Cases de Sant Dalmai i de la parròquia de Salitja. Dades històriques*

RICARD TEIXIDOR

BRUNYOLA ERA UNA BARONIA AMB LÍMITS POC CLARS

En una petita àrea que no arriba als dos quilòmetres quadrats i que està situada a la falda sud-est del volcà de la Crosa de Sant Dalmai, hi ha set cases antigues i una ermita. Són: Can Boades, can Devesa, el Molí de les Fonts, can Rata, can Tries, la casa petita d’en Tries i can Tiranius. L’ermita és Nostra Senyora, o Santa Maria de les Fonts.
Si pregunteu a llurs habitants de quin poble són, una resposta podria ser aquesta: «som de Sant Dalmai però per bateigs i enterraments, som de Salitja». Això vol dir que, per raons històriques que vénen de molt lluny, tot i haver estat sempre parroquians de Salitja, se les ha fet dependre, administrativament de Sant Dalmai. Aquesta situació tan singular va originar, a la segona meitat del segle xviii, quan encara existien les jurisdiccions senyorials, molts maldecaps als qui vivien en aquests masos. Anem, doncs a explicar-ne, l’origen tot reculant al segle xiii.
El 10 de juny del 1279, els consorts Ramon de Cabrera i Alamanda, venen el castell de Brunyola, per perpetu i franc alou, a Berenguer de Gornau, ciutadà de Girona:

‘totum castrum nostrum de Bruneola quod est situm in parrochia Sancti Fructuosi de Bruneola et totum honorem nostrum quum habemus in eadem parrochia et in parrochiis Sancti Martini de Presa et Sancti Dalmatii et Sancte Marie de Salitja et Sancti Andree de Stagnolo’.

Aquest document de compravenda no precisa si el terme del castell abasta o no la totalitat de les quatre parròquies. L’any 1292 la Pia Almoina del Pa de la Seu de Girona és el nou senyor jurisdiccional. A partir d’aquesta data, no he trobat documents que diguin exactament els límits de la baronia o del territori del castell termenat. Només en alguns es diu que l’Almoina exerceix la jurisdicció en els pobles o parròquies de Brunyola, Sant Martí Sapresa, Sant Dalmai i ‘altres llocs’, sense precisar quins són.
El veïnat d’Ermedans d’Estanyol i una franja de Salitja també pertanyien a Brunyola. Aquest llocs cal anar-los a cercar als capbreus.
Ja en el segle xiv queda clar quins són i estan ocupats per masos. On estan situats? Doncs, uns a la parròquia d’Estanyol, al veïnat antigament anomenat Ermedans, i els altres en una petita franja de la parròquia de Salitja fronterera amb la de Sant Dalmai. L’Almoina és, a més de senyor jurisdiccional del castell de Brunyola, senyor directe o emfitèutic de la majoria dels masos. Aquests dos fets ens permeten de saber tots els noms d’aquests altres masos d’Estanyol i Salitja. Ara anem a l’any 1336. El paborde Pere Casadevall ordena fer capbrevació a tots els masos propis de l’Almoina. En cada una d’elles hi figura, en primer lloc, el nom del confessant i després el de la parròquia a la qual pertany el mas del qual aquest és propietari útil. És comú a totes elles l’expressió ‘termini castri de Bruneola’ (del terme del castell de Brunyola). Al veïnat d’Ermedans d’Estanyol hi ha aquests 10 masos o bordes: borda Ferrer, borda Nadal, mas Martí, mas Esteve, mas Aulines, mas Niell, mas Pagès o borda Pagesa, mas Pèlach, mas Rofrens i mas Dalmau. Al segle xvi només en queden mas Aulines, mas Pèlach i mas Niell; els casals dels altres han desaparegut i llurs terres han estat agregades a aquests tres supervivents. A la franja de la parròquia de Salitja hi ha aquests 6 masos: mas Boades, mas Rovira, mas Noguer, mas Trilla o Tries, mas Quintana o Quintanella i mas Hospital. Aquest últim és l’únic que no ha arribat fins als nostres dies ja que ha desaparegut al segle xvi. Molt a prop n’apareix un de nou en aquests centúria, mas Oliveres de les Fonts o Molí de les Fonts. La casa petita d’en Croses surt esmentada el segle xvii més endavant coneguda per can Devesa.
Mas Noguer, mas Quintana i mas Rovira, canviaran el seu nom per la casa petita d’en Tries, mas Tiranius i mas Rata, respectivament. De fet, aquests masos esmentats en el capbreu de 1336 ja existien molt abans. L’any 1227 estan documentats en un llevador de censos a favor de Pelegrina Balanyà i el seu fill Bernat, senyor del castell de Brunyola. No surten els noms del declarants.
L’antic camí ral de Girona a Coloma de Farners feia de límit de jurisdiccions A través del capbreu abans esmentat i d’altres dels segles xvi, xvii i xviii hom s’adona que l’antic camí ral que anava de Girona a Santa Coloma no només feia d’afrontació de possessions de terra dels esmentats masos, sinó que també feia de límit de les jurisdiccions del terme del castell de Brunyola i del terme de Salitja. L’any 1632, Brunyola era un ‘lloch de Baró’ i Salitja era un ‘lloch del senyor Rey o Realengo i era de la vegueria estreta de Girona’. Dit d’una altra manera, Brunyola era de jurisdicció senyorial i Salitja era de jurisdicció reial. Aquesta situació romandrà així fins a l’abolició de les jurisdiccions senyorials l’any 1811. Mirant el mapa, veureu per on passava aquest camí del qual se’n conserva un bon tram encara transitable. Entrava a la parròquia de Salitja, provinent d’Aiguaviva, just al costat de can Croses. Seguia planer vers migdia, paral∙lel a l’actual carretera GI 540 (antigament anomenada Carretera de 3r. orden de Riudellots de la Selva a Sant Martín de Llémana); després tombava i baixava en direcció cap a ponent i passava ser a camí fondo.
Passada l’esmentada carretera (encara se’l veu que passa per sota d’un pont) de nou canviava de direcció i tornava a seguir vers migdia. Seguia pel costat mateix de la Mare de Déu de les Fonts i, tot recte, pujava cap a un collet per on ara passa la carretera que va de Sant Dalmai a Salitja.
Després, també sempre tot recte, baixava cap a l’Onyar, que travessava per un gual a l’altura de la casa nova d’en Valls i sota de can Patllari. I des d’aquí es dirigia cap a Santa Coloma. El tram que va de l’ermita fins al collet s’ha conservat molt bé fins a l’actualitat per ser un camí veïnal i fa poc que ha estat asfaltat. Així, doncs, anant cap a Santa Coloma totes les cases que quedaven a la dreta a l’esquerra eren de jurisdicció reial. El diferent tipus de jurisdicció marcava diferències (com més endavant veurem) entre els súbdits d’un i l’altre costat del camí ral. Vegem-ne un exemple clar amb dues cases. El Molí de les Fonts i can Johé estan gairebé de costat, a pocs metres l’una de l’altra, però estan separades pel camí. Per això la primera era del terme de Brunyola i la segona era del terme de Salitja.

LES DADES MÉS ANTIGUES D'AQUESTES CASES
Mas Boades

Mas Boada en l'actualitat

Mas Boada en una foto antiga

Surt esmentat per primer cop l’any 1227 en un llevador de censor a favor de Pelegrina Balanyà i el seu fill Bernat. El primer habitant conegut és Bernat Boades que el mes de juny de l’any 1336 fa capbrevació a Pere Casadevall, paborde de l’Almoina i, en nom d’aquesta, senyor jurisdiccional del Brunyola. És propi de l’Almoina, però posseeix terres per a altres senyors: monestir de Sant Salvador de Breda, Pabordia del mes de Novembre de la Seu de Girona, Ramon Grau (ciutadà de Girona) i Monestir de Sant Pere Galligants. Cal  Fer notar la importància d’aquest mas, ja al segle xiv. L’any 1392, Ramon Catlar, governador de la ciutat de Girona, pretén que els homes de Brunyola es refugiïn a Girona en cas de guerres i que també contribueixin en la reparació de les muralles.

Però el comú o universitat de Brunyola elegeix Martí Boades com a síndic perquè defensi, davant la reina Maria i la Reial Audiència, que el castell és termenat i els seus habitants no han d’anar a Girona.

Can Rata

Mas Rata
Antigament era anomenat mas Rovira o Rohira (també escrit Ruyra) El primer habitant conegut surt esmentat per primera vegada el mes de juny de l’any 1336. És Ramon Rovira, propietari útil que fa capbrevació a l’Almoina d’una peça de terra. El mas és propi de la Pabordia de Novembre de la Seu de Girona. Cal assenyalar l’any 1555 com una data important. Antoni Prats, àlies Rovira, és síndic principal de la Universitat de Brunyola i a instància seva té lloc la restitució del mer imperi o de la justícia criminal a la Corona.

La casa petita d’en Tries
Abans era mas Noguer. Igual que mas Boades, surt esmentat en el llevador de censos de l’any 1227. L’any 1286 Ramon Rovira d’Osor (del bisbat de Vic) reconeix tenir-lo en feu per Guillem Gaufred, senyor del castell de Brunyola. El primer habitant conegut és Pelegrí Noguer. L’any 1341 declara ser home propi i sòlid de Pere d’Osor qui té el mas en feu per a l’Almoina. L’any 1369 Joan Romagueres d’Osor ven el domini directe del mas a l’Almoina pel preu de 66 lliures i 13 sous. Dos anys més tard, Francesc Noguer fa capbrevació al nou senyor directe. El segle xviii passa a anomenar-se la casa petita d’en Tries perquè és una masoveria de mas Tries.

Mas Tries
Antigament era mas Trilla i a partir del segle xvi passa a anomenar-se mas Tries, nom que s’ha mantingut fins a l’actualitat. També figura en el llevador de censos de 1227. El nom dels primers habitants documentats són Guillem Trilla i la seva muller Brunesinda, que el mes de febrer de 1336 estableixen perpètuament un camp situat en el lloc d’Estepers a Ramon Capella, sastre de Sant Dalmai. El mas és propi de l’Hospital Nou de Santa Caterina de Girona. El mes de juny del mateix any declaren tenir per l’Almoina un camp de terra anomenat ça Font.

Mas Tiranius

Can Tiranius

Abans era mas Quintana. En l’esmentat llevador de censos del segle xiii és conegut com mas Quintanella. En el capbreu de l’any 1336 Guillem Quintana confessa ser home propi i sòlid de l’Almoina i declara tenir per aquesta totes les terres del mas, menys 3 saions que té per a Ramon Grau, ciutadà de Girona.

El Molí de les Fonts
L’any 1551 Jaume Oliveres obté llicència del paborde de l’Almoina per construir un pont de pedra i calç sobre el rec que condueix l’aigua que raja de la font situada al costat de Nostra Senyora de les Fonts a la bassa del seu molí i per sobre del qual ha de passar la carretera que va de Girona a Santa Coloma. L’amplada ha de ser suficient perquè hi pugui passar una carreta. Amb tota probabilitat aquest Jaume habita a la casa del mas Oliveres de les Fonts i és la mateixa coneguda, al segle xviii, com la casa del Molí de les Fonts, nom que encara es conserva.

Mas Devesa
L’any 1664, Elionor Croses, vídua d’Antoni Croses, sastre de Salitja, ven una casa amb hort a Joan Clanyac, paleta de Celrà. Aquesta casa s’anomenarà la casa petita d’en Croses. El segle xviii, els Devesa (també escrit Davesa) hi entren de masovers i la casa agafarà aquest nom.

Nostra Senyora de les Fonts o Santa Maria de les Fonts

Les Fonts amb can Johé

Encara que no sigui una casa de pagès, com que és una edificació que se situa en aquesta franja, passo a exposar-ne algunes dades. Se situa al peu del camí ral, allà on fa un revolt, i al costat de la font que sempre raja i que li ha donat el nom. La capella és un temple compost per una única nau coberta per una volta de creueria que es troba culminada per un absis semicircular. La construcció actual sembla correspondre al segle xvii però ja abans devia existir-ne una d’anterior donat que és citada en una visita pastoral de 1554 que consta com a noviter fabricata. Amb tot, el 1533 Sàlvia Bosch havia llegat un sou a ‘l’oratori’ de Santa Maria de les Fonts.

L’Hostal de les Fonts
Estava situat en un lloc proper a l’ermita i al costat del camí ral. L’any 1667, Pere Boades, senyor útil de mas Boades, declara tenir-lo per l’Almoina juntament amb dues vessanes de terra. No hi ha notícies posteriors.

Un mas desaparegut el segle xvi: mas Hospital
No va ser mai propi de l’Almoina sinó de l’Hospital Nou de Santa Caterina de Girona, d’aquí li ve el nom. És esmentat en afrontacions dels anteriors masos del capbreu de l’any 1336 i el nom del primer habitant no surt escrit fins a l’any 1364. És Berenguer Hospital, que fa cens a l’Almoina per raó de la castlania del castell de Brunyola del qual és súbdit. El segle xvi el casal ha desaparegut i les terres són agregades a mas Oliveres (de les Fonts?).

EL CONFLICTE DE L'ANY 1779
el 6 d’agost de 1776, el Real Hospicio de la ciudad de Gerona passa a ser el nou senyor jurisdiccional de Brunyola. A més de la jurisdicció, també hi són transferides les rendes derivades del delme i del domini directe en l’àmbit de tota la baronia. Ja des del principi la Junta de Direcció de l’Hospici s’adona que els límits de la jurisdicció i dels delmars no són clars i això és causa de què alguns masos paguin indegudament el delme a les parròquies veïnes de Sant Amanç i Estanyol quan ho han de fer al nou delmador universal. Aquest, mana alçar uns plànols d’aquestes zones amb totes les cases situades amb la inclusió d’exhaustives referències documentals que acrediten la seva pertinença al delmar de Bunyola.
Però és a la franja de la parròquia de Salitja on té lloc un conflicte entre jurisdiccions degut a la manca de precisió en els límits.

Abans d’exposar els fets cal analitzar la situació d’una i altra jurisdicció (la reial i la baronal). Cal entendre que la jurisdicció reial és més imparcial que la justícia administrada per un baró, el qual nomena jutges i batlles segons els seus interessos i té els seus súbdits, per dir-ho d’alguna manera, molt més controlats, i més quan aquest privat posseeix el domini directe de la majoria dels masos. Això vol dir que la situació dels habitants d’un lloc reial és millor que dels d’un lloc de baró. No és d‘estranyar, doncs, que les persones que viuen en aquestes cases vulguin passar (i ho consideren just) a ser súbdits del rei, ja que pertanyen a la mateixa parròquia que els de les altres cases que sí ho han estat des de sempre. A més, aquest també és el desig del comú o universitat de Salitja.
L’Hospici no ho accepta ja que considera que és una usurpació d’una part –encara que sigui petita– de la seva jurisdicció.
I ara passem a exposar els fets. Atès que aquests masos posseeixen terres en ambdues jurisdiccions, les dues universitats (Sant Dalmai i Salitja) havien convingut que els habitants d’aquestes cases paguessin el cadastre reial a Sant Dalmai i el cadastre personal a Salitja. Però davant de la protesta de la Junta d’Hospici, l’intendent general del Principat disposa i mana, a 31 de març de 1778, que aquest també s’ha de pagar a Sant Dalmai.
Aquesta situació queda resolta però encara persisteix un conflicte sorgit l’any 1777, quan l’Ajuntament de Salitja havia proposat per a regidors del mateix lloc Antoni Rovira, cirurgià habitant a la casa del mas Quintana; Jaume Oliveres, masover de mas Oliveres de les Fonts; i Pau Joher i Oliveres, habitant de la mateixa casa. Dels tres, surt elegit el primer.
Aleshores, Salvador Barrera, apoderat de direcció de la Junta d’Hospici, presenta recurs davant la Reial Audiència, argumentant que cap súbdit de la baronia de Brunyola no pot ocupar un càrrec en un lloc de jurisdicció reial. No sabem, per manca de documentació, com acaba tot plegat i si el regidor proposat arriba a ocupar el càrrec municipal. Però aquest assumpte no acaba aquí. Els últims mesos de l’any 1778, l’Ajuntament de Salitja torna a fer noves propostes a habitants d’aquestes cases per ocupar càrrecs municipals. Ara proposa com a síndics Josep Tries, pagès propietari i que ja és regidor de Sant Dalmai i, Llorenç Boades, igualment pagès propietari i que sis anys abans també ho havia estat del mateix poble. Com a regidors proposa Joan Pere Tauler, menestral i, Joan Cardoneda, pagès masover de la casa petita d’en Tries. Surten elegits Llorenç Boades i Joan Pere Tauler. En tenirne notícia, la Junta de Direcció de l’Hospici presenta un nou recurs el 20 de març de 1779. S’hi inclou tota mena de regestos de documents notarials de cada una de les set cases que acrediten a bastament la seva pertinença al terme de Sant Dalmai. Han estat presentats pels seus propis propietaris al notari públic de Girona Antoni Boer i Pellicer, qui ho certifica, ho testimonia i en dóna fe. Són capbrevacions, establiments, escriptures de compra-venda, capítols matrimonials, donacions de la legítima i altres en els quals apareix la comuna expressió ‘terme del castell de Brunyola’.
D’altra banda, Josep Tries, batlle de Brunyola el present any de 1779, i amb el testimoni de cinc regidors i un síndic, certifica que quinze homes d’aquestes cases han ocupat càrrecs municipals al poble de Sant Dalmai des de l’any 1706 fins ara. Una l’altra de les proves adjuntades és un certificat de pagament de dos-cents noranta rals pagats a Sant Dalmai en concepte de cadastre personal per part dels habitants de les cases.
Tot el conjunt d’aquests documents, que ocupa una cinquantena de folis, constitueix un expedient, molt ben conservat a l’ahg de Girona, fons Hospici (amb la signatura 2849). Però dintre del mateix no hi ha la providència, donada per la Reial Audiència, al recurs presentat. Tanmateix l’atzar m’ha portat a trobar-la en un volum del mateix fons (amb la signatura 362) que res té a veure amb el tema que ens ocupa. És un aplec de còpies, transcrites al català, de capbrevacions de masos de Sant Dalmai del segle xvi. La providència també és una còpia que s’hi ha afegit i està redactada amb lletra diferent i en una data posterior.

Diu així: ‘Respeto de las casas de Lorenzo Boada, Lorenzo Trias, Joseph Barril [propietari de mas Rovira], Antonio Rovira [propietari de mas Quintana], la del Molino de las Fonts y dos de pequeñas, que la una es de dicho Trias y la otra de Crosas de Salitja, son y deven tenerse por el término y jurisdicción de San Dalmay y baronia de Bruñola, que es uno de los lugares de la Real Junta de Hospicio de esa ciudad. Ha resuelto S.Ex.ª y Real Acuerdo prevenga a V.Md. mande de su orden al Ayuntamiento del lugar de Salitja que haga luego nueva propuesta por lo respectivo a los empleos de regidor y síndico procurador a que fueron nombrados, Juan Pedro Tauler y Lorenzo Boada, y que en lo sucessivo se abstenga de proponer por los expressados y demás empleos municipales a los vezinos y habitantes en las enunciadas siete casas, cuya propuesta inmediatamente después passará V.Md. a mis manos para el correspondiente nombramiento de otros oficios. Dios guarde a V.Md. Barcelona y 14 de agosto de 1779.=El Barón de Serrahí = Sr. Don Francisco Xavier de Chaves, Alcalde Mayor de Gerona.’

Així, doncs, a partir d’aquesta data, l’Ajuntament de Salitja es veu en l’obligació de renunciar a fer nomenaments per a càrrecs municipals als habitants d’aquestes cases. Amb tot, entre el març i l’agost del mateix any encara hi ha incidents, aquesta vegada entre els batlles d’ambdues jurisdiccions, i que també estan anotats en el mateix expedient. El 21 de maig d’aquest any, Josep Tries, batlle de Brunyola rep l’ordre del seu superior de fer adobar camins.
Jaume Oliveres, menestral habitant al Molí de les Fonts, no ho vol complir perquè el batlle de Salitja, Josep Companyó i Boet, li ha manat que no ho faci ja que només ha de servir a Salitja.
Tampoc no vol pagar la multa d’1 lliura que  li és imposada. En tenir-ne coneixença, el governador de Girona li notifica que, segons allò disposat pel cavaller intendent general, ha de pagar el cadastre personal al poble de Sant Dalmai i a més hi ha contribuir amb tots els càrrecs veïnals, entre els quals s’inclou adobar camins reials. I com que no ha obeït, se li imposa una multa de 10 reals.

LA DIRECCIÓ DE LA JUNTA D'HOSPICI DEMANA TERMENAR LA BARONIA
Com que el conflicte d’aquestes set casesha tingut lloc com a conseqüència de la inexistència de límits clars, la Junta de Direcció d’Hospici creu necessari i urgent termenar la baronia de Brunyola. Els límits han de ser de dues classes, els del terme jurisdiccional i els de cada una de les parròquies. De nou és Salvador Barrera, procurador de la Junta de Direcció de l’Hospici, qui ho sol∙licita a l’intendent general del Principat de Catalunya. Demana que designi una comissió o una persona experta en el tema a fi que, amb presència dels batlles de les jurisdiccions veïnes i dels delmadors de les parròquies també veïnes, es marquin els límits amb ‘mojones altos i de modo que por sí solos o por acasos de los tiempos no puedan caerse fácilmente’. Aquesta senyalització de límits de moment no es fa –i segurament mai no es durà a terme– ja que una nota posterior afegida a l’expedient diu: ‘Se ha de averiguar si se ha hecho dicho mojonamineto. No se ha hecho.’

LES SET CASES NO ES DESLLIGARAN DE BRUNYOLA FINS L'ANY 1905
La Constitució de 1812 posa fi a l’Antic Règim i, entre altres mesures, suprimeix les jurisdiccions senyorials i estableix una nova divisió administrativa basada en províncies i municipis. Però el retorn de Ferran vii a Espanya, amb la imposició de l’absolutisme, implica la fi de la renovació i la fi dels ajuntaments constitucionals. Caldrà esperar fins al 1845, any en què és sancionada una nova constitució que preveu l’aparició dels nous ajuntaments. En el butlletí provincial del 14 d’abril de l’any 1847 es publica la resolució final dels expedients instruïts a la província de Girona. Tota la que havia estat baronia de Brunyola passa a ser municipi, amb l’exclusió de les cases de la parròquia d’Estanyol (menys can Pèlach). El nou districte municipal de Brunyola queda format pels pobles i parròquies de Brunyola, Sant Martí Sapresa i Sant Dalmai. Salitja no arriba mai a formar-se com a ajuntament propi i és agregat a Vilobí. Malgrat que haguessin preferit dependre de Vilobí (molt més ben comunicat i fàcil d’anar), les set cases, com que són de Sant Dalmai, formaran part de Brunyola. Si en aquesta època preguntem als habitants d’aquestes cases de quin poble són, la resposta seria aquesta: «per coses d’ajuntament som de Brunyola, però per coses de l’església som de Salitja». Aquesta situació dura fins a l’any 1905, quan Sant Dalmai se segrega de Brunyola (no sense dificultats) i passa a formar part del terme municipal de Vilobí.
Bé, aquesta és la història que pot aclarir el per què unes cases han estat i són de Sant Dalmai però també de Salitja. Si feu una passejada per aquesta contrada, observareu un paisatge molt bonic que ben poc ha canviat d’ençà els fets de l’any 1779 (Salitja s’ha mantingut eminentment rural) i hi podreu descobrir, encara, les mateixes que tant d’enrenou varen causar a l’Hospici de Girona. I, per acabar, vull afegir un comentari, que em va fer Joan Gironès (1913- 2002), habitant de can Rata, quan li vaig preguntar a quin poble pertanyen aquestes cases.
Amb un cert aire de sornegueria em responia així: «Els d’aquestes cases som molt especials perquè som del poble de Sant Dalmai, de l’església de Salitja i del municipi de Vilobí».

Fons arxivístiques consultades
ahg. Fons Hospici, signatures: 333, 361, 362, 1515, 1776, 2388, 2849.
ahg. Fons Diputació, signatura 171
ahg. Pergamins: P.936, P. 1432, P. 1444

Agraïments
L’autor fa palès el seu agraïment a les persones que relaciona a continuació, gràcies a les quals ha obtingut una valuosa informació:
Lluís Ball-llosera de Vilobí d’Onyar, Joan Gironès (a.c.s.) i els seus fills Jaume i Pilar de can Rata de Salitja i Xavier Comas de can Biel de Salitja.
També expressa la seva gratitud a Joan Saladich de Sabadell, autor del mapa de la baronia de Brunyola.

* Aquest treball, molt més extens (22 planes) es va publicar en el Quadern de la Selva, núm. 20, del Centre d’Estudis Selvatans, l’any 2008; i va ésser presentat públicament als Delmes de Salitja.

El meu carrer

JOSEP BATALLÉ

Durant la meva vida professional he treballat a Campdevànol, a Montagut i a Fornells on hi visc des de fa trenta-quatre anys. Estimo de veritat la gent i els llocs on he viscut i sempre que puc els visito. Però cada vegada que arribo a Vilobí, quan veig el seu campanar, els seus carrers, els seus camps i boscos, les muntanyes de ponent del poble des del Montseny fins a Rocacorba i, sobretot, moltes persones encara conegudes, el meu cor es posa efervescent. No endebades a Vilobí hi he viscut els primers onze anys de la meva vida. No tinc cap dubte, aquest és el meu cas, que la pàtria d’una persona és la seva infància. El campanar de la meva vida és el de Vilobí. Reconec encara el so de les seves campanes anunciant l’àngelus, les hores de les misses o per dir que és festa o que s’ha mort un veí.
Vaig néixer el 14 d’octubre de 1943 a la casa del mestre adossada a l’escola del carrer Madrenys.
Una casa amb jardí i arbres que encara em fa molta il∙lusió veure-la dempeus. Vaig venir al món i vaig créixer en una família plena d’amor, una família nombrosa de nou germans.
En aquests temps l’alcalde del municipi era el senyor Francisco Pasqual, de can Rodó, el rector de la parròquia era mossèn Joan Planella, el metge era el senyor Àngel Latorre, el farmacèutic era el senyor Rossend Puigvert, el caporal de la Guàrdia Civil era el senyor Nicasio Ibáñez. El secretari de l’Ajuntament era el senyor Pigem, però qui duia el pes de tota la feina administrativa era el senyor Molins. El meu pare, Joan Bataller, era el mestre dels nois, la senyoreta Dolors Cortada era la mestra parvulista i, a l’escola de les nenes, hi vaig veure exercir la senyoreta Glòria, una mestra interina que es deia Trini i la senyoreta Adela.

Em plau molt de dedicar una repassada al que fou el meu carrer, a la gent que hi vivia, les activitats que s’hi feien. El vaig començar a contemplar des de darrere les reixes de les finestres de casa meva. Des d’allà jo veia com passava la gent pel carrer, amb el seu ritme pausat, sense cap urgència histèrica, tot dient-se «bon dia» o fent petar la xerrada.
Encara veig el meu carrer com una fotografia que amb el temps perd la lluminositat dels colors però no la precisió de les seves formes. Era un carrer sense asfaltar, transitat per bicicletes, carros, la ‘Rúbia’ de can Viboles o alguna motocicleta com la d’en Perico de can Blanch.
Al costat de casa hi havia can Tió. Allà vaig conèixer el que era l’activitat agrícola, enganxar el matxo al carro, anar al camp, estimar l’olor de les garbes de blat, de les panolles de blat de moro, de les garrofes, de l’userda acabada de segar… Passava moltes hores a can Tió. Jo era amic d’en Pere Borrell Vall-llosera. Vam néixer el mateix dia. A l’escola sèiem de costat en aquells pupitres bipersonals. Recordo el padrí d’en Pere i l’Enrica, en Pepet i la Marina, que m’estimava com un fill, i de l’Enriqueta, que era amiga de la meva germana Magda. Bé, haig de dir que em vaig sentir sempre molt estimat per tots els veïns del carrer malgrat que jo era un trapella, una cua de sargantana.
Al costat de can Tió hi havia el local d’en Goy on es confeccionaven coves, cistells i covenets per al comerç dels raïms i altres fruites. Hi entràvem sovint per veure la destresa d’aquells joves que combinaven perfectament la rapidesa i la feina ben feta. Encara sento l’olor dels vímets i les canyes en remull.

Més cap al Grevolosa venia can Planes, la família Artigas. El pare d’en Josep i en Salvador tenia una bicicleta que he recordat sempre: tenia el manillar baix, com les bicicletes de corredor, i les llantes de fusta. L’última casa del carrer era can ‘Pitu’ Viboles. Recordo bé en ‘Pitu’, la ‘Rossita’, en Joan i els bessons Llorenç i Lluís. En ‘Pitu’ tenia molta paciència amb la mainada. Allà hi anàvem a fer una malifeta: jugàvem a veure qui enfonsava més endins una pedra a la cisterna de calç. Teníem el permís d’en Joan, que també hi col∙laborava. Mai no ens va botzinar.
Tornant per l’altre costat hi havia la casa i la sastreria d’en Ramon Pla. Aquell temps els vestits d’home i els pantalons de vellut els feia el sastre.
Venia de tant en tant un seu nebot que es deia ‘Carlitos’. Portava un cotxe de pedals, de joguina, que feia les nostres delícies.
Al costat hi havia el molí, local de pols blanca, teranyines al sostre i amb olor de farina. Encara em sembla veure-hi en Joan Bou deslligant sacs de blat i lligant sacs de farina. Tot seguit hi ha can Ginesta, hostal i venda de vins. Hi recordo la Dolores, les seves filles Quimeta, Lola i Pepita i també el seu germà Pepet. La Lola ajudava la meva mare i anava a rentar la roba a l’Onyar. Recordo amb quina afició cantava mentre treballava.
També em cuidava a mi. A casa hi ha una foto entranyable on ella em porta a coll. Llavors la Pepita festejava amb en ‘Ciset’ de can Mateu.
Davant de casa hi havia can Vista Prima, botiga de queviures i lloc on també els homes anaven a fer beguda i a jugar a cartes. Hi vivien la Quimeta amb els seus fills Joan (‘Juanito’), Carme i Maria. Venia a algunes festes una familiar d’ells que es deia Pura que tenia un fill anomenat Vicentín. Es va fer amic nostre.
Em sembla que era ahir quan en ‘Juanito’ va festejar amb la Matilde i la Maria amb en Robert, que llavors anomenaven Robertet. Recordo que en ‘Juanito’ ens ensenyava a la mainada a cantar caramelles. Llavors, per Setmana Santa, les anàvem a cantar a les cases de pagès i ens donaven bunyols, ous… Els diumenges, les voreres de can Ginesta i de can Vista Prima eren plenes de bicicletes. Hi anaven molts homes a jugar a la botifarra i a fer el ‘carajillo’ i a escoltar el partit del Barça per la ràdio. Tinc presents els crits d’eufòria després dels gols que marcava el Barça. Eren els famosos temps dels Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón.
Al costat de can Vista Prima hi havia el garatge i el corral d’en Joan Liri. Quan sentia que en Joan arribava amb la camioneta, jo sortia de pressa de casa i ell em deixava pujar a la cabina durant el temps que durava l’operació d’aparcarla al garatge.
Aquell temps hi havia moltes persones que sabien com podien donar una alegria a un vailet petit. Tot seguit hi havia ca n’Oliver. Hi havia aconseguit veure-hi la ‘Ciseta’, en Francisco i la seva família. De tant en tant venien la Maria i la Rita, filles de la ‘Ciseta’. El pis de dalt el tenien rellogat a la Cristina amb els seus dos fills, Maria Dilmé i Pere. A la planta baixa hi havia la barberia d’en Francisco Dalemus. Llavors la barberia era com un centre social on es discutia de futbol, de política…; els homes, després de ser afaitats, s’hi quedaven a continuar la conversa. Recordo que, a més del mirall, hi havia dos prestatges de vidre amb una ampolla de massatge a cada un, de dues marques diferents: Geniol i Floid. Al costat venia la casa d’una senyora que encara recordo. Crec que es deia Dolors i era la mare d’en Pepet carnisser i en Ramon sastre.
Ja només queden dues cases per acabar el carrer. Una és la carnisseria Pla, regentada per uns joveníssims Pepet i Teresa. El seu fill Agustí era molt més jovenet que jo i no jugava amb els de la meva colla. Acaba el carrer amb el taller mecànic d’en Joan Taberner, marit de l’Angelina de cal Tet. Hi anàvem molt a badar per veure les entranyes i els misteris d’aquells motors que desmuntaven.
Sempre ens preguntàvem com s’ho farien per tornar a ensamblar aquell munt de peces. Tinc un munt més de coses per explicar del carrer Madrenys, de la pau que s’hi respirava i de com els veïns, sobretot a l’estiu, el regaven, l’escombraven amb escombres de bruc. Això sí, després d’haver passat el ramat de xais que menava una entranyable persona que li dèiem el Pastoret.
Espero i desitjo poder escriure més records del meu Vilobí dels anys 50, un poble petit i tranquil on la vida transcorria sense pressa i que estava fet de noms coneguts i de cares sabudes, de biografies senzilles i cases que coneixíem de memòria.
Bona gent.
Bona Festa Major!

O cruel mal qui tols la joventut

PERE PIBERNAT

Recolzat sobre la taula de treball, el cap entre  les mans, tanco els ulls tot intentant de traslladar-me, memòria endins, al temps i llocs de quan era escolà. Enguany per evocar records entorn de la mort i dels rituals de comiat dels difunts. I em venen un seguit d’imatges que s’ofeguen unes a les altres... Acompanyar el Viàtic, el carro dels morts, la missa d’enterrament, el dol... Però, per damunt de totes, aquesta: gent amb cares de tristor resignada i a voltes de desesperança, aplegada al voltant d’un llit. Els abrigalls deixen veure una cara blanca i aclaparada pel dolor, i la fredor d’uns peus nus i encarcarats que esperen rebre l’extremunció de la mà de mossèn Joan.
I mentre aquestes imatges prenen forma sento, memòria al fons, com m’envaeix una melodia ondulant i contagiosa, que començo a cantussejar...

Dies iræ, dies illa,
Solvet sæclum in favilla,
Teste David cum Sibylla!
(Un dia d’ira, aquell dia
En què el món serà a cendra reduït,
Anunciat amb la Sibil∙la, pel rei David)

i que no em deixa parar fins passada la segona estrofa:

Quantus tremor est futurus,
quando judex est venturus,
cuncta stricte discussurus!
(Quin temor tan gran
Quan vindrà el Jutge,
S’enfrontarà sever a tot el que hem fet.)

Amb una fidelitat que no la desgasta el pas del temps, sovint em trobo cantant o xiulant estrofes d’aquest himne. Es cantava amb una greu solemnitat entre l’epístola i l’evangeli a la missa de Rèquiem el dia d’un enterrament, del cap d’any o el 2 de novembre, Dia dels Morts. L’himne fa referència al toc de la trompeta el dia del judici final, que crida els morts de les tombes, i ens posa a tothom davant del Jutge implacable que demana comptes… Crec que no hi ha un himne més esfereïdor en tota la litúrgia, tot i que està dit amb una poètica excepcional i amb una captivadora melodia gregoriana. Segons sembla, ve de la edat mitjana (S.xii). En Mozart el refà amb mà magistral dins la seva Missa de Rèquiem, una de les seves millors obres, i que tant be expressa Milos Forman en el film Amadeus (1984).

Però anem pas a pas. Com que el camí que haig de seguir és el dels records, haig de deixar els pensaments que em vénen sobre la mort i el més enllà. Però permeteu-me un moment: la mort es l’única certesa que té la vida. Per sort, va junt a una evidència que la fa suportable: naixem condemnats a viure i morir amb els altres. ¿Perquè doncs ens fa por la mort? Si és una certesa deuríem estar-hi acostumats i amb tranquil∙litat esperar-la. I en canvi, vivim sovint esbatussant-nos i com si fóssim eterns. Sembla que molt pocs (creients o no creients) poden respirar tranquils pensant cada dia ‘ja estic preparat per morir’. Tot al contrari, el fet d’ésser- conscients-de-la-mort, ens lliga al sentiment de fragilitat i incertesa que menen a l’angoixa i la por. De la por ens en defensem d’una manera molt erràtica. Diu la Conxita Larrull: «En tots els temps i els llocs el desig i la decisió de l’home per destruir la mort i establir la immortalitat ha trobat expressió no sols en el comportament ritual sinó també en la mitologia. Estan molt difoses les llegendes que expliquen com la raça humana fou creada immortal originàriament, i després va perdre el privilegi a causa d’algun accident o engany, per la qual cosa queda així sotmesa a la mort i a totes les altres calamitats que la han afligit». Surten així les religions i creences re-creant l’eternitat, convertint la vida present com ‘un-estar-de-pas’, com una prova i una mortificació per aconseguir l’altra, tot ressuscitant o reencarnant-nos. El més-enllà, la por de no estar entre els justos o de cremar en el foc etern, en el Tàrtar, omple la vida. Per molts, aquestes creences serveixen per alleugerir la fragilitat i la pròpia incertesa de la vida. Molt temps foren imposades.
Dic malament. Creu qui vol i qui pot. El que s’imposaren foren els rituals amb què s’acompanyaven. I alguna època (la inquisitorial) si no els seguies et cremaven viu, i ja no tenies d’esperar al foc etern.
Però deixem el camí dels pensaments i tornem als records d’ara fa cinquanta anys. A casa es naixia i es moria. La mort de manera natural formava part de la llar i era compartida per nens i grans segons rituals i costums. «Mira, en aquesta habitació hi morí l’àvia». I al resar el rosari, si resava, les intencions eren sempre per algun mort familiar. I, quan en la conversa sortia el nom d’una persona morta, era una irreverència no afegir-hi un piadós ‘Déu l’hagi ben perdonat’ o ‘que al cel sia’ o bé ‘que al cel ens puguem veure’.

Per dir que un s’ha mort hi havia moltes expressions, ara ja no tan usades i algunes amb sorna: ‘se’n ha anat al canyet’. Lloc on es llencen les bèsties mortes i on molt antigament es tiraven els cossos dels infidels i heretges. El Canyet estava anant cap a Girona a l’esquerra de la General, un xic abans del restaurant Altamira. O ‘anar a fer malves’, suposo perquè als cementiris s’hi crien les herbes malves. O ‘dinyar-la’, del caló, dinyelar: donar (la vida). O els més piadosos: ‘ja li han cantat les absoltes’, ‘anar-se’n al cel’, ‘anar a sopar amb sant Pere’… Aquestes segons el to poden ser una amenaça. Altres més locals: ‘anar a dormir cap a can Cristòfol’… L’esperança de vida, en qualsevol tram d’edat, era més baixa que no pas ara; tot i els bons serveis del senyor Àngel Latorre, el nostre metge de Vilobí, que amb la seva Guzzi estava molt pendent dels malalts. Llavors no teníem aquest Sistema de Salut tan sofisticat que permet apaivagar el sofriment i robar anys a la mort, a voltes més enllà del naturalment raonable.
Si hom es moria de sobte, sovint no se sabia el per què, i es deia ‘en Tal s’ha mort de repent’ com última explicació. Recordo molt bé que un dia estàvem al camp amb el meu germà en Josep Ma i sentirem a tocar a mort. Era l’any 63. Les campanes tocaven perquè en Juan Matamala, de can Tet d’Onyar, jove com era, es morí de repent. Una mort que puc recordar amb claredat és la de la Núria Sala, la mare d’en Lluís i la Lourdes Molins, de can Viader. «O cruel mal qui tols la joventut». Fou el setembre de l’any 59. Que es morís la mare d’un de la nostre colla, teníem nou anys, ens va tocar fort. Alguns hi anàvem, a casa d’en Lluís, a jugar. En recordo el pessebre per Nadal i les joguines per Reis.
Aquella mort fou motiu de conversa entre nosaltres i d’angoixa. Era inimaginable viure sense mare.

RITUALS I COSTUMS

Mirem ara alguns rituals i costums d’ara fa cinquanta anys. Alguns canviaren amb el Concili (1962-65). Éss bo de recordar que a la Diòcesi de Girona el primer Ordinari (Ritual) s’imprimí a l’any 1502. El nostre mossèn Josep Ma. Marquès, malaguanyat responsable de l’Arxiu Diocesà, fou qui en tingué cura de estudiar-lo i transcriure’n els textos i així possibilitar la seva edició per la Diputació de Girona (2006).
Heretges, ateus i suïcides eren lògicament exclosos dels rituals i enterrats en un altre cementiri  o en lloc a part o fossar. La mort per suïcidi era molt mal vista i un pecat dels grossos, donat que la vida era propietat de Déu. Com ara, el que es treia la vida era motiu de converses discretes i morboses sobre els detalls i les possibles raons.

El Viàtic i l’Extremunció
Si hi havia un malalt greu a casa i la mort podia ésser imminent, s’avisava mossèn Joan per tal d’administrar-li amb urgència el Viàtic i l’Extremunció.
Quan es deia ‘ja l’han combregat’ o ‘ja l’han extremunciat’, venia a dir que aquella persona ja no tenia remei. Ja n’és d’encertada la dita: ‘quan fou mort el combregaren’, per dir que una solució es inútil o arriba tard.
El Viàtic es diferenciava, com ara, de la Comunió dels Malalts. Els feligresos impedits o malalts, d’ordinari rebien la visita de mossèn Joan, que de tant en tant (setmanalment), ajudat per un escolà, anava a les cases a portar el Santíssim perquè combreguessin.
La Comunió era obligada una vegada a l’any per al Compliment Pasqual (la butlla amb el nom) i que s’havia d’enregistrar en el llibre corresponent.
Però el Viàtic tenia un significat ben diferent. El nom ve del llatí, Viaticus, que en temps dels romans, era la provisió de béns o diners que hom portava per emprendre un llarg viatge. Se sacralitzà doncs el Viàtic com l’aliment de l’ànima per el darrer viatge, quan el creient està en perill de mort. Per això anava envoltat de certa urgència. Als escolans ens venien a avisar a l’escola o a on fóssim perquè havíem d’acompanyar mossèn Joan. Ell, a la sagristia i sense perdre el temps, es posava el roquet i l’estola. Preparava una creu, la bosseta dels corporals i el coponet del Viàtic tapat amb una capeta blanca. Més tard crec que es canvià el copó per una caixeta daurada penjada amb boseta al coll. Sortíem cap a la casa a peu i de pressa, però amb tota solemnitat. Si era a pagès i amenaçava pluja havíem d’anar preparats amb un bon paraigua o podia ser mà la llanterna o el fanal de llauna i de vidre (el nostre tenia, de sempre, un vidre trencat). A l’altra mà la campaneta, que fèiem dringar per avisar la gent. Quan passava el Viàtic tothom es parava, es descobria i baixava el cap, feia la genuflexió i el senyal de la creu. Moltes vegades podies observar com algú torçava el camí per esquivar l’encontre.
A la casa t’esperaven amb espelmes (de les beneïdes per la festa de la Candelera). Ja a l’habitació, que estava tot pulcra i endreçada, era del ritual tenir-hi una tauleta amb tovalles blanques i un Sant Crist amb dues espelmes o ciris encesos, aigua beneïda i un xic d’aigua natural o, inclús, es permetia vi per ajudar el malalt, donat l’estat, a empassar-se l’hòstia. Mossèn Joan obria els corporals sobre la tauleta i procedia a la confessió i oracions. I li donava l’hòstia a voltes ajudant amb aigua i tothom pendent que se l’empassés. La cerimònia acabava donant a besar la creu. Els assistents, amb molt recolliment, escoltaven les antífones en llatí i oracions i parenostres, que eren preparatòries de la mort imminent.
Es procedia de manera semblant per l’Extremunció (Unció dels malalts). L’Oli dels Malalts era consagrat pel bisbe a la Missa Crismal del Dimecres Sant i que algun feligrès o algun seminarista anaven a buscar. Mossèn Joan tenia preparat l’oli en una caixeta rodona de metall platejat, dins una bossa de tela, junt amb uns corporals. Aquest sagrament fa que se li purifiqui l’ànima per sortir del cos i guanyar el cel. Mossèn Joan primer aspergia el malalt i l’habitació i, més tard, amb el dit gros dret untat amb l’Oli, ungia els ulls, nas, orelles, mans i peus, tot fent-los una creu i tot seguit els eixugava amb el cotó fluix i es rentava les mans. La cerimònia acabava donant-li a besar l’estola i la creu amb algunes paraules de consol. Si es presentava l’agonia es podia seguir amb les recomanacions de l’ànima i, a voltes, si la família era molt piadosa, es resava el rosari. I el malalt, si encara estava conscient, tenia per ben cert que era la fi. Al moment d’exhalar l’ànima s’intensificaven les oracions i, segons qui, obria les finestres per ajudar-la a sortir.
El camí de tornada a l’església era ja més relaxat amb el roquet a la mà. Sort que mossèn Joan et donava una certa tranquil∙litat. M’impressionà una vegada que al vespre l’extremunciat era un home del veïnat, crec que es deia Marossell, prop de can Cristòfol. No sabria pas dir la casa. Jo tindria uns nou anys i, entre la foscor i el pas pel cementiri, em quedà gravada la imatge marmòria d’aquell home moribund. Els escolans érem jovenets i la imatge d’una persona en agonia et colpia. Però veure de prop la mort no fou endebades.
Pel que fa a aquest rituals és molt recomanable llegir la tesi doctoral d’en Xavier Solà Colomer Reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els Bisbats de Girona i Vic (1787-1800) (Girona 2006), dirigida per Joaquim M. Puigvert  Solà. Aquest treball dóna una llarga, rica i esclaridora visió de l’evolució de normatives, rituals, patrimoni i administració de les parròquies d’aquests bisbats. Evolució que ve marcada per les rígides i minucioses normes tridentines i següents. Com quan concreta que al parlar de com portar l’Oli dels Malalts diu: «Aquesta bossa de domàs morat o de domàs blanc per no perdre’s o caure, a Tavertet, el 1741, es manarà que s’hi posi ‘un cordó per portar lo vaset del oleum infirmorum pendent del coll quan van a administrar lo sagrament de la extrema unció en las masias’» (pàg. 263).

Una vegada mort
Aquests dies previs tot era preparar-se per al traspàs. Arribada la mort, s’avisava el metge que la certifiqués, per registrar-la a l’Ajuntament, que donava permís per l’ocupació del nínxol familiar.
I de seguida mossèn Joan per fixar l’hora de l’enterrament i, en Joan Rodó, el campaner.
Els veïns s’encarregaven de fer-ho saber, i a peu o amb bicicleta es repartien per verals. I s’utilitzaven els pocs telèfons disponibles d’altres pobles (Ajuntament o  Guàrdia Civil) per avisar els de més lluny. Era hora també d’encarregar els recordatoris a les Gràfiques Cantalozella de Santa Coloma. Tots els motius gràfics dels recordatoris eren en color negre i en castellà. Però ja s’entreveien canvis. Encara, guardo un recordatori de l’any 65 de la mare de mossèn Damià Estela, el nostre rector del Seminari, que ja era en català i amb una senzilla creu d’en Domènec Fita. I a la casa es disposava tot per vestir el mort amb roba que ja es tenia a punt i deixar-lo preparat per la vetlla i per l’enterrament. Sovint hi ajudaven els parents i veïns mes pròxims. Es recollien les mans creuades al pit amb un rosari o una creu i es procurava d’arreglar la cara, sobretot la boca i els cabells perquè estigués el més digne possible.
Vestir dol Tota la família immediatament havia de vestir dol. A vegades s’havia de córrer a tenyir un jersei o a manllevar-lo. No es podia portar res exterior que no fos negre: les dones el vestit i el mocador del cap. Si era la viuda i de certa edat, el dol era per tota la vida. Els homes, la corbata i un braçalet negre cosit a mig braç esquerre. Era costum portar dol durant un any. Era molt mal vist si no es complia.
Era freqüent que a la sortida de missa del diumenge algú, i potser més algunes dones que estaven a l’aguait, passessin revista criticant qui no el portés.
I durant tot l’any la gent d’aquella casa no podia celebrar cap festa, ni anar al ball, ni mostres de cap alegria. I fins s’aplaçaven bodes i demés.

Tocar a mort
Tan bon punt en Joan Rodó n’era sabedor ‘tocava a mort’. Un toc assossegat i pausat, combinant la campana greu amb l’aguda. Al final es feien tres tocs si era un home, dos si era dona i tocs diferenciats per nens o per alguna autoritat (el papa, el bisbe...). El toc a mort era al matí i al vespre i també per cridar a missa d’enterrament, i durant la consagració. L’últim toc es feia quan des del campanar en Joan Rodó veia que la comitiva, camí del cementiri, passava per can Morral. El campanar era una vertadera torre de comunicacions.

La caixa
No tardava pas d’arribar en ‘Siset’ de cal Fuster Baldoira que havia de prendre mides per la caixa i mirar de portar-la aviat per encaixar-lo. Era ja un mal senyal quan es veia en ‘Siset’ amb el metre entrar a casa on hi havia un malalt greu i es deia ‘mira ja li han pres mida’. Les caixes les guardaven al Comú, als baixos de l’Ajuntament. Només hi havia un model i vàries mides. En ‘Siset’ no tenia pas catàleg. Preparant la caixa (em recorda en Josep Borrell), sempre s’hi acostava algun nen a tafanejar. Ell els invitava a buscar les lletres daurades de les inicials del difunt o de la difunta i els números dels anys i que traguessin el paper que dissimulava la pega que ell tot seguit enganxava al cap del bagul.

La vetlla
Preparat el difunt (encaixat o sense) es deixava a l’habitació o lloc escaient per rebre les visites que venien a donar el condol. Segons la casa es resava. S’aprofitava per parlar del mort i sobretot dels últims moments, si ha patit, l’agonia… També de qualsevol cosa que permetés rebaixar o distreure el dolor per la pèrdua. Durant la nit, la gent de la casa vetllava el difunt, repartint-se les hores. Familiars i veïns s’oferien a preparar aliment per als àpats i a pagès, si fora necessari, ajudaven a fer el menjar i arreglar el bestiar. Tot fet amb discreció i respecte. Fer molt d’enrenou i riure no era pas ben vist, sobretot si la mort era molt sentida. Per això d’una persona poc respectuosa de les coses serioses la dita diu que ‘es riu del mort i del qui el vetlla’…

L’enterrament

El dia de l’enterrament es preparava el carro dels morts. El carro era municipal i per tant al servei també de Salitja i Sant Dalmai. La cavalleria era el matxo d’en Miquel dels Gossos i, anys més tard, el cavall d’en Llobet, que es deia ‘Galant’. Des de l’any 49 menava el carro en Lluís Juana, de can Seret. Segons ens explica Teresa, la seva dona, uns anys després conduïren el carro en Joan Rodó i en Llobet, que fou substituït (per malaltia) per en ‘Siset’ de cal Fuster Baldoira. Després en Lluís Seret hi tornà fins que el cotxe de la funerària es feu càrrec del servei de forma definitiva.
El carro dels morts era ben senzill. Tot negre. A cada angle de la solera del carro s’aixecava una bastida formant un tabernacle tapat tot amb unes teles negres i voladisses, amb alguna borla daurada que, a dalt, acabava amb una corona i una creu. Sota, acollia la caixa del difunt o difunta. Al davant portava un setial per el conductor.
En sentir a tocar a mort, la gent vestida de dol es congregava a la porta de la casa esperant. Als enterraments era costum que hi acudís un de cada casa. Venien junt amb el carro els escolans portant la creu de les processons i l’hisop, i mossèm Joan amb missal, roquet i estola o amb la capa pluvial negra (no ho recordo del tot). En arribar ruixava la caixa amb aigua beneïda recitant el De profundis clamavi ad te Domine. Es carregava la caixa del mort peus endavant del carro. A algunes cases, si l’escala era estreta, havien de fer moltes maniobres per baixar-lo, tement que pogués quedar desencaixat. De seguida la comitiva anava cap a l’església. Al davant, el carro amb el mort, després els escolans amb la creu, el capellà i tot seguit la família i la gent. Quan algú es creuava amb un enterrament, ja anés a peu o en un carro, es parava, es descobria el cap i esperava que passés.
En ‘Pitu’ Borrell em recorda una anècdota del seu avi, en Joan Rodó: Una vegada, el mort que portaven era un veí de can Rovira. Estaven encarant el carro cap un camí. Corrent els sortí un veí a l’encontre tot manifestant que el camí era particular i que si el mort hi passava es convertia en camí públic. Així que van haver de recular.
davant l’església, es resava un altre respons i la gent entrava, els homes al costat dret, les dones amb mantellina al costat esquerre. Començava la missa de difunts que podia ser recitada, o cantada, de tres capellans si era per una persona important.

Ornaments color negre
Durant la missa, un pròxim de la família repartia els recordatoris. Després, mentre sonava l’últim toc a mort, es feia cap al cementiri on es deien les últimes oracions per donarli sepultura. Després s’acomiadava el dol. A l’any de la mort es feia el ‘cap d’any’, pagant Una missa en sufragi de la seva ànima. I solia acudir-hi la família i els més pròxims i demés devots.
També es pagaven sufragis i misses durant un temps per ajudar l’ànima a pujar al cel. És veritat que això donava una cert privilegi als rics que podien pagar més misses.

Tornem al cementiri

Des de l’any 49, ens segueix contant la Teresa, el paleta encarregat d’arreglar el nínxol era en Lluís Seret. També ho era pels enterraments de Salitja i Sant Dalmai i d’altres pobles veïns. Abans ho fou en Ricardo i després en ‘Xicu’ Rovira, de can Cagarell. Quan aquest ho deixà ho tornà a agafar en Lluís Seret. A l’hora de l’enterrament, el paleta trencava el nínxol; si estava anteriorment ocupat hi feia lloc per al nou difunt, arreglant caixa i ossos antics. La major part dels nínxols quedaven amb el nom escrit sobre el ciment.
Als cementiris ha passat com les cases, a mesura que milloraven les economies, s’hi anaven col∙locant les làpides i demés ornamentacions. Seguint les costums de l’art funerari. Podia succeir, que si el mort fos persona sense diners i sense família, per tant que ningú se’n fes càrrec de l’enterrament, que s’enterrés en una fosa a terra.
Cementiri ve del llatí coemeterium, i aquest del grec koimeterion, que significa lloc per dormir. L’actual cementiri de Vilobí es va estrenar l’any 1909, ja fa un segle, tal com es pot llegir a la porta. El cementiri vell estava situat a l’entorn de l’església parroquial. Aquest contorn, a l’edat mitjana, s’anomenà ‘la Sagrera’, que a Vilobí arribava segurament fins al carrer de la Clau. Segons Víctor Farias i altres, la Sagrera era l’espai comprès dins un radi de trenta passos a l’entorn perimetral de les esglésies. Espai que quedava sota la protecció de l’església en temps de conflicte, tant per béns com per persones. I aquest espai acull també el fossar o el cementiri, quan es prohibeix enterrar dins les esglésies o en terra oberta. El cementiri vell, doncs, anava des del que és ara el Casal fins al davant de l’església i seguia cap el costat esquerre. I quedava tancat per un mur que incloïa una porta per entrar al recinte de l’església. És als segles xvii-xx que l’ autoritat ordena la construcció dels nous cementiris fora del casc urbà, sempre per raons de salubritat degut a les mortaldats per pestes o còlera… Segons ens diu la Teresita de can Sagrera, el seu besavi, en Jaume Boades, fou el que traslladà els ossos del cementiri vell al cementiri nou, i a compte li varen regalar un nínxol. La coincidència és que segons ens diu l’Angelina, en Jaume Boades havia viscut davant de l’església a casa de l’Angelina (i el nom ¿els vindria d’haver viscut a la Sagrera?).

CINQUANTA ANYS ENÇÀ
Cinquanta anys ençà, ben mirat és poc temps, hi ha hagut forts canvis econòmics i socials, que han comportat canvis culturals i de costums. A la nostra cultura (es dir a l’actual cultura de l’hemisferi nord), basada en el ‘benestar’ i en els diners que tens a la butxaca, la mort no hi lliga. I és que, tant per creients com per no creients, la certesa de la mort, o la creença en el més enllà, té pocs efectes en la vida quotidiana. Ara a la mort la solem amagar. I en tot cas passa a ser un bé de consum més, comercialitzat per funeràries i assegurances. Els nous rituals passen per hospitals i tanatoris, llocs més freds i impersonals. Com a contrast, la mort és malbaratada sobretot en els mitjans de ràdio i televisió. Tant es així que digerim morts i barbaritats tots els dies amb la lleugeresa com es veu un videoclip publicitari.
Per altra part, no és estètica. I és que la malaltia i la mort son inconvenients que ‘malmeten’ el nostre ritme de vida. Ara portem un ritme de vida orientat a treballar per consumir i sovint a satisfer necessitats supèrflues. En un pis de vuitanta metres, on hi viu una parella amb un o dos fills, la mort no hi cap. I en una casa de gran luxe, menys. Els avis no hi caben tampoc, són un destorb. I si et toca una mort propera ja és un costum que el tanatori no és pas un lloc per als nens. Es diu ‘això és per gent gran’. I resulta que els nens i nenes sovint no entenen res sobre les coses importants de la vida. I quan hem d’afrontar el buit que deixa una mort, no tenim gaire eines per fer el dol i restaurar-nos del dolor. El dol, aquest acte íntim de restauració per les pèrdues, és un procés social acompanyat pels que t’envolten i que depèn de com s’han afrontat altres pèrdues.
En poc temps el canvi ha sigut fort i, ara que tenim més mitjans, es treballa menys per integrar la mort com un fet natural, familiar i plenament social. Ara eduquem els fills en l’abundància, a vegades sense límit. I per tant quan hem d’afrontar coses com la mort i altres misèries, l’únic remei és mirar cap a un altre costat, la qual cosa no és gaire saludable… I no cal dir que no desitjo pas que tornin temps passats.

Recordant la Quimeta

ANTONIA BUENO CARRERAS

A l’octubre de 1925 i sota el teulat d’una de les cases més conegudes de tot Vilobí d’Onyar va néixer una de les persones més estimada i respectada del nostre poble. Segurament pel seu nom poca gent podria dir qui era, la Joaquima Mató i Rabionet. Però si digem ‘la senyora Quimeta’, tothom sap qui es.
Amb aquest escrit no pretenc fer una llista de fets biogràfics de la Quimeta, que seria molt llarga i segurament mereix més espai que aquesta pàgina, sinó tan sols evocar alguns d’aquells detalls que segurament molts de vosaltres recordeu i que donaven a la Quimeta aquell caràcter tan entranyable entre tots els del poble.
Per començar, dir que a mi em va acollir com una filla des del primer moment que vaig entrar a casa seva, i que al llarg de la vida em va ajudar molt, igual que va fer amb tanta gent com va poder. La seva actitud va ajudar a normalitzar una situació que en aquell moment no ho era massa, de normal. És a dir, que algú del poble es casés amb algú de fora, tal i com vam fer el meu marit i jo. El seu suport va servir d’exemple a molts i crec que avui en dia encara en podríem aprendre coses d’aquesta actitud.
Tornem a la feina... que de treballar la  Quimeta se’n va fer tips! La Quimeta va treballar a molts llocs fent feines molt dures, però mai va perdre ni el somriure ni cap oportunitat d’ajudar a qualsevol. A les escoles, on compartia les feines de conserge amb en Pepet, es feia tips d’obrir les classes a nens que s’havien deixat els llibres, o de vigilar mainada que jugava al pati mentre esperaven l’autobús que els havia de portar a casa.
Com dic, de feines en va fer moltes: des d’ajudar a picar campanes, a netejar les escoles o l’Ajuntament. També feia de cartera ocasional o repartia els rebuts del metge, quan això encara es feia. Perdoneu l’expressió, però ‘mai va tenir el cul assegut a la cadira’.
La seva principal ocupació però, sempre va ser la seva família. No hem d’explicar massa coses del fantàstic ‘tàndem’ que van fer tota la vida amb en Pepet, perquè tothom que els coneixia s’adonava d’aquest fet de seguida. No va oblidar mai ni els seus pares, mentre van viure, ni les seves germanes, ni les seves nebodes i molt menys els seus fills, néts i la besnéta, a qui va arribar a conèixer. Ens va ajudar tant com va poder fent petites tasques: recollint els néts després del col∙legi o fent-los berenar, però alhora també donant exemple d’una generositat envers els altres i una donació que, sincerament, es pot reconèixer a molt poques persones.

La Quimeta era una dona de fets senzills, convertits en grans a còpia de repetició i constància. Recordo amb especial emoció detalls com ara la cura que posava cada matí de treure les plantes a la finestra de casa seva fins al punt que quan a mig matí no hi eren, molta gent es parava i preguntava si la Quimeta es trobava bé.
Aquelles plantes es van convertir en un termòmetre de l’estat de salut i d’ànims de la plaça Vella. Igual que en Pepet donava corda al rellotge de paret de l’entrada de can Joan Rodó (segur que molts hi heu estat!), la Quimeta treia les flors i les entrava al matí... Són petits gestos d’energia quotidiana i de ganes de tirar endavant en uns temps foscos i grisos.
Per a una persona com jo, arribada de nou a Vilobí, va ser un xoc molt important descobrir que hi va haver una parella que en casar-se a Granada després d’haver viscut molts anys a Vilobí, estaven disposats a posar un taxi d’anada i tornada a la Quimeta i en Pepet per anar al seu casament! Quina mena d’admiració i estimació els devien tenir aquestes persones per fer-los aquest oferiment? Al final, no van anar al casament, però si ho haguessin fet, segur que s’haguessin mudat molt, perquè tothom sabia que la Quimeta era, dintre d’un a certa austeritat, una persona molt ‘coqueta’. Anava setmanalment a la perruqueria i no sortia mai de casa sense posar-se unes ‘espardenyes’ maques, treure’s la bata de treballar a casa i passar per davant d’un mirall. Li encantava que li diguéssim que estava molt guapa i, sovint al darrera, li deixàvem anar com de presumida era...; segurament això era genètic, però quin mal hi ha a voler donar una bona aparença? Al cap i a la fi, segur que també ho feia convençuda que arreglada aamb la gràcia que ella tenia el poble estava millor que sense arreglar-se... Com veieu, de coses per recordar i compartir amb vosaltres en tinc moltes!
Quants de vosaltres passàveu per la plaça  Vella les nits d’estiu i la vèieu amb el Pepet i els veïns asseguts als bancs i prenent una mica d’aigua de la font? Tothom es parava i hi xerrava una estona mentre la mainada jugava a cuit i amagar o voltant en bicicleta pel poble. De tots aquells veïns ja en queden pocs, però aquella sensació de relax un cop el calorós dia ja s’havia acabat és indestriable dels meus records en els quals hi apareix la Quimeta.
Per desgràcia, la Quimeta ja no és amb nosaltres, però de tota una vida al seu costat se’n poden treure moltes lliçons que espero que perdurin entre els que la vam conèixer més d’aprop. Més enllà dels records que en tenim la família, la Quimeta i en Pepet formen part de la vida i la història del poble i de la seva memòria, d’aquí la pensada de compartir alguns detalls que, des de l’enyorança i una mica des de la malenconia, ens poden ajudar a mantenir viva una figura que haguéssim volgut aquí amb nosaltres per sempre, però que ens haurem de conformar en mantenir viva a la nostra memòria.

La demografia de Vilobí, ara i fa cent anys (1909-2009)

 GERMÀ COENDERS / ‘PITU’ BORRELL

Un any més us mostrem l’evolució demogràfica del municipi durant un segle. Si repasseu els llibres de la Festa Major dels darrers anys hi trobareu escrits semblants a aquest, i dels quals aquest n’és d’alguna manera la continuació. Esperem que us agradi seguir l’evolució de la demografia del municipi durant una centúria, i fer-ho amb noms i cognoms que molts de vosaltres reconeixereu.
El 1909 a part de ser l’ any en què es va arribar per primera vegada al Pol Nord, també va ser quan es va projectar en públic a Anglaterra la primera pel·lícula en color i a Irlanda del Nord començaren a construir-hi el Titànic. Mentrestant, a casa nostra, i en concret del 26 de juliol al 2 d’ agost va haver-hi una sublevació en protesta de l’enviament de catalans al conflicte que Espanya tenia al Marroc i que la coneixem com la Setmana Tràgica.
No tenim constància de l’evolució demogràfica del 1909, però si hem de tenir en compte les dades oficials que sí que tenim del 1910, el nombre d’habitants degué variar ben poc. Pel que fa al creixeament del 2009 va ser de 83 habitants ja que el 2008 es va acabar amb 2.989 vilatants mentre que el 31-12-2009 érem 3.072, cosa que com en l’ any anterior representa un creixement proper al 3%.

Naixements
El 1909 la cigonya devia estar cansada de l’any anterior ja que hi va haver un 25% menys de naixements, doncs es va passar dels 61 del 1908 als 46 el 1909. El 2009 ha fet més visites que mai, portant 62 criatures, ni més ni menys que 19 més que el 2008, i deixant-nos 32 nens i 30 nenes (vegeu el Gràfic 1).

La Taula 2, mireu-la bé i potser hi podeu trobar el vostre fill o filla o el vostre besavi o besàvia entre els noms de les persones nascudes.

La Taula 3 resumeix els noms posats i hi podem observar com les modes han canviat des d’aleshores. Idioma a part, el 1909 els noms més posats varen ser Josep, Maria, Lluís i Carme i el 2009 en nens Arnau, Martí, Marc i Pau i en les nenes Clàudia i Alba.
























Defuncions
El 1909 hi va haver 32 defuncions (19 homes i 13 dones). El 2009 n’hi va haver 11 (5 homes i 6 dones), quasi la meitat de l´any 2008 (al Gràfic 2 ho trobeu distribuït per sexes i al Gràfic 3 per edats).

La Taula 4 mostra la llista de persones mortes l’any 1909 i l’any 2009.

Si compteu la llista de les persones mortes el 1909 trobareu que n´hi ha 34 en lloc de 32 com es comenta a dalt i és perquè aquest any es van registrar dos joves vilobinencs que havien mort uns anys enrere a Cuba però la seva baixa per defunció no va ser enviada fins aquell any 1909. Les dades de cadascun d’ells són: (1) José Palahí Trull, nascut a Sant Dalmai i que el dia 07-07-1897, a l’edat de 20 anys, va morir a la infermeria de Dimas, província de Pinar del Rio a l’illa de Cuba. (2) José Vilà Masferrer, nascut a Vilobí i que el dia 25-10-1897, a l’edat de 19 anys va morir al Hospital Militar de Gíbara, també a Cuba. En aquella guerra terrible que durà de 1895 a 1898, les febres tropicals i altres malalties es varen cobrar als hospitals un tribut més elevat que el foc dels enemics.

Casaments
El 1909 els casaments van minvar molt en relació a l’ any anterior. Potser pel fet que hi havia possibilitats que enviessin molts joves a la guerra del Marroc? No ho sabem però el cas és que n’hi va haver 7, menys de la meitat de l’any anterior.

El 2009 ha tornat a ser un bon any ja que hi va haver 19 casaments, dos més que l’ any anterior.

Editorial

En una època en què diuen que la gent es divideix entre els que no llegeixen gaire i els que no llegeixen gens, un poblat d’irreductibles continua plantant cara a les estadístiques i manté la dèria de promoure la publicació del llibre de la festa major, quan arriba setembre a Vilobí d’Onyar.
Amb aquest del 2010 ja van vuit llibres, amb desenes d’articles i fotografies, i centenars de pàgines, signats tots els treballs per gent que estima el municipi (en el sentit ampli, dels tres pobles).
El bo del cas és que llibre que fem entre molts interessa a molts més. La prova és que la tirada queda curta i cal anar augmentant-la. Tot i així, cada any hi ha algú que es queda sense llibre i fa mans i mànigues per a obtenir-ne un exemplar. Per això, enguany augmentem de cent exemplars més la tirada, amb la bona intenció que tothom qui en vulgui en pugui tenir.
La voluntat de l’Ajuntament (que és qui es fa càrrec de l’edició juntament amb els anunciants) és que el llibre de la festa major arribi a totes les cases del municipi, i amb aquesta idea de cohesionar tot el municipi treballem també els promotors del llibre, que indistintament acollim treballs i autors dels tres pobles que som.
En plena era de les noves tecnologies, des de fa un temps publiquem, alhora que l’edició impresa del llibre, una edició electrònica, accessible per a tothom des d’internet. Potser algun dia, el nostre llibre deixarà de ser un llibre de paper i serà un llibre electrònic i prou, però aleshores ja no serà el mateix. La presentació mateixa del llibre, en lloc de fer-se a Can Sagrera, potser caldrà ferla virtual, per videoconferència i, els continguts del llibre, en lloc de ser els mateixos per tothom, seran a la carta.
Mentre l’avenç de les noves tecnologies no cessa, nosaltres mantenim el nostre llibre de tinta i paper fent, això sí, totes les concessions necessàries al progrés: escrivim amb programes d’edició de textos, autoeditem amb programes d’edició, fotografiem amb càmeres digitals o escanegem els originals antics, retoquem les fotografies amb programes de tractament d’imatges, ens avisem mitjançant telefonia i missatgeria mòbils i ens enviem, reenviem i contestem correus electrònics.
Fins i tot portem el llibre a la butxaca de la camisa per anar a la impremta, en suport de llapis de memòria.
Quant d’aquí unes dècades, el llibre de la festa major dediqui un treball sobre com es feia el llibre de la festa major a principis del segle xxi, llegint aquest comentari editorial s’adonarà que ja vivim instal∙lats en l’era digital i que en som conscients. Però també s’adonarà que volem gestionar el canvi prioritzant la capacitat d’adaptació. Com diria el poeta: «ens exalta el nou i ens enamora el vell».
Tanmateix, com diria Dylan, «els temps estan canviant». Per si de cas, sàpiga tothom que la portada d’enguany ens l’ha feta arribar la Núria Hereu des de Corea del Sud. La imatge, a través del correu electrònic, va viatjar en qüestió de segons des de Seül fins a Vilobí.
Confiem que els treballs d’aquest llibre també us exaltin i us enamorin.
Salut, bona festa major i bona lectura!

Associació Cultural la tarongeta

Salutació de l'alcaldessa

Veïnes i veïns del municipi: la Festa Major ja és aquí!
Una festa major és un bon indicador per mesurar els estats d’ànim dels pobles, de la seva gent. En la societat actual, podríem trobar moltes raons per deixar de celebrar la festa major. Per exemple, en temps de crisi, les raons econòmiques. Perquè qualsevol festa, i una festa major també, suposa una despesa extra. Una altra raó pordria ser l’excés de festes al llarg de l’any, que treuen una mica de sentit a la festa major pròpia, especialment quan és tan fàcil desplaçar-se i omplir tot el calendari amb les festes d’un lloc o d’un altre. I encara una altra raó és que els àpats familiars o les trobades amb amics i coneguts sovintegen més que abans, i no queden tan cenyits a unes dates determinades, perquè el progrés ens permet més temps de lliure disposició.
Dit això, continuem fent la festa major cada any perquè les raons per celebrar-la són encara més poderoses. A Vilobí mateix, que hi hagi entitats com el Grup de Teatre Can Sagrera (amb l’espectacle de carrer), com el Moto Club (amb la cursa americana), o com el club d’escacs i el club de petanca (amb els tornejos de Festa Major), o que hi hagi persones, com en Ramon Oliveras, que ha disposat un material preciosíssim per a exposar a Can Roscada, em semblen raons poderosíssimes per a confiar en la bondat de la festa major.
O la il·lusió dels nens i nenes per les atraccions dels firaires i els espectacles d’animació, o la tria de grups musicals per part dels joves, o la seguretat per part dels adults o de la gent gran de què a la plaça faran sardanes o a la pista és faran balls de saló, també em sembla que dóna ple sentit a la cita anual amb la festa major.
Per mi, aquesta de l’any 2010 és la primera Festa Major que convisc amb totes i amb tots vosaltres com a alcaldessa. Això em fa observar la programació amb un ulls diferents, perquè al costat de la il·lusió i de la participació de la gent també em miro els carrers que serveixen d’escenari i no puc estar més que satisfeta de les obres que hem fet durant tot l’últim any i que tant han millorat el nucli urbà.
Ni que només sigui per afirmar que la gent de Vilobí d’Onyar som aquí i volem tirar endavant, ni que només sigui per comprovar que cada vegada som més (només cal que us fixeu en el ple de la Llar d’infants), ni que només sigui per recordar que venim de lluny (les pàgines del Llibre de la Festa Major ens en fan memòria any rere any), us vull dir: Visca la Festa major de Vilobí d’Onyar!
Us animo a gaudir de tots els actes amb civisme i seny.
I us desitjo molta felicitat aquests dies i tots els dies de l’any.

Olga Guillem i Pujol, alcaldessa