endemà es feu una missa-funeral a la qual assistiren dotze sacerdots, i fou enterrat a l’església ‘nova’ que estava a mig fer.
A més a més, es pot deduir que va prendre possessió de rector a Vilobí quan tenia 32 anys.
Agraeixo al meu familiar, l’historiador Jordi Bohigas, la lectura i transcripció del document de defunció, al qual no li va estranyar que fos gallec. Des del 1745, dirigia la Diòcesi de Girona monsenyor Lorenzo de Taranca, també gallec, i el que fou el seu successor el 1766, monsenyor Antonio Palmero, també era gallec i, fins aquell moment, era bisbe auxiliar de l’Arquebisbat de Santiago de Compostela.
Cal tenir present que Catalunya estava ocupada militarment i política per les tropes espanyoles. Encara no feia mig segle que les tropes borbòniques, després de més d’un any d’assetjament i continus bombardejos, l’11 de setembre de 1714 ocuparen Barcelona i la represàlia va ser ferotge i venjativa.
Dos anys més tard, el nefast rei Felipe V promulgà el conegut Decret de Nova Planta, que derogava tots els drets jurídics, polítics i culturals dels catalans, començant per la prohibició de parlar en català i imposant el castellà. Queda, també, eliminada l’administració catalana o sigui, la Generalitat de Catalunya, el Parlament i el Consell de Cent, que és substituïda per generals i militars de les tropes espanyoles.

La influència també va arribar a la jerarquia eclesiàstica. El rei tenia el privilegi d’escollir els nous bisbes d’una llista de tres personalitats (anomenada terna), amb dret a vet si cap era del seu grat.
Per això la coincidència d’eclesiàstics gallecs a Girona.
Aquest privilegi en el nomenament dels bisbes que tenia el rei d’Espanya, també el va utilitzar el franquisme fins al punt que els catòlics catalans varen promoure una forta rebel∙lió manifestant-se sota el crit de ‘Volem bisbes catalans’. A aquest centenari privilegi hi renuncià el rei Juan Carlos I al ser coronat.
Un bon dia, una meva néta em va comentar que durant les vacances d’estiu i formant part d’un Grup d’Esplai havia fet treballs d’arqueologia a la capella del castell de Sant Iscle de Vidreres, que es trobava en un deplorable estat per l’esfondrament de la teulada i l’abandó de més de dues centúries. En interessar-me per fer-hi una visita em va deixar un llibre4, molt curosament editat, en el qual es relata: la història, l’estat i els treballs de recuperació del monument.
En fullejar-lo, em cridà l’atenció la descripció de la foto de la pàgina 97 (que reproduïm). Resulta que el capellà Mateu Llobet, fill d’aquell Mas, el 1741 va cantar la seva primera missa a la capella del castell de Sant Iscle per ser del seu veïnat, essent l’última cerimònia que s’hi va celebrar. Mn. Mateu Llobet fou el rector que va acabar la construcció de l’actual església parroquial de Vilobí i el qui la va beneir i va celebrar-hi la primera missa el dia 7 de setembre de 1773. Mn. Llobet, finalment va ocupar una canongia a la Catedral de Girona.

Als catorze dias del Mes de Juliol del any mil set Cents sexanta set Mori de Mort natural Domingo Ganyete Pre y Rt de esta Parroqa de Vilovi de Edat de quaranta sis anys y sis mesos poch mes o menos havent antes rebut los Sts Sagra ments de Penitencia, eucharistia y extremauncio fen testament en presencia del Rt Domingo Maranges Rt de Salitja y lo Rt Dr Narcis Recasens Pre y Benefeciat de la seu de Gerona, al Cadaver del ql se doná sepultura en la Iglesia Nova de Vilovi lo dia 15 de dit mes, y any ab assistencia de dotze sacerdots, y Mestre donantlos à quiscun la Caritat acostumada. De quibus fidem facio ego Paulus Visa Pter die, et anno jam dicto lo sobredit testament de dit difunt fou fet, y firmat per lo sobredit testador als dos de juliol de 1767 y per no haverse fet ab los degudas solemnitats que demana lo dret fou portat dit testament en Gerona en la taula dels testaments, y Conste ab dit tes tament que se deixa dos Aniversaris fundats en la Igla de Vilovi

Nois i noies del 1953

LLUÍS BALL-LLOSERA I POL

No és pas ben fàcil posar títol a aquest escrit d’acord amb el que diu el programa i el jovent de l’època de la fotografia. Per endavant direm que la recuperació d’aquest programa i la fotografia relacionada, perquè no són exactament els mateixos en un lloc i l’altre, ha estat possible mercès a en Joaquim Jou, que ha deixat el programa que guardava curosament la seva dona Otília Masmartí; i en el cas de la fotografia l’ha  deixada en Lluís Bayer, que la té com a record del seu germà Robert Bayer; moltes mercès per guardar-ho i deixar-nos-ho. Cal fer esment que ls posseïdors originals d’aquests documents, l’Otília i en Robert, tots són traspassats; n’hi ha altres que també falten: en Pere Tió.
Hi ha hagut un xic de feina per poder identificar els noms del programa, ja els tenim tots: són nascuts entre els anys 1940 i 1942, i en el cas de germans que només tenen la lletra inicial del nom, he hagut de preguntar-ho als interessats; i gairebé la meitat són fora de Vilobí, i alguns fa molt temps, però de tot plegat ja ens n’hem sortit.
A on ha calgut ‘assessorament’ ha estat en la fotografia: és feta del Sr. Àngel Latorre, metge de Vilobí aleshores, persona que ara en dirien un dinamitzador cultural perquè, en aquells anys iamb els pocs medis que es disposava, va engegar des de la cavalcada dels Reis amb cavalls de veritat, a sessions de teatre com es el cas d’aquest programa.
Agrair a en Lluís Rajoler i la Teresita Sagrera que han identificat gairebé a tothom; tot i que algun cas no és ben clar, i podria sortir algun antic veí de Vilobí dient que ell sí que hi era; la qualitat fotogràfica i el pas dels anys poden fer alguna errada, creiem que no, però.... Entre la fotografia i el programa hi ha diferències de noms, és que en el moment de fer la fotografia alguns no hi eren, i hi ha moltes més noies perquè eren part dels grups que feien cançons dins els quadres del programa. La fotografia es feta a l’escala que baixava de la galeria dels nois al pati, es veu de fons la porta dels ‘estudis vells’, els pilars de la galeria i la barana; es possible que fos en algun assaig, tot i que els que falten tenen ‘papers’ importants –sembla– i tots son de pagès.
Del programa poca cosa en podem dir, veient els enunciats ja s’endevina en quina època i situació de país està fet: a l’any 1953, en ple franquisme, misèries i penúries, un país que no és podia obrir al món (encara no s’havien signat els acords de bases amb el americans), amb afanys de grandesa: hi surt un esquimal, un xinès, moros, etcètera; semblava que haguéssim d’anar a convertir el món, però no érem res. No hi surt cap negre, Espanya tenia Guinea, però no calia parlar-ne gaire.
Comentar que si ara calgués fer una fotografia a l’estil, no caldria que ningú es disfressés: ens posem en una cantonada i ben aviat haurem pogut comptar amb negres, moros, xinesos o japonesos, sí que faltarà l’esquimal; o be fem la fotografia a l’hivern i enxampem algun esquiador de diumenge, que a voltes ja ho semblen esquimals per tapats com van.
La relació d’actors de la vetllada teatral feta al casal, a les 5 de la tarda del 5 de juliol, en què el sol i la calor també hi eren presents, són: Robert Bayer de Ca la Quimeta o Cal Rajoler; Manel Ball-llosera de Can Bardalet; Joan Llinàs de Can Mingo (aquest casa ja no existeix); Ramon Ball-llosera de Can Bardalet; Pere Borrell de Can Tió; Pere Dalmé, que ara viu a Sant Dalmai; Pilar Busquets de Can Viboles; Carmen Mascarreras En el cas d’aquesta fotografia, l’ha deixada en Lluís Bayer, que la té com a record del seu germà Robert Bayer; de Cal Rei; Francisco Bou de Can Serra; Otília Masmartí de Can Benito, Salvadora Bou, modista de Can Mateu; Josep Viernes, el boter que ara és a Calonge (Cal Boter també és aterrada); Magda,Josep i Amparo Bataller, fills del mestre Bataller; Ruperto Masmartí del Castell o Can Mariano; Lluís Carreras de Cal Ferrer Pagès; C. Ibañez (no localitzat), fill de guàrdia civil –en aquells anys a Vilobí hi havia Cuartel de la Guàrdia Civil–, Lluís Bayer de Ca la Quimeta o Cal Rajole; i en Joaquim Ribas de Can Ribas de Gavastrà.

En la fotografia s’ha identificat, tot i que podria haver-hi algun error: Francisco Turon de Can Roure i que feia de flequer; Ruperto Masmartí del Castell o Can Mariano; Lluís Carreras de Cal Ferrer Pagès; Josep Bataller, fill del mestre Bataller; Roberto Bayer de Ca la Quimeta o Cal Rajoler; la germana d’en Viernes, el boter; Otília Masmartí de Can Benito; Francisco Bou de Can Serra; Maria Vendrell de la Sarreda; Magda Bataller, filla del mestre Bataller; Roser Ribas de Can Ribas de Gavastrà; Josep Viernes de Cal Boter i ara a Calonge; Amparo Bataller, filla del mestre Bataller; Carmen Mascarreras de Cal Rei; Pilar Busquets de Can Viboles; Roser Noguer de Can Viader de Pagès; Dolors Codina de Can Codina; Carmen Dilmé de Can Bohils; Maria Turon de Can Perot o Ca la Carme; Carmen Hereu de Ca n’Hereu; Asunción Camps de la Casa Nova d’en Valls; Teresa Sargatal de Can Sagrera; Maria Pibernat de Can Vinyets; Fina Latorre, filla del metge Sr. Àngel; Carmen Chamorro, filla de guàrdia civil; Pilar Coll de Can Ricard; Salvadora Bou, modista de Can Mateu, i Maria Busquets de Can Vibolas.
Fixant-nos molt en la fotografia es veu que van disfressats d’acord amb el paper que els toca fer a  l’obra; es veuen turbants moros, pells d’esquimals, barrets xinès mandarí, vàries nenes de xineses i un paraigües mandarí, i tot plegat el que vos sembli. A l’any 1953 no existia la televisió, de diaris en circulaven pocs i el cinema en dóna una imatge interessada, per tant l’abillament és fet segons es creia, o havien fet creure que havia d’ésser: hi havia poques imatges per poder comparar amb la realitat.
Aquest programa i aquesta fotografia serveixin per complementar el capítol del Casal corresponent del llibre dels cent anys de teatre de Vilobí publicat a l’any 2007, i que la mancança de dades quedi ampliada amb aquest documents; repassant el llibre podem llegir que el record que en té la Salvadora Bou dient el nom de l’obra, La Princesa Casilda, és el que es representava en aquet programa.
També es comenta la influència que tenien els mestres Bataller i Cortada, junt amb el Sr. Latorre, el metge –que ja ho he comentat–; en canvi ningú m’ha parlat de la Srta. Adela, la mestra de les noies grans (de 7 a 14 anys), i totes les noies que surten eren deixebles seves; hem provat de fer-ne comentaris entre les interessades i no n’hem tret aigua clara.
Crec que cal parlar més i aprofundir en el fet d’aquesta i d’altres obres de teatre que cap al decenni dels 50 es van representar en el casal; gairebé amb tots els que he parlat al cercar la identificació de cada persona de la fotografia me n’han fet esment, i tots et volen explicar, diguem-ne ‘la seva versió’, d’aquesta i d’altres obres; i que no és pas gaire diferent la d’un que la de l’altre; i tots en tenen bon record.
En el casal ja abans de la guerra probablement (es va fer amb escenari i fossat de l’apuntador) s’havien fet algunes obres, i acabada la guerra també; però amb les misèries, gana, cartilles de racionament i totes les dificultats del deceni dels 40 poca cosa es podia veure-hi. Alguns expliquen que ‘gent gran’ representaven obres en què es podia riure molt i la mainada i el jovent només n’eren espectadors.
Va ésser cap als 50 en què la trobada entre Dolors Cortada (senyoreta de pàrvuls), en Joan Bataller (mestre dels nois) i Àngel Latorre (el metge) varen donar impuls a l’activitat teatral des de l’escola; no eren obres d’autor perquè alguna l’havia fet, i només per noies, la mateixa senyoreta Cortada, i havien de tenir el vist-i- plau del capellà mossèn Joan En aquestes obres, i tal vegada el programa i la fotografia d’aquest escrit en són una mostra, procuraven que tothom hi tingués un paper, sempre solien ésser nois i noies de la primera secció (és a dir: els que tenien entre 12 i 14 anys), tot i que la senyoreta Cortada havia fet coses de cant per nenes més petites, no hi havia cap mena de discriminació política i social (que sí que existia en altres àmbits del poble) i com que molts eren de pagès no era ben fàcil que sempre es pogués comptar amb ells: a vegades s’havien de quedar a casa a ajudar les feines pròpies de l’època.
Era un estímul d’imaginació tant dels nois i noiescom dels directius al preparar els vestits i decorats; és clar que no es compraven; s’havien de fer amb robes, papers, canyes i molta imaginació i enginy per poder, segons l’època, tenir una mostra apta per ésser vista pel públic, que també devia estar disposat a aplaudir la feina que feien; era un esforç comunitari en una època de penúries amb un resultat brillant i formatiu per al jovent.
En tot cas tenim escrit i fotografiat el record d’un sector de població i una activitat de noies i noies de Vilobí de 57 anys enrere, ara tenen 70 anys o hi són molt a prop, i que serveixi per actualitzar les històries i els records en vers les persones que en varen ésser actors en tot el sentit de la paraula.

Pregó de la festa major 2009

CRISTINA HERNÁNDEZ , ANNA CORRAL, GERARD RIERA, VÍCTOR VALIENTE, MARTA MELÉNDEZ, SANDRA ROCA, , LÍDIA VALIENTE, MARK RÜHLE

Bona nit Vilobí!

Benvinguts un any més al balcó de l’ajuntament.

Us explicarem què fem aquí: un dia ens va sonar el telèfon a cadascú de nosaltres, era un número no registrat, pensàvem que seria publicitat, com els pesats de Telefónica o de Vodafone i tant de bo ho haguessin sigut; però no, era el telèfon de l’Ajuntament, la Sandra Paradeda ens donava una agradable notícia: érem els candidats per ser els possibles hereus i pubilles del municipi. I aquests som nosaltres: l’Anna Corral, la Cristina Hernández, en Gerard Riera, la Marta Meléndez, en Víctor Valiente, la Sandra Roca, la Lídia Valiente i en Mark Rühle, que per motius esportius no ens pot acompanyar en aquest moment tan màgic.

La majoria de nosaltres hem passat l’etapa de primària a l’escola Josep Madrenys on havíem compartit un munt de coses, que mentre escrivíem aquestes paraules vam tornar a recordar. Allà ens barallàvem, ens estimàvem, fèiem boletes de sorra, jugàvem a caniques, intercanviàvem cromos –qui no se’n recorda del mític ‘tengui i no tengui’– i competíem, com si d’allò ens anés la vida, en intensos partits de futbol.

No ens enganyarem, ara ens seguim barallant però sobretot, ens seguim estimant. Aquesta etapa es va acabar a sisè, va ser llavors quan ens vam haver de separar, però no per això vam deixar de recordarnos, cap de nosaltres hem oblidat el gran viatge de fi de curs de sisè i, com no, mai hem oblidat el nostre director, el senyor Joan, a qui tant respecte teníem i el que ha educat a mig poble en tants anys de docència.

Posant fi a aquesta etapa vam arribar a l’eso. Els nostres camins aquí ja es van separar, uns vam anar a Santa Coloma i altres van anar a Girona. Però Vilobí sempre ha estat aquí, i per això la paraula oblit no existeix en el nostre vocabulari. I és per això que volem donar-li les gràcies a la Sandra Paradeda per haver-nos reunit un cop més tots junts, per haver fet renéixer aquest projecte.

I és ara quan volem que ens conegueu. Cadascú de nosaltres representa alguna cosa en el municipi, és més, dos de nosaltres hauran de representar a tots els joves en tot els actes i ja que per això estem aquí, ens volem presentar: La Lídia Valiente, la Lídia, és amiga del poble, coneix el poble de pam a pam, s’ha recorregut tots els camins-bici que hi ha al municipi, a peu, en bici i qui sap, potser algun cop ho ha fet en patins, recordant la seva infància com a patinadora. S’ha recorregut el camp de futbol, animant al seu germà quan el Vilobí encara anava de verd i animant-lo quan es va convertir en blau, i animant-se a ella mateixa quan jugava amb una colla de noies en l’equip femení que, tot i que el projecte se n’anés en orris, sempre recordarà l’equip com si fos  el millor del món. S’ha deixat caure any rere any en els concursos de l’Ajuntament, fins que les bases d’aquests no l’han deixat seguir. Qui l’hagi conegut, orgullós en pot estar, i qui no, el convidem a conèixer-la.

En Gerard Riera, en Gerard, no ha  tingut una vida gaire emocionant: al matí al col∙legi, a la tarda a fer els deures, i si sobrava temps, es dedicava a jugar una mica amb les joguines i la imaginació. Li agradava molt anar a fer volts amb bicicleta i a  pescar a la bassa del seu avi Miquel o a la bassa de Salitja. De més gran, es començà a interessar per l’skate i li hagués agradat molt poder disposar d’un espai al poble per practicar-lo. Fa poc que va participar en un curset de grafits i en unes colònies organitzats per l’Espai Jove i, des de fa dos anys, ha après a caminar amb xanques per participar a l’espectacle del pregó de la Festa Major. Actualment està estudiant un cicle formatiu d’informàtica perquè de gran vol ser programador.

Que alci la mà qui conegui a la Cristina Hernández, la Cristina. Bocabadats ens vàrem quedar quan la vàrem veure aparèixer per la porta de l’Espai Jove: allò únic que sabíem d’ella és que té divuit anys. Dos minuts després se’ns va presentar: fa uns mesos va aparèixer per Sant Dalmai, procedent de Girona. Ens ha demostrat que és una noia amb iniciativa, la majoria de nosaltres ens coneixíem, per una cosa o una altra, però ella de nosaltres, no en sabia res. Així es va presentar: vivia a Salt, de tant en tant muntava a cavall i com a bona jove, estava ‘súper’ integrada en els actes de la seva ciutat. I donem fe d’això, avui es troba aquí.

En Víctor Valiente, en Víctor, ha viscut en i per al poble des que tenia ús de raó. Ha estat un noi molt actiu, participant any rere any en les activitats de l’Ajuntament, essent així un model a seguir davant de  tots aquells que l’acompanyen, ensenyant om es pot col∙laborar amb el poble, participant en activitats com els escacs, sent així una petita representació de Vilobí davant el torneig comarcal d’escacs de la Selva, i per no perdre el costum, aquest any ha sigut l’iniciador de crear un petit, però gran equip de futbol sala, que va quedar en segona posició: Visca Patutxa! No ens n’oblidem, en Víctor busca xicota desesperadament, podeu fer cua quan baixi del balcó.

La Sandra Roca, la Sandra, és una noia que va néixer a Vilobí i que hi ha viscut tota la seva vida. Casa seva no té número, però no per això representa menys en el poble, ella és la filla gran de Ca la Joana o d’en Joan de Can Colom. Com a noia exemplar ha fet patinatge, ha fet bàsquet i més endavant va formar part de l’equip femení de futbol. Com a bona vilobinenca, gaudeix de tots els racons del poble, que per què no dir-ho, el seu preferit és el Mític, on es relaciona amb joves de la seva i d’altres edats. I ja li ve des de la infància, ella és una gran aficionada del futbol i sobretot seguidora del Barça. I no tingueu pas cap dubte, vagi on vagi, deixarà el nostre municipi d’allò més bé.

La Marta Meléndez, la Marta, com la majoria de nosaltres, també fa divuit anys  que viu al poble. Ella, de ben petita, ha estudia a Girona. Això vol dir que després de passar el dia en una altra ciutat, torna al seu poble a gaudir dels petits racons que  la tenen encantada. El patinatge n’era un d’ells, no va ser una etapa gaire llarga, però sí intensa. I com molts de nosaltres, enyora els festivals que s’organitzaven cada any per la festa major. I no perquè estudies fora, va deixar d’integrar-se amb els joves del poble, aquesta oportunitat de presentar-se a candidata a pubilla l’ha incorporat encara més amb el jovent i el municipi.

Avui no és el primer dia de l’Anna Corral, l’Anna, fa divuit anys que viu al poble, és més, de ben petita ja hi estava integrada, fent d’escolaneta a les misses ajudant a mossèn Tomàs. I ha sigut des de llavors que ha estat any rere any participant en l’espectacle del pregó i en tot allò que s’ha fet durant les celebracions nadalenques i en les activitats de Sant Jordi i de Sant Galderic. A més a més, des dels quatre anys fins als catorze una de les seves activitats més significatives va ser entrar en el club de patinatge del municipi i com a bona esportista, demostrava el seu talent en les activitats locals com la Bici-Buti i la Marxa Popular. I per posar fi a la seva trajectòria, ens ha sorprès amb aquesta iniciativa, que incitada pels seus companys avui està aquí dalt, donant-nos a conèixer a tots nosaltres.

En Mark Rühle, en Mark, és una persona que des de p-3 ja venia al col∙legi Josep Madrenys amb la majoria de nosaltres i ha anat participant en algunes de les activitats del poble, com els escacs. Ell diu que tot i el calvari que ens ha causat preparar això, i trobar el dia per quedar tots..., ha valgut la pena perquè el més maco de tot és que altra vegada ens hem retrobat tots els de la classe i hem pogut tornar a viure tots aquells records d’aquells magnífics anys de primària. Com us podeu imaginar, a ell li encantaria estar aquí, a la festa major del poble, un any més, per gaudir de tot el que hem preparat i d’aquests dies de festa tant intensos.

Durant tot aquest temps hem vist créixer Vilobí, i hem crescut amb ell, després  de divuit anys de convivència hem après a acceptar tot els peròs i contres que té el nostre poble. Hem vist com han canviat  els carrers, com ha crescut el nucli i els voltants.

Hem fet i conegut nous projectes i noves iniciatives. Recordem com any rere any ens il∙lusionàvem quan començava a  apropar-se el setembre: recordem com el carrer Madrenys s’emplenava tot sencer de botiguetes, de paradetes i de firaires que engrescaven la festa, recordem com el passeig de la Crosa s’emplenava d’inflables i jocs, com el pati de l’escola es transformava totalment per encisar-nos amb les atraccions que ens oferia el poble, però…, què se n’ha fet de totes aquestes coses, on hem deixat la il∙lusió de la nostra festa major?

Hem crescut i és ara quan ens adonem de tots els canvis. La festa major no és festa sense el sopar popular, la cantada d’havaneres, el cercavila de gegants, la festa de l’escuma, i totes aquelles coses que fan que la nostra festa sigui única, potser no serà la millor, però és la nostra.

I creiem que tothom, o quasi bé tothom,estarà d’acord amb nosaltres. La nostra festa major és per nosaltres, qui la vulgui venir a gaudir, serà benvingut i és per això, que des d’aquí volem que el poble es doni a conèixer, volem que ningú  tingui cap mala paraula per ell, volem que cadascú de nosaltres i cadascú de vosaltres, defensi el poble i el deixi en la millor posició en què pugui estar. És més, quants de vosaltres està vivint fora i per aquestes dates apareix per casa dels pares a passar la festa major? Perquè, al cap i a la fi, Vilobí seguirà essent sempre per nosaltres el poble on hem viscut la nostra infància i on tindrem els nostres petits i grans records de tots aquells moments tan inoblidables.

Bé, quan ens van dir que havíem de fer el pregó de la festa major, un dia com un altre, reunits en la sala d’actes de l’Ajuntament, amb l’Olga Guillem, la Mercè Sais, en Josep Maria Pascual, i la Sandra Paradeda, ens van advertir de la seva duració: uns deu minuts aproximadament. Aquell dia ja vam començar a tremolar, havíem de reunir-nos, parlar-nos i conèixer-nos, vam haverd’estudiar com fer un pregó: vam anar a la biblioteca en recerca de tots els llibres de la festa que hi poguessin haver per mirar-nos, una mica per sobre, tots els pregons que s’havien fet fins ara. És evident, nosaltres, no per ser més joves o menys experimentats ho havíem de fer pitjor. Al contrari, volíem impressionar a cadascú de vosaltres i que els nostres pares, germans i amics se sentissin orgullosos de nosaltres.

Així que, vam deixar anar la nostra imaginació i la nostra intel∙ligència i aquí ens teniu, esperant que us hagueu quedat bocabadats.

I ja, per anar acabant, us deixem amb l’actuació del grup de teatre de Can Sagrera que com cada any, ens deixa a tots encisats. I que no se us passi per alt: anem tots plegats a sopar que després tenim el nostre propi pregó.

Bona festa major!

Visca Catalunya! I visca Vilobí!

Sis vilobinencs a Sòria

LLUÍS BALL-LLOSERA I POL

Era l’any 1966, com aquell qui diu fa quatre dies!, i la gent d’aquests verals feia el mateix que ara: treballar conreant la terra i conduint el bestiar, segar, batre, regar, sembrar i collir. Però quelcom sí que era diferent: hi havia moltes més cases fent aquesta feina, gairebé tothom tenia tractor més petit que els d’ara, i menys caps de bestiar a les corts. És clar que la pagesia estava plenament mecanitzada: amb una pinta, un rampí, una sembradora per gra i per adobs, un remolc, deu o dotze tubs i tres ‘pistoles’ per regar saions de melca o blatdemoret anaven fent.
D’embaladora, de remolc per escampar fems o de màquina de sulfatar no en tenia tothom, tampoc ho necessitaven. Amb els Ebros, Barreiros o Masseys de l’època ja se’n sortien per estirar un parell d’arades o una gratussa. Sí que hi havia altres marques, i també tractor grossos, deien que de més de 60 cv.
Però no us penseu, que per aquestes contrades s’anava molt avançat; d’una banda ja s’havia engegat la fructicultura moderna: ‘les pomeres dels francesos’, que ens havien portat enginys, eines i maneres de fer diferents a les que estàvem acostumats a usar, també  es provaven tècniques de regadiu; penso que en Vives, del Castell, n’era capdavanter; i per eines cerealístiques (tothom feia tant blat com podia si és que no era terra de regadiu) crec que en Busquets, en Quim Viboles era qui anava al davant. Recordem que va tenir una lligadora a davant del tractor i que no calia fer vores (va abolir el dallot amb l’arquet), i a l’any 1962 va tenir la primera recol∙lectora (collitadora o ‘cosetxadora’) de Vilobí: una Mc Cormik.
Perquè us en feu una idea del que representa: tenia una amplada de 2,10 metres, gairebé el doble d’una lligadora, i no calia fer gavaions, ni garberes, ni modelons, ni batre; vaja: que era una revolució; això si: deixava el blat batut a sacs pel mig del camp i s’havien d’anar a recollir i traginar al graner de la casa; no es pot tenir tot: no tenia tremuja (‘tolva’). Les recol∙lectores d’ara tenen una amplada de pinta de 6 i 7 metres, unes tremuges per 10 o 12 mil quilos, aire condicionat a les cabines (gabines), gps i mòbil; les coses han canviat, però no tant com sembla: és veritat que hi ha moltes menys cases, i les poques explotacions que queden son grandioses, però se segueix fent el mateix que abans, i crec que continuen essent-ne capdavanteres.

Doncs en Quim Viboles atent a les coses del moment, sabia que en altres punts cerealístics d’Espanya no anaven tan avançats com aquí; que no hi havia tanta capacitat per tenir eines, ni maquinària, ni recol∙lectores, com era el cas de Sòria; ja hi havia el precedent de què 10 anys abans en Rodó hi havia anat a batre amb una batedora Batlle, les coses havien avançat i ara era el moment d’anar-hi, però ja amb màquines recol∙lectores. Estem parlant de l’any 1966, i decideix anar-hi amb les seves màquines que en aquell moment eren una Clayson de 3,60 metres d’amplada de pinta, i una Epple de 3,80 metres de pinta, però les pintes anaven amb un remolc a darrera la màquina.
Era el 18 de juliol (ull la diada, que estem parlant dels temps de Franco) de l’any 1966; en Salvador Palau, en Manel Bardalet i l’Àngel Goy surten amb les dues recol∙lectores, una remolcant la pinta, la de l’altra era a sobre el remolc de la Internacional que menava en Quim Viboles; l’embaladora d’en Viboles, la d’en Fèlix Sureda de Can Roig de Llagostera i el seu Ebro Super 55 s’havien carregat a Caldes en un vagó de tren de Renfe; i l’endemà de Santa Margarida, l’avi Viboles, el senyor Dalmau, amb el cotxe va portar-hi en Joan Cobarsí i en Josep Talaia (veïns i devots de Santa Margarida) i en Fèlix Sureda (que havien carregat les seves eines a Renfe). Per tant, al cap de tres dies ja els tenim a tots instal∙lats a Muro de Ágreda, província de Sòria, amb les màquines muntades i a punt de segar blat i les embaladores per seguir tot darrera.
Ben comptat n’eren set: en Bado Palau i en Joan Cobarsí amb la Claysson i en Josep Talaia embalant amb la Internacional i la John Deere d’en Viboles, en Manel Bardalet i n’Àngel Goy amb l’Epple i en Fèlix embalant amb el seu Súper 55 i una Massey, en Quim Viboles feia d’encarregat, jefe i d’amo; aquesta era la disposició d’homes i màquines.
Expliquen que tot i que hi havia altres màquines recol∙lectores que havien pujat de Saragossa, ja varen tenir feina el primer dia; no els va caldre quedar-se asseguts a la plaça del poble a on anessin a llogar-los (tot i que algun dia de mal temps si que varen ésser-hi) mercès a un contactes que tenia o havia tingut en Quim Viboles a través d’un amic seu de Banyoles i aquest amb un pagès de Muro de Ágreda. Aquest poble i d’altres que varen segar són dels primers que es troben a l’entrar a Sòria, són de banda d’aquí del Moncayo, a prop d’Ólvega a on hi ha uns assecadors molt grans de xoriç i de bacallà.
La zona a on varen treballar és Muro de Ágreda i Matalebreras, algun camp d’Ágreda, i tal vegada algun camp en altres pobles, però eren de gent d’un d’aquests dos. Tot i que segaven a banda i banda de la general o Nacional II, només la travessaven, mai van haver-hi de circular.
Allà ja hi havia algú que havia sembrat amb sembradora de regues, que solien ésser els dels camps mes grossos i llargs, i et deien fins a quina rega era la seva, alguna vegada el propietari havia anant davant la màquina assenyalant fins al punt que havies de segar, si ell o el xofer de la recol∙lectora agafava un fila més o menys ja es queixaven, però tampoc és que fos gaire greu. És clar que també hi havien camperrots petits i costeruts sembrats a voleio, de poques ‘fanegues’ (no amiden en vessanes, són ‘fanegues’) i aquí era igual per on passessis, tot i això era delicat perquè si tenies la tremuja plena podies bolcar, que no va passar mai, o a l’hora de descarregar al remolc havies de cercar que quedés dels costat més favorable, així el tub que sortia de la tremuja era a menys alçada, també es varen omplir molts sacs, que quedaven a terra i llavors calia carregar-los i portar als graners.
El nostre grup de màquines va tenir tres coses bones –diuen. Pensa que les recol∙lectores que ja hi anaven els deixaven el blat ple de boll, no es podia entregar al Servei –el servei era el Servicio Nacional del Trigo, organisme estatal i centralitzat a qui havies de vendre el blat–, els hi deixaven a l’era i l’havien de ventar; nosaltres donàvem més vent a la màquina, i el gra sortia en perfectes condicions, a punt d’entrega al Servei tot i que potser anava algun gra de més a terra.
Un altre punt era embalar la palla, no es feia, com que no hi havia vaques es cremava, els vàrem ensenyar que un cop embalada es podia vendre i en feien calers, va costar que ho entenguessin però els va quedar clar i gairebé tothom ho va fer, pensa que la campanya d’embalar va durar algun dia més que el batre. Cobràvem a duro (5 pessetes) per bala feta i en un dia podies arribar a fer 1.000 bales; és a a dir: mil duros, tot una fortuna per l’època.
El tercer punt i definitiu era entrar el blat batut als graners i coberts de les cases. Ells tenien tractors tant o mes grossos que nosaltres, però amb remolcs de dos eixos no els anava bé per recular i entrar en els portals dels graners. Nosaltres, sobretot en Josep Talaia amb el remolc d’un sol eix els hi entrava els sacs a dins els graners i no havien de tocar ni un gra: net de boll (no calia ventar) i entrat a dins de casa. Crec que ens volien perquè el blat quedava net, i perquè els hi traginàvem a casa; tot i ésser un pèl més cars que d’altres, els ho fèiem més bé. Aquests tres factors varen fer que representéssim una revolució en la manera de treballar a Ágreda i Matalebreras
Els camps més grans eren sembrats de blat, varietat Estrella; rendia molt però de poca qualitat per fer farina, el Servicio Nacional era l’últim que agafava. També hi havia ordi cerveser (ordi de dos restos de grans a l’espiga, l’ordi del país té cinc restos). De bestiar nomes tenien gallines, moltes granges de gallines i alguna de porcs, petita. També hi havia alguna feixa de remolatxa de sucre al costat del riu a on podien regar.
Hi havia una casa que era del flequer, que alhora era la persona de contacte d’en Quim Viboles; allà menjaven i dormien quatre: en Badó, l’Àngel, en Cobarsí i en Manel; en Fèlix estava sol en una altra casa, i en Quim Viboles i en Talaia en un altre lloc; sí que ens rentaven roba i per rentar-nos nosaltres algun vespre baixàvem a les gorgues del riu amb el tractor d’en Fèlix, no hi havia aigua corrent ni dutxes.
Cada dia a l’acabar els camps portàvem les màquines al poble, que ja  venien a dir a quin camp s’hauria de començar l’endemà. Al matí hi havia temps d’engreixar, repostar, mirar nivells, netejar filtres i ventiladors: el repàs diari de manteniment, estoigs de la pinta i dents de la serra.
Vàrem tenir un xic d’enrenou amb les embaladores; a una, la que lligava amb cordill, es va trencar una cadena i va caldre posar-la a punt –ho va fer en Fèlix– i, a l’altra, que lligava amb filferro, es varen petar unes agulles del lligador i va romandre parada uns quinze dies: no arribava el recanvi.
Es cobrava la feina per hores treballades o bales fetes, tant si rendia més o menys segons el sembrat. Nosaltres –els treballadors– cobràvem al mateix preu i sistema que si fóssim aquí, no tenien prima de desplaçament.
Recordo que sí que cobràvem un plus d’un duro per sac. Pensa que tot i tenir tremuja a la màquina, quan era plena paraven i amb aquella mena d’embut omplíem sacs i llavors era quan ho fèiem molt bé els catalans, que deien aquella gent, ja que els hi entràvem els sacs al graner o al porxo: és que ells tenien remolcs de dos eixos (de molt mal maniobrar) i en Talaia amb el nostre remolc d’un eix els deixava meravellats entrant i posant-los-hi a on volien.
El viatge d’anada varen ésser tres  dies, el primer dia entre que els va parar la Policia (era el 18 de juliol) no varen anar gaire lluny, varen dormir a vora del riu, que devia ésser el Ter perquè era per la Plana de Vic, fora de la carretera, uns a sota la màquina i un altre a dins de la tremuja, ja veieu en quin plan anava la joventut d’aquell temps!
La segona nit varen dormir a Candasnos  (Campdàsens), passat Fraga, ja a l’Aragó i varen esmorzar a l’Hostal del Ciervo, un lloc avui desaparegut, però molt recordat pels que fa anys haguessin circulat per aquelles carreteres; i la tercera nit ja havien passat Saragossa i eren molt a prop de l’arribada. Un cop allà es va haver d’anar a Ágreda a recollir el tractor d’en Fèlix i les embaladores.
La tornada va ésser escalonada, cap al 15 d’agost van marxar les recol∙ i el tractor i remolc amb en Manel, en Badó Palau, en Cobarsí, en Talaia i en Quim Viboles; en Fèlix i l’Àngel encara varen continuar embalant dos o tres dies més i ja tenien l’Ebro i l’embaladora per tornar, i sembla que per tornar no vàrem estar-hi tant com per anar.
Tot i semblar que va ésser una operació reeixida no va tenir continuïtat per altres anys; se sap que uns de Torroella també van anar-hi, però creiem que de les contrades gironines no va anar-hi ningú més, és que ja van pujar-hi des de Saragossa mateix i també devien comprar alguna màquina els d’allà; en tot cas el que sí és cert que vàrem obrir camí; és a dir: una manera de fer la feina i amb unes màquines més avançades, a l’estil del que havia fet en Rodó 10 anys abans anant-hi a batre. Tot i això les màquines d’aquestes contrades encara van fer sortides de curta durada de viatge, anaven a la plana de la Cerdanya en un temps que tot eren camps allà a on ara hi ha xalets; les ‘excursions’ llunyanes dels de Vilobí s’havien acabat.

La imatge de l’any: les sardanes de l’Aplec de Santa Margarida

De vegades les coses canvien i no ens n´adonem. Més d’una vegada ens hem trobat que una cosa, que la recordàvem d’una manera, resulta que ja n´és d´una altra. I fins hi tot durant un diàleg amb una altra persona te n´adones que determinada cosa no es feia d´aquella manera o en aquell lloc i no te n´havies adonat. I es que les coses amb el temps canvien: es canvien i es canvien de lloc . Doncs aquest és el cas de la fotografia de l´any d´enguany, ja que segurament d´aquí molts anys més, d´un tot, parlant de l´aplec de Santa Margarida, algú se n´adonarà que les sardanes, que des de no se sap quan es feien a la plaça de sota l´ermita, ara, des d´aquest any, s´ha canviat i es fan a dalt a la esplanada de la mateixa ermita. Les coses amb el temps canvien.

Afegeix la llegenda

Refugiats a Vilobí. El cas de ‘Cisco’ Aguilar

FRANCESC AGUILAR

—«Guaita pare, el vol de París en el que ve la mare porta molt de retard. Què fem?»
—«Menjarem alguna cosa i esperarem. Et sembla bé que anem al restaurant del mirador? Som-hi.»
Pare i fill se’n van anar a fer temps fins que arribés el vol de Ryanair de Beauvais a l’aeroport de Vilobí. La nevada que hi havia a la zona de la capital francesa era la causa del notable retard. Mentre assaborien un bon àpat al local de l’Ildefonso, el fill no se’n va poder estar de preguntar- li al seu progenitor:
—«Pare, Vilobí no és el poble on va estar l’avi en temps de la guerra, quan era jove?»
El pare va tancar el ulls. Va recordar imatges, confidències, vivències de l’avi Cisco que va arribar a Vilobí amb 16 anys acompanyat del seu pare i del seu germà petit Pepe. Eren refugiats que fugien de la terrible guerra civil que massacrava tota la província de Màlaga i gairebé tota Andalusia. Ells havien sortit a corre-cuita del petit poble de Sierra de Yeguas, i van arribar com van poder a la capital. D’allà van aconseguir escapar just abans que l’arribessin les tropes ‘nacionals’ del sanguinari Queipo de Llano, el responsable de la matança de Badajoz, de la carnisseria de la carretera que va de Màlaga a Almeria on entre 60.000 i 100.000 andalusos van escapar espaordidament de la capital malaguenya en la que es coneix com la ‘Caravana de la mort’. Famílies senceres, nens i grans van ser metrallats i bombardejats, sense descans, sense pietat, per les tropes del dictador Francisco Franco. Van sortir dies abans de l’inici del setge a Màlaga (17 de gener de 1937) i van poder evitar a temps la terrible massacre.

El besavi, l’avi i l’oncle van viatjar atapeïts en el vapor Ciutat de Barcelona per tota la costa de llevant, a l’aguait de possibles atacs de la marina dels insurgents que dominaven el Mediterrani, amb el detestat creuer Balears al capdavant, amb el seu bessó el Canàries i al costat de l’Almirall Cervera.
Eren 4.000 supervivents, gent de pobles malaguenys, granadins, gaditans, cordovesos i almeriencs, que cercaven la seva salvació a la nostra terra. El vaixell amb el que van arribar a Catalunya va ser enfonsat a la costa del Maresme pel bombardeig del Canàries, dies després quan retornava cap al Sud per a rescatar més refugiats.
Era el mes de febrer del 37. La família Aguilar, el pare i els dos fills, va arribar al port de Sant Feliu de Guíxols el 16 de febrer de 1937. Durant la travessia, les dones havien tingut cura dels nens. Els havien abrigat ja que molts anaven a coberta i feia fred. Els havien donat de menjar i beure tot i les terribles mancances que patien. Cap d’ells era capaç d’entreveure el perill al que estaven sotmesos, ni la delicada situació en la qual es trobaven, tot i que s’adonaven de la preocupació de la gent gran. Molts d’ells van descobrir el mar per primera vegada en la seva vida. L’avi explicava anys més tard que s’havia quedat bocabadat ja que només coneixia la llacuna de Fuente de Piedra, (avui reserva natural per a aus migratòries) propera a la seva Sierra de Yeguas natal i aquell mar pel que navegaven era immens.

Els refugiats, que sobretot eren dones, joves i nens, van arribar a Sant Feliu en ‘un lamentable estat degut a l’accidentat viatge’ segons relata Àngel Jiménez al llibre Memòria d’un temps, que tracta de la guerra civil en aquesta població portuària i pescadora de la Costa Brava. El Comitè Central de Refugiats de Catalunya i el Comarcal de Girona van decidir distribuir als xicots procedents de la província de Màlaga, Cadis, Granada, Còrdova i Almeria per les poblacions de l’interior.
Els ferits van ser evacuats en tren, principalment a Girona. Vilobí va ser un dels pobles que més nens refugiats va acollir, sobretot de Campillo i Sierra de Yeguas (Màlaga), però també d’altres províncies com queda reflectit en el Llibre d’Altes i Baixes de Refugiats, on hi consta la data i la casa on van ser destinats cada nen o jove arribat com a refugiat a Vilobí d’Onyar. Molts d’altres, vinguts també en el Ciutat de Barcelona, van anar a parar a Calella de Palafrugell i altres poblacions properes.
La raó d’aquesta distribució dels nens venia donada d’una banda a la seguretat, ja que els ports i les poblacions costaneres eren bombardejades des del mar pels creuers ‘nacionals’, sobretot pel Canàries, tot i que en alguna ocasió el perill va arribar del cel per mitjà dels avions italians. Per altra banda. a les poblacions de l’interior, en aquells temps eren sobretot agrícoles i ramaderes, plenes de ‘pagesos’, on era més fàcil distribuir els nois per famílies, cases i masies. També tenien més recursos alimentaris i a més a més calien braços joves per a suplir els que se n’havien anat al capdavant a lluitar pel govern de la República. A poblacions com Sant Feliu feia temps que ja acollien  refugiats i els aliments començaven a ser racionats.
Hi havia gent procedent de totes les regions, fonamentalment d’Euskadi i Aragó i en última instància els nens de l’Escola d’Orfes de l’Armada de Madrid. L’avi va anar a Can Jepet, una masia que avui ja no existeix a Vilobí, que s’ha transformat en un modern edifici dins del nucli urbà. És a prop de l’Ajuntament i de l’església del poble. A Can Jepet, Francisco va ser tractat com un fill més de la família. Allà va aprendre a cuidar el bestiar, ajudava al treball propi de la temporada i convivia amb els nois de la seva edat. Pilar, la filla de la casa, encara avui segueix al capdavant de la llar. Ella recorda aquells dies com més o menys feliços, «no estàvem malament, no hi havia penúries ». No tenien noció encara de la terrible guerra que assolava tot el país i que acabaria per arribar a la província de Girona amb el paorós èxode dels derrotats republicans que fugien cap a França.
Després, cada tarda, quan acabava la feina, els nois andalusos i la gent del poble es trobaven a Can Tió i a Can Sagrera per a ‘petar la xerrada’.

Allà era on els diumenges i dies de festa hi havia ball. En aquests recintes, els dos germans, Francisco i Pepe, intercanviaven vivències, ‘flirtejaven’ amb les boniques noies de la població. Alguns dies es trobaven amb el seu pare, el besavi Francisco, que al principi estava allotjat a Can Sagrera, però que després va ser canviat d’emplaçament.
El Cisco, com li van començar a dir a l’avi des que va arribar a Catalunya, utilitzant la forma catalana d’apocopar els noms de pila (Francisco), sempre parlava amb molt afecte de la família que l’havia acollit. Dels problemes inicials que van tenir per a entendre’s donat que a més de no parlar català, pocs comprenien el castellà amb accent andalús tancat que parlaven. L’avi sempre destacava, tot i que sembla estrany pels esdeveniments que se succeïen, que era un ‘mossèn’ qui l’ajudava a escriure a la seva família, i que li traduïa aquelles paraules i expressions en català que en els primers dies no eren capaços d’entendre. És curiós per les dates de què es tractava, però ell sempre insistia que era un ‘mossèn’ qui més el va ajudar en aquest aspecte. No hi va haver-hi forma de treure’l d’aquell entestament.
Potser era cert. El germà Pepe estava allotjat i treballava a Can Morral, també coneguda a Vilobí per Can Silvestre. Part d’aquesta família viu avui dia a Pineda de Mar i mantenen viu el record ‘dels nens refugiats’.
Els dies feliços de Cisco es van acabar quan va ser cridat a files. No tenia l’edat escaient. Ni tan sols era el temps en què van cridar a files a l’anomenada ‘lleva del biberó’. Ell hi va anar molt abans que la seva lleva. Va ser víctima d’una tràgica coincidència.
Els seus pares, que havien tingut abans que ell un altre nen, l’havien batejat i registrat també com Francisco. El germà major va morir al poc temps de néixer. No hi va haver manera de convèncer les autoritats. Va ser cridat a files amb 16 anys en el lloc del germà mort del mateix nom. Gairebé sense cap preparació va ser incorporat al front de la batalla de l’Ebre. Era juliol del 38, feia poc més d’un any que havia arribat a Vilobí. En els primers intents de creuar el riu per les tropes republicanes, va caure seriosament ferit per una ràfega de metralladora i va ser fet presoner pels feixistes.
Formava part de la 56 Divisió, de la Brigada 135 de Carabiners que va quedar destruïda en la zona entre Quatre Camins i vèrtex Gaeta a l’agost del 38.
Va ser evacuat a Burgos i en el mateix hospital, una vegada recuperat de les serioses ferides i amb restes de metralla al cos que el van acompanyar la resta de la seva vida, el van incorporar a les files de l’exèrcit rebel dintre d’un Regiment mixt motoritzat de Carabinieri.
La seva destinació va ser d’allò més curiós. Li van donar un uniforme amb la bandera italiana en el braç. Passar a formar part de la Divisió Littorio sense saber gairebé que eren aquells camises negres, soldats feixistes enviats pel també dictador Mussolini per a ajudar a Franco.
—«Te’n recordes que vam veure per la televisió l’entrada de les tropes italianes a Barcelona a un programa de tv3?
L’avi era el conductor d’una de les primeres tanquetes dels italians que van entrar per la Diagonal.»
El relat mantenia bocabadat a l’Àxel, el nét del Cisco. Ni se’n recordava del retard de l’avió de la seva mare Montse. Només feia que preguntar coses del seu avi. Estava intrigat per la seva estada en Vilobí, per les seves aventures i desventures durant la guerra civil.
—«L’avi va tornar a Vilobí un cop acabada la guerra?» —va preguntar.
La veritat és que no va poder. Sense que se sàpiga molt bé per què, ja que no tenia molta base cap de les acusacions que se li van fer, va ser enviat a camps de treball. El seu únic delicte havia estat servir com a soldat de la República. Va estar en la construcció de la basílica del Valle de los Caídos.
Més endavant es va presentar voluntari per a anar a l’illa de Santa Isabel (Guinea Equatorial) per a efectuar treballs de tala i neteja de la selva. Seguia sent presoner, però va voler fugir del fred esfereïdor de San Lorenzo del Escorial, on tants presoners polítics van morir degut a les pèssimes condicions que hi havia al camp d’internament dels treballadors del mausoleu que va ordenar construir Franco. Gairebé va ser pitjor el remei que la malaltia. No va passar més fred, però la calor i els mosquits eren terribles. A més a més, va agafar el paludisme, malaltia que el va acompanyar gairebé la resta de la seva vida, amb successives i terribles crisis. Mentre, el seu germà Pepe i el besavi Francisco havien tornat a la seva Sierra de Yeguas natal a l’acabar la guerra. Pepe va ser incorporat a files i va formar part de les patrulles mixtes de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit que van lluitar als Pirineus Contra els maquis i els nuclis de resistència que van quedar després d’acabar la guerra a la zona fronterera.
Pepe també es va quedar a viure a Catalunya quan es va llicenciar. Va viure a Arenys de Mar, fins a la seva mort a Calella de la Costa, el 1995 .
Cisco nomes va tornar a Andalusia una vegada, ja amb la seva família formada, en els anys seixanta.
Quan el van alliberar, després dels anys de permanència en camps de treball, es va instal∙lar a Barcelona, on va treballar a les ordres del popular, en aquelles èpoques, empresari taurí Pedro Balañá.
La seva experiència amb el bestiar a Vilobí li va ser molt útil per a començar a construir-se un futur a Catalunya. Després es va enamorar de la que seria la seva dona, Lídia, i va anar a viure a Sant Vicenç de Montalt, on va regentar un popular ‘merendero’ que després va ser restaurant, l’Alas 5. El Maresme va ser la seva nova terra d’adopció fins que va morir a Badalona l’1 de maig de 1996.
—«Pare, L’avi no va tornar mai a Vilobí?»
—«Sí, però mai va poder trobar a la família que l’havia acollit durant la guerra. S’havien traslladat a viure a Reus. Mai vam aconseguir saber res d’ells fins que fa poc, gràcies a l’ajuda del nostre bon amic ‘Pitu’ Borrell, vam poder trobar la Pilar. A l’avi segur que li hagués agradat veure’ls abans de morir. La volia com a una germana, era la seva segona família, perquè va quedar orfe molt petit, quan la besàvia Ana va morir.»
—«Anem cap a l’aeroport, que ja és tard. El vol de París és a punt d’arribar.»
Francesc Aguilar és fill d’un dels joves refugiats que Vilobí va acollir amb afecte el 1937, d’un dels 4.000 supervivents que van arribar al port de Sant Feliu en el buc Ciutat de Barcelona. Està casat amb Montse i són pares d’Àxel, el nét de l’avi Cisco.
Tots estan immensament agraïts a la població de Vilobí per com van saber acollir als seus familiars en èpoques difícils i d’escassetat. No ho oblidarem.



Francesc Aguilar és fill de ‘Cisco’ Aguilar, un dels joves refugiats que Vilobí va acollir amb afecte el 1937, d’entre els 4.000 supervivents que van arribar al port de Sant Feliu de Guíxols en el buc Ciutat de Barcelona. Està casat amb Montse i són pares d’Àxel, el nét de l’avi Cisco. Tots estan immensament agraïts a la població de Vilobí per com van saber acollir als seus familiars en èpoques difícils i d’escassetat. No ho oblidarem.

La Pubilla i l’Hereu 2010 de Vilobí d’Onyar

Les votacions
Les votacions per a elegir la Pubilla i l’Hereu 2010 de Vilobí d’Onyar es faran durant tot el dissabte, dia 11 de setembre. Es disposarà una urna al matí (a la plaça Vella), a la tarda (a la plaça Nova) i al vespre (al pati del pavelló). A l’entrada del sopar de Festa Major també es donarà una butlleta per persona perquè es pugui votar. Cada persona només ha de votar una sola vegada i amb una sola butlleta (marcant amb una creu la candidata a Pubilla i el candidat a Hereu que elegeix).

La proclamació
Durant el sopar de Festa Major les candidates a Pubilla i els candidats a Hereu tenen dret a fer una breu presentació de les seves candidatures; aleshores tancaran la votació els regidors i regidores del municipi i l’alcaldessa. S’obrirà l’urna, es recomptaran els vots i es farà la proclamació de la Pubilla i l’Hereu 2010 de Vilobí d’Onyar. Les candidates a Pubilla i els candidats a Hereu:

Ariadna Pol	Diego Cardoso	Anna Cornellà
Sandra Llorens	Oriol Rojo	Raquel Rafart